Profecies de ningú.

Profecies de ningú.


No oblidaré mai ningú. Un instant per conèixer, una vida, com a mínim, per recordar.

El vaig veure, entrar un dia cafè del poble. Falange, sempre li em dit . Des del dia que entraren els del caudillo, el de la democràcia orgànica, que com les piles aquestes tan bones, dura, dura, i encara dura...però com deia Gandhi: la prova i raó de l'optimisme, és que cap sistema injust perdura ni ha perdurat mai.

-Posi'm un lukesigui sis plau!

-Que diu que vol?

- Un lukesigui!...i si pot ser amb entusiasme!

- Tu de que vas?...que m'ha vis cara de beneit, pot ser?

- No hi ara, una mica de mal humor pot ser...però tot passa.

- Be! em vol dir el que vol d'una vegada?

- Si home...un lukesigui és el que vulgui vostè...qualsevol cosa!...el que més li convingui...

- Encara et posaré el Xampany que tinc d'importació i veuràs tu el que et costa!

- Bé com vulguis, com tothom, soc ric... ei ...recordi el entusiasme, home, si pot ser.

- Entusiasme?

-Si. Es un mot grec. Vol dir posseït pels déus...

Així vaig conèixer a en ningú. Ningú era com deia que se'l podia anomenar per que es sentia molt satisfet de ser ningú.

- Però pot ser ningú et respectarà.- Li vaig dir.
-Això no em preocupa gens...ja em respecto jo mateix. Com podria respectar i poder ser conscientment respectat si no?
- No es fàcil d'aconseguir, poques persones ho aconsegueixen. Però paga tota la pena. Per això en necessiten tant de "respecte" dels que els envolten. Sobre tot de sentir-se més que els que els envolten, i si és jeràrquicament millor, menys a pensar: Tu primer, jo segon aquest tercer. Es la manera de saber qui son, de no trobar-se mai sols, o millor dit en la seva pròpia i terrible companyia...fa tanta por ser ningú...com tresors amaga.

En ningú era un home religiós, però religiós de mena, deia. No com tants fanàtics i aprofitats que tant han instrumentat les persones des de que el temps, o millor dit, el que anomenem temps ...és (o no), el temps.

Acostumava a explicar que la diferència entre la persona religiosa i la materialista és que la primera, tracta als objectes com si fossin persones. Mentre que la segona és una que tracta a les persones com si fóren objectes.

Religatio. Del Llatí, és una paraula per designar arrelament. Tots els éssers vius, i la matèria, necessiten relligar-se per materialitzar-se, reforçar arrels, per créixer. Per esdevenir.

Mira aquestes flors que anomenem dents de lleó, amb el seu fruit de cotó. Volàtil i eteri, com el més lleuger dels esperits. Guerrilleres urbanes per excel.lència.

Amb quina intrepidesa han saltat del seu entorn de boscos i prats, a l'asfalt que tot s'ho menja. Les veuràs arrapades als balcons dels edificis, a les escletxes de la maquinària de les fàbriques, arrelant i relligant, treien el seu cap groc. Amb ses petites arrels ben relligades. Alçant el pètals al vent. Vers el sol, la lluna i les estrelles.

Per que la religió és l'Art, la eina que és, i es fa, en si mateixa; creant, esdevenint, visquen, a cada instant. Lluny de creences i supersticions. Polítics i banderes, sacerdots, lleis, esgléssies i manipulacions. Els dits mestres, que no ho son.

Les cosses són el que són i la veritat ens fa, i continuarà sempre fent-nos lliures.

Vaja, flipat de gurú!... vaig pensar. Però em feia gràcia el que deia ...i tenia quelcom d'entranyable l'avi...i feia riure, pensar, donava joia de viure i veure. Era un encant.