Projeccions.

No sents el cloqueig de les hores? Com lentes van passant sense aturar-se? No, mai ningú no les podrà parar. Però això no ho entenem. Sempre projectem el passat sobre el present; per què volem anar contra el temps? No som els que érem, mai no ho tornarem a ser, però contínuament caiem en aquesta fal·laç il·lusió.

Però, què érem? I què som? Busques desesperadament paraules que ho defineixin, però la subjectivitat mai no mort. Els mots no fan les persones, són les persones que fan els mots? Creiem cegament que el món és tal i com el veiem, però realment estem mirant el món, o el món ens està mirant a nosaltres?

Les hores no s'aturen, ningú no les pot parar, però ja no són elles que cloquegen; és el so dels interrogants. El silenci de les respostes buides. La brisa dels records de velles tempestes. El martelleig incansable de tot el teu passat. Ja no saps què eres, què ets; però, i què vols ser?