Cercador
Promesa acomplerta
Un relat de: j.reixach- Compartir:
“... i gràcies a aquest bla teòric vist avui i bla, bla, veurem demà la, la. Així haurem explicat la, La, Lau...”. Un pupitre al fons d’una feixuga classe de química acaba de ser decorada per enèsima vegada amb un bell nom de noia: Laura.
Com feia ja unes setmanes al trempat Jaume les darreres hores de classe se li eternitzaven més del ja habitual, pensant en el moment en que es retrobaria amb la seva menuda i delicada Laura. Darrera una petita església de poble una pedra esguardava impacient l’escalfor dels seus inexperts sexes al seu llom. Només tenien 15 anys i com diu aquell “tot era senzill i tendra”.
En les curtes hores que disposaven abans d’anar a sopar, els petons envoltats de somnis i promeses es barrejaven amb el roig de la cremor naixent dels seus joves cossos. Entre vergonyes i esclatants somriures, les frases referents al sexe eren explorades. “Un dia seré per fi dins teu, saps Laura?” “a si?... i com ho faràs?”.
Les tardes ensucradament passaven fins que com quasi tot en aquest món... s’estroncà. La mort fou tan estúpida i sense sentit que la fràgil Laura va veure com s’esvaïen aquells dolços somnis germinats per innocència blancor i com se li ennuvolava tota raó darrera la seva trista mirada.
El Jaume havia anat de mala gana a comprar una barra de mig al davant de casa quan només treure el cap pel carrer una ampolleta de cervesa accelerada des d’un tercer pis per la gravetat li feu blanc al mig de la closca. Els efectes de l'embolcall alcohòlic foren més contundents que els produïts moments abans pel líquid element dins el cos d’un somnolent pare de dissabte tarda. Un marrec seguí, impertorbablement, jugant des del balcó a amagar tot allò que passes per sota la negra barana.
Els pares del Jaume varen fer donació dels òrgans de l'infortunat, a excepció d’un dels ronyons. Com el pare li explicar a la mare “ens el guardarem perquè mai se sap...”. Realment a vegades més que “no se sap” passa que no se’n té ni idea.
Però fos com fos en aquesta historia, la combinació del “mai se sap”, “l'explosió neuronal patida per la Laura” i el “un dia seré per fi dins teu” junt la moderna tècnica mèdica cristal·litzaren, moltes tardes enllà, en la promesa acomplerta i el Jaume fou clonat... dins, molt dins la fràgil Laura.
Com feia ja unes setmanes al trempat Jaume les darreres hores de classe se li eternitzaven més del ja habitual, pensant en el moment en que es retrobaria amb la seva menuda i delicada Laura. Darrera una petita església de poble una pedra esguardava impacient l’escalfor dels seus inexperts sexes al seu llom. Només tenien 15 anys i com diu aquell “tot era senzill i tendra”.
En les curtes hores que disposaven abans d’anar a sopar, els petons envoltats de somnis i promeses es barrejaven amb el roig de la cremor naixent dels seus joves cossos. Entre vergonyes i esclatants somriures, les frases referents al sexe eren explorades. “Un dia seré per fi dins teu, saps Laura?” “a si?... i com ho faràs?”.
Les tardes ensucradament passaven fins que com quasi tot en aquest món... s’estroncà. La mort fou tan estúpida i sense sentit que la fràgil Laura va veure com s’esvaïen aquells dolços somnis germinats per innocència blancor i com se li ennuvolava tota raó darrera la seva trista mirada.
El Jaume havia anat de mala gana a comprar una barra de mig al davant de casa quan només treure el cap pel carrer una ampolleta de cervesa accelerada des d’un tercer pis per la gravetat li feu blanc al mig de la closca. Els efectes de l'embolcall alcohòlic foren més contundents que els produïts moments abans pel líquid element dins el cos d’un somnolent pare de dissabte tarda. Un marrec seguí, impertorbablement, jugant des del balcó a amagar tot allò que passes per sota la negra barana.
Els pares del Jaume varen fer donació dels òrgans de l'infortunat, a excepció d’un dels ronyons. Com el pare li explicar a la mare “ens el guardarem perquè mai se sap...”. Realment a vegades més que “no se sap” passa que no se’n té ni idea.
Però fos com fos en aquesta historia, la combinació del “mai se sap”, “l'explosió neuronal patida per la Laura” i el “un dia seré per fi dins teu” junt la moderna tècnica mèdica cristal·litzaren, moltes tardes enllà, en la promesa acomplerta i el Jaume fou clonat... dins, molt dins la fràgil Laura.
