PROPOSTA PERTORBADORA

Era capvespre i encara estava ben atorrollat pensant i recordant el que havia succeït a mig matí. No s’ho podia treure del cap i per més voltes que hi donava no sabia que és el que havia de decidir. Ella li havia fet una oferta tan sorprenent com irrefragable. Feia molt de temps que el que avui li proposava eren el seu màxim desig i el seu somni més intens però just ara, que se li presentava l’oportunitat única de veure’ls realitzats, és quan la seva ment i el seu instint van entrar en conflicte.

La cosa venia de lluny i tot que ella havia anat aguantant la situació amb una palesa resignació fins aquest moment, ara ja en tenia prou i va decidir que era l’hora de resoldre-ho d’una vegada per totes. Sabia quina era la solució i sabia com posar-la en pràctica. No li seria difícil ni li representaria cap problema i, a més a més, tenia el convenciment que ell no podria renunciar a la seva proposta.

N’estava més que segura, coneixent com coneixia els seus desitjos, que acceptaria la proposició i també l’única condició que hi posaria: Mai més cap mena d’insinuació. Així, pensava, salvaria la seva amistat, que valorava per sobre de tot, alliberant-la de l’única cosa que la podria fer trontollar si la situació seguia com fins ara. I ella no volia perdre de cap manera aquella amical relació, per a la qual cosa estava disposada a eliminar d’arrel l’únic obstacle que feia perillar la continuïtat d’aquella amistat.

Només l’obsessió d’ell d’expressar-li de manera explícita, aprofitant qualsevol ocasió, el seu desig de tocar-la, d’abraçar-la, d’acariciar-la, de besar-la i, com ell deia, de fer-li un favor... naturalment sexual, era l’únic que feia grinyolar aquesta amistat. Ell la respectava , per això mai no havia passat de les paraules, doncs sabia molt bé que ella no acceptaria d’ell cap altra insinuació que anés més enllà d’aquestes proposicions verbals. Fins ara ella s’ho prenia com una broma i fins i tot se’n reia, però havia arribat a un punt en que va dir prou. S’havia d’acabar amb aquesta situació, que prenia un caire del tot insuportable o s’havia de trencar l’amistat. No podia seguir així i li sabia molt de greu perdre aquesta amistat.

I llavors és quan va prendre la decisió de fer-li la proposta que havia pensat per resoldre aquesta qüestió que tant la preocupava. A mig matí es van trobar a la saleta que feia la funció de cafeteria i, com de costum, prenien el seu cafetó de mig matí.

Estaven sols i ella va aprofitar aquesta circumstància per acostar-s’hi i dir-li, molt seriosa.... Mira, noi, t’ho he dit moltes vegades que ja n’estic tipa de la teva insistència i tu no n’has fet ni cas. Si segueixes per aquest camí perdrem l’amistat, cosa que jo no voldria pas i espero que tu tampoc. Se que t’és difícil renunciar a les teves fantasies amb mi, així, sense més. Per tant vull ajudar-te a superar-les i, de retruc, salvar una amistat que val la pena mantenir, això si, sense aquesta sensació d’aclaparament que la teva actitud em provoca.

El que et proposo, doncs, és el següent: Estic disposada a fer realitat, per una sola vegada, tots els teus desitjos, totes les teves fantasies i tots els teus somnis. Tot el que hagis pogut imaginar que tu faries amb mi i que jo podria fer amb tu. Però hi ha una condició ineludible que hauràs de complir... Mai més no em diràs ni una sola paraula sobre els teus desitjos, els teus somnis o les teves fantasies amb mi, ni em faràs cap mena d’insinuació. En aquest sentit em deixaràs tranquil•la del tot i no enterboliràs amb la teva actitud insistent la nostra amistat. D’acord ?

Ell, tot i que no volia altra cosa i que estava foll per aconseguir-ho, va dubtar. Si acceptava, satisfeia plenament el seu anhel, tan temps perseguit i, a més a més, conservava l’amistat integra. Com podria rebutjar la proposta si no hi havia cap raó de pes per fer-ho ? Però alguna cosa dins del seu ànim es removia contra una acceptació immediata d’aquesta proposta. Va demanar-li una mica de temps, al•legant que s’ho havia de rumiar i que a l’endemà li diria alguna cosa. Ella, sorpresa perquè esperava d’ ell un si rotund, va respondre que hi estava d’acord.

Tot el dia que hi va estar pensant... L’instint li deia que, si acceptava, gaudiria d’un plaer que el satisfaria plenament, com segurament mai abans hauria experimentat. Però la ment contraposava.... Sí, això és cert, però només durarà el temps just de la seva realització i desprès... Què ? La força agosarada de l’instint, sempre tan primari, insistia amb vehemència davant l’oportunitat que se li presentava d’alliberar-se de la repressió a la que estava sotmès.

La ment replicava argumentant que si sucumbia a la temptació, - i la proposta era, sens dubte, una irrefrenable temptació,- feia realitat els seus desitjos, fantasies i somnis, això era cert, però tanmateix els matava, els feia desaparèixer de la seva imaginació o, si més no, l’incapacitava per poder-los expressar mai més, ja que aquesta era la condició imposada. Què li quedaria, doncs, a més del record d’un moment de plaer que s’aniria esvaint poc a poc ?

Les il•lusions, els desitjos, els somnis i les fantasies que, fins ara, l’estimulaven i l’animaven a assolir aquell objectiu pretès amb tanta insistència, deixarien d’existir des del mateix moment en que ella els fes realitat. Quines sensacions podria tenir llavors ? I si encara les tingués i les hagués de contenir i s’hagués de reprimir... Ho podria suportar ?

Amb aquestes trifulgues sense resoldre va arribar el capvespre. No hi havia un guanyador clar, no sabia si fer cas a les argumentacions de la ment o els vitals impulsos de l’instint. No sabia que hauria de respondre a l’endemà, quan ella li fes la temuda pregunta: Acceptes la proposta ? Només hauria de ser un si o un no. Així de senzill, així de complicat. Va pensar que potser quan s’adormís, els seu subconscient bastiria un somni aclaridor que li permetés sortir-se’n d’aquell embolic en el que les seves fantasies i els seus desitjos l’havien posat.

Pensava, amb raó, que hi ha coses amb les quals no s’hi pot jugar d’una manera tan irreflexiva, sense sortir-ne escaldat. Tot i que deixava en mans del somni la decisió, el neguitejava el resultat que se’n pogués derivar ja que, tant si guanyava el poder de la ment com si ho feia la poderosa força de l’instint, ell en seria l’únic perdedor. Era capvespre, estava atorrollat i només podia pensar en l’endemà al matí, quan hagués de respondre. Una intensa sensació de pànic el va anorrear absolutament.