Promesa no complerta

L’hem anada a buscar de seguida, el cas requeria actuació ràpida, si hi havia una petita esperança l’havíem de confirmar. L’hem trobat tal i com ens han dit, davant d’aquella botiga tancada del barri antic. Ja ens esperàvem una cosa difícil, però ens hem trobat amb una imatge esperpèntica. A simple vista i d’esquenes, una persona jove, suposàvem que una noia, degut al seu cabell llarg. Estava agenollada, i les dues sabates se li pegaven el cul en un moviment d’alta plasticitat. Jo de seguida he volgut comprovar si feia algun gest i també l’hi he volgut agafar un dels braços, que tenia estirats cap amunt en direcció a la botiga. Els tenia encarcarats, i la inspecció que havia just començat s’ha acabat de repent quan l’hi he mirat la cara. El seu rictus era el d’una noia que no ha parat de plorar: cara roja, llavis tremolosos, ulls vidriosos i mirada perduda. L’hi he demanat al meu company que m’ajudés a intentar desfer aquella posició i posar-la a la llitera que ja havíem tret de l’ambulància. Quan ho hem aconseguit, hem vist que la brusa estava desbotonada i no portava sostenidors, les mànigues li comprimien els braços com si li haguessin fet un embenat compressiu, les faldilles no li tapaven més que un cinturó, les mitges de color rosa amb llunes verdes estaven tot esparracades i les sabates només li arribaven al taló i eren de xarol. Qui era aquella noia? Que hi feia allà en aquella posició demandant davant de la botiga? El meu instint policíac ha fet que se m’encengués la llumeta, potser el rètol brut i mig tret de la botiga pertanyia a algun cognom no molt conegut, i el poble no era tant gran per poder-lo trobar repetit. He trucat al número d’informació telefònica dels ninotets vermells, i com jo pensava m’han donat un únic telèfon.
- Senyor Fous?
- Sí, jo mateix.
- Vostè era el propietari de joguines Fous?
- Sí...
- Hauria de venir davant la botiga, tenim un petit problema i li demanem si ens podria ajudar.
- D’acord, ara vinc.
Ha vingut i quan ha vist la noia els ulls se li han esbatanat.
- Sap qui és? – li he preguntat.
- Sí – ha dit ell – és la nena de la caixa registradora.
I sense treure la vista de la cara de la noia, ens ha explicat la història: “Jo tenia aquí una botiga de joguines, molt famosa per cert, ja que tenia molta varietat per triar i el preu que podia oferir era força aconseguit. La nena de la caixa registradora passava cada dia per davant de la meva botiga amb la seva mare, a la mateixa hora, i sempre passava el mateix: la nena mirava cap a dins i es parava de cop, estirava les faldilles de la seva mare i li senyalava una caixa registradora que jo tenia a l’aparador, d’aquelles que tenien els teclats sonors i la palanca que feia moure els preus. Tot seguit, la mare li agafava la mà d’una revolada i estirava la nena de la caixa registradora per poder marxar. Un dia, la nena de la caixa registradora va aparèixer amb el seu pare, agafadets de la mà, i va tornar a assenyalar la joguina. Jo vaig decidir intervenir i vaig sortir fora.
- Bon dia, guapa.
- Bon dia, senyor botiguer.
Em vaig girar cap el seu pare i li vaig oferir la caixa registradora a un preu immillorable, la veritat és que aquella nena ja hem tenia el cor robat per la seva constància. El pare de la nena de la caixa registradora em va escoltar atentament i amb un somriure es va girar cap a la nena.
- Vols la joguina, filla?
- Sí, pare
- Doncs espera’t aquí que vaig a casa a buscar els diners.
Jo no sé perquè no vaig dir res més, perquè no li vaig dir que s’emportessin la joguina i ja me la pagarien... La nena de la caixa registradora estava molt feliç, però no deixava de mirar la joguina. El pare va marxar i jo vaig entrar a la botiga per atendre un altre client. Al cap d’una estona, em vaig començar a trobar malament i a tenir una opressió al pit, i em vaig desmaiar. Al despertar-me, em trobava a l’hospital i em van dir que havia tingut un atac de cor que a punt havia estat de treure’m la vida. Jo, com que ja era prou gran i havia estalviat molt, vaig decidir jubilar-me. Fins avui no havia tornat a posar els peus aquí.”

(05/05/12)