Profanació.

El noi va sortir del portal i, sense resistir-se a tornar a comptar la pasta enmig del carrer, va arrecerar-se a una cantonada. Mentre passava els dits pels bitllets, pensava en el munt de satisfaccions que li reportarien aquells guanys. No podia esperar a muntar una altra de les seves "festetes". Perquè no eren res més que això, una oportunitat de tornar a consumir drogues i la justificació per abusar d'alguna de les seves companyes. Ell no hi trobava cap mena d'espiritualitat en allò que feia, només era una manera de viure a costa de la credulitat d'uns i de la cobdícia d'altres.

Un cop recomptats els diners es va cobrir amb la gavardina negra que li arribava fins als peus i, deixant caure la seva cabellera per a que li tapés la cara, va esmunyir-se entre la multitud que atapeïa els carrers de la cuitat, tot maquinant el següent cop i com el plantejaria a la congregació que ell dirigia carismàticament.

***

Al reputat antiquari no li feia cap gràcia haver de tenir tractes amb gent com aquell noi, però les circumstàncies, i l'iterés econòmic, li havien empès. No era la primera vegada, ni seria la última. Detestava la pinta i l'actitud del jove, arrogant i pagat de si mateix, tampoc podia tolerar les seves fosques activitats. Però amb el calze barroc a les mans va relegar els seus sentiments al fons de l'estómac com qui empassa el més amarg dels xarops. Grenyut, sinistre, pàl·lid i malcarat, no volia saber com s'ho havia fet per aconseguir-lo. Li repugnava imaginar-s'ho, però aquest cop tampoc li havia fallat.

Va afluixar-li el honoraris. Una gran suma per al jove però no res comparat amb el que un prestigiós professional de les antiguitats podia obtenir d'aquella peça un cop hagués deixat passar un temps prudencial per a que es refredés.

Quan el noi va sortir per la porta, ell va tornar a admirar la copa en detall. Era perfecta; potser requeria una neteja o fins i tot alguna petita restauració, però era el que havia estat buscant. Se la va apropar molt a la cara quan l'examinava, fins al punt d'olorar-la. No va ser capaç de reprimir una basca al reconèixer aquella pudor i, en la seva imaginació, entreveure'n l'origen.

***

Els veïns van despertar al mossèn passades les cinc de la matinada. Algú havia calat foc a l'ermita. Sobresaltat es va vestir a corre-cuita i va conduir a tots els homes cap a les afores, per extingir l'incendi, amb l'excusa de voler salvar les relíquies del Sant. Però ell ja es temia la vertadera causa d'aquell desafortunat succés.

No s'hi va poder fer res. El foc consumí tot allò que era combustible a l'edifici. La llunyania de l'ermita no va deixar lloc a una reacció ràpida dels vilatans i el pare no va poder posar un peu al temple fins que la darrera flama no es va apagar. Total, per confirmar el que havia sospitat. Els ossos del Patró eren escampats per terra, les parets ostentaven horribles pintades blasfemes i les imatges havien estat vandàlicament destrossades. L'autor de tot allò també havia forçat l'urna de sota l'altar per profanar les relíquies. I sí, faltava el calze, l'únic que hi havia de valor. Es podria dir que les festes del poble havien tocat a la seva fi prematurament després d'aquella desgracia.

***

No va ser difícil rebentar la porta d'una església tan vella. La seva situació geogràfica, massa distant del nucli urbà, i el fet que tothom de la vila fos al ball de festa major, feia que la cerimònia es pogués celebrar amb total tranquil·litat.

Mentre els seus companys encenien espelmes i posaven en marxa el radiocasset ell va fer saltar el candau de la urna que hi havia a sota de l'altar amb una palanca. En va extreure el reliquiari i la copa. Tot estava preparat; procedí a omplir-la de vi i hi va dissoldre unes pastilles, es van despullar completament i van donar inici a la missa negra.

Entre oracions obscures es van anar passant de mà en mà el calze, compartint el beuratge fins a buidar-lo. Quan els al·lucinògens van començar a fer efecte estiraren la noia a l'altar i un darrere l'altre hi van mantenir relacions mentre la resta els rodejava en rotllana entonant càntics al so de la música de l'aparell. La jove s'arquejava com un jonc mogut pel vent quan rebia els embats de cadascun dels membres de la secta.

Un després de l'altre van anar ejaculant a l'interior de la copa. Va ser llavors quan afegiren més vi al seu contingut, es van triturar ossos del Sant i la pols resultant va ser abocada al recipient sagrat juntament amb una hòstia consagrada. La noia va beure la repulsiva mixtura sota la tènue llum dels ciris, en el que conformava l'apoteosi del ritual satànic de profanació.

Un cop vestits va deixar que tothom s'esbravés destrossant el que hi havia a l'ermita mentre ell buidava un bidó de gasolina per tots els racons del temple. Va guardar curosament el calze; la feina estava feta, només va haver de fer-hi caure una espelma i ja podien disposar-se a fugir.

***

El mossèn mai havia vist l'ermita tan plena com aquell any. Ja no pensava en els assistents a l'ofici com en creients que renovaven la seva fe en un dia tan assenyalat per al poble, sinó en les seves donacions quan els escolanets passessin la safata. Ell ja no creia en allò que feia. Fer-se capellà li havia assegurat una vida tranquil·la i sense esforç, i tot i que al principi sí que les seves creences el van dur a abraçar el sacerdoci, ja no les sentia com a pròpies.

Mentre alçava el calze per consagrar, li van venir al cap les converses amb l'antiquari que l'hi havia intentat comprar. Podria haver-ne tret molts diners si no hagués estat tan ambiciós. Aquell home fins i tot va arribar a insinuar, durant les negociacions, que podien simular un robatori a l'ermita per tal de fer la transacció sense que el pare hagués de donar explicacions als seus superiors. Llàstima, esperava que hagués estat disposat a pagar més; a ell no li importava seguir fingint.

Molta gent forastera havia vingut a la romeria que precedia aquella missa. A la processó es portaven les relíquies del Patró del poble, incloent la copa, fins a l'apartada ermita que només s'obria aquells dies de l'any, donant inici a la Festa Major; i no es retornaven a la vila fins a la missa de cloenda. Va ser per això que el capellà no es va estranyar de les pintes del jove al que llavors oferia la sagrada forma. I mentre pensava en el negoci que havia perdut i en la seva pròpia vida d'impostura tampoc es va fixar en com aquell noi amagava la hòstia en una de les seves canelleres negres enlloc de dur-se-la a la boca.