Protecció

Un relat de: izaak
El nen es va quedar palplantat. Al principi se’l veia molt decidit a travessar el carrer, però just quan avançava el peu per trepitjar la primera línia del pas de zebra va escoltar la veu dels seus pares en pensaments.
Des de feia dos dies que els demanava la joguina de moda amb la que tots els companys i amics de l’escola es divertien a l’hora del pati. Tots menys ell. Havia pogut aguantar el primer dia, però aquella situació era insuportable.
El seu pare li havia promès que li portaria “demà sens falta", i de fet ho tenia tot planejat: plegaria de la feina a dos quarts de set, agafaria el cotxe i correria a comprar la joguina abans que tanquessin la botiga a les vuit en punt. Per al seu nen, tenir o no tenir aquella joguina era equivalent al “ser o no ser” de Shakespeare, aquella era la qüestió i no li podia fallar. Però just quan es va aixecar de la cadira giratòria en la que s'asseia tantes hores per anar a tancar les portes de l’empresa i donar per finalitzat un dia qualsevol més, va introduir-se inesperadament al local un indesitjable insecte de la branca dels bípedes anomenat client. Sempre en el moment menys oportú, va pensar. Aquest fet va fer endarrerí inevitablement tot el pla prèviament estudiat amb el consegüent incompliment de la promesa al seu fill.
Una promesa incumplida! "Això no tenia perdó", s'enfadava el nen, i va ser motiu suficient perquè decidís marxar de casa. No s’ho va pensar dos cops, i entre plors i mocs va fer la maleta: una muda, l'osset de peluix i tots els seus estalvis: tres euros amb cinquanta cinc cèntims. Ja amb la motxilla carregada a l’esquena va dirigir-se cap al menjador amb la intenció d'acomiadar-se dels seus pares, que com ja s’esperava, estaven acomodats al sofà veient la tele. "Sempre veient la tele... hi ha altres activitats més creatives i divertides com, per exemple, dibuixar o muntar Legos", pensava. Oh! se n’havia oblidat de tot això; si marxava de casa ningú l’obligaria a anar a l’escola i, llavors, com passaria tantes hores lliures? Va recular cap a l’habitació, va agafar una llibreta, un llapis, una goma i el Lego i els va dipositar a la motxilla organitzadament; si volia marxar de casa i ser independent hauria de ser organitzat.
Ara sí que ho tenia tot, només faltava acomiadar-se dels seus pares. Quan els va donar la notícia els dos van esclatar a riure, cosa que encara el va indignar més i reafirmar-se en la seva decisió.
I ara es trobava palplantat, observant el pas de zebra de davant de casa. S’ho va tornar a pensar... no podia! Va fer cent vuitanta graus, va córrer cap al portal i va trucar al seu pis per l’intèrfon.
El pare, que ara estava al balcó amb la mare observant-lo d’amagat, va despenjar l’auricular:
- Pare, si no em dones la mà no puc travessar el carrer!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de izaak

izaak

5 Relats

17 Comentaris

3761 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Costa trobar equilibris tant perfectes com aquell tros d'horitzó en el que no es diferencia la línia de separació entre el mar i el cel... tot depén, en gran mesura, de la llum d'aquell precís instant.

I la teva llum, com és?


izaak... amb carinyo