PROHIBIT PERDRE L'ESPERANÇA (VIRTUTS)

Vàreu arribar d’una manera no desitjada i s’hi m’ho permeteu de forma gens educada. Han hagut de passar uns quants anys i anar durant tombs pels diferents especialistes d’arreu de la ciutat. He hagut de sentir-me expressions com: t’ho inventes, estàs paranoica, ves-te’n a viure a un altre planeta, etc.
M’han tractat de manera molt cruel, no s’adonaven que em feien mal, no em respectaven, tot i veient que no em trobava bé. M’envaïen sentiments com: la ràbia i la impotència. Però, per sort, el destí, em va posar un metge, que em digué:
- Efectivament estàs malalta!
Aquelles paraules em fan fer plorar i em van caure com un gerro d’aigua freda, però a la fi tenia un diagnòstic. Tenia i tinc , diverses malalties, entre les quals: Sensibilitat Química Múltiple(SQM).Els que la patim, no tolerem entre altres coses: l’exposició als químics, ni podem olorar un flor, ni tampoc gaudir de la fragància d’un perfum i en els casos més greus ni el frec d’una carícia. Tot depèn del grau en que es trobi de la malaltia, a més, cada pacient presenta una simptomatologia diferent i afecta amb nombre més alt a dones que a homes, encara que d’aquests també n’hi han.
Diuen que l’esperança, és l’última cosa que és perd i a fi i afecte que és ben cert, ja que, malgrat tot, encara estava per venir, el meu un bri d’esperança i el que seria el meu motor de la meva vida: La meva filla.
La seva criança, no va ser ni està essent una tasca gens fàcil, doncs, la que considerava que era la meva parella, amb un acte de la més baixa gallardia, alhora que covardia, va dir que la cosa no anava amb ell, que les malalties el superaven i ens va abandonar sent ella molt petita.
Tot i així, el temps, ens ha fet més fortes i com a resultat som un excel·lent tàndem, així com un aliança perfecta, juntes ens hem muntat al que jo considero la bicicleta de la vida. Hem anat pedalejant, pels diferents impediments: ens hem tret les pedres de les sabates que molestaven, em planejat per muntanyes de bones sensacions, hem gaudit de moments preciosos i que guardarem per sempre el nostre record, encara que també hem superat entrebancs, on hi hagut circumstancies tristes i hem plorat quan tocava, o simplement hem rigut menys.
Estic contenta i em sento molt orgullosa, malgrat tot no ho heu aconseguit, he perseverat, m’he prohibit perdre l’esperança, perquè m’ha tocat el paper principal: Ser mare.
Vull dir-vos que a la majoria de malalties ens voleu condemnar i ens voleu robar entre moltes altres coses, un dels tresors més preuats i a més sense haver comès cap crim, m’estic referint a : La llibertat.

M’acomiado, ja, amb un crit ben fort i que tothom m’escolti als quatre vents:
“ MALEÏDES MALALTIES, SOU COM SATANÀS, M’HEU DESTROSSAT LA VIDA, HE INTENTAT ESBORRAR-ME EL SOMRIURE, L’ESPERANÇA, ETC. US FAIG SABER QUE MALGRAT EM FEU VIURE EN UN INFERN CONSTANT, NO HO ACONSEGUIREU-HO, PERQUÈ SAPIGEU QUE, NO ES SORTIREU AMB LA VOSTRA. ARA AIXÒ SÍ, PER TEMPS QUE PASSI, NO US PERDONARÉ MAI. US ODIO PROFUNDAMENT: SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE, ASMA, FÀTIGA CRÒNICA (SFC) I FIBROMIALGIA”.