Proesa

Assajo la proesa
d'escriure't després d'un dia
sense ombres.
Els tolls d'aigua esbossant
el teu reflex i un vers inèdit
abans de cada mirada.
El conflicte dels nostres llavis
atrapant la lluna d'ambre,
de mel,
dins un petó que amb prou feines
recordarem.
- Solem solapar les nostres proeses
amb nous futurs combustibles.-
El sol feia cremar l'aigua dels carrers
i ens encegava les paraules.
- Encara viatgen a la deriva
per ves a saber quins vents.-
Tanmateix les pupil·les
jugaven a dilatar-se,
potser per intentar encabir-hi
la mirada de l'altre,
i deixàvem caure la nit
d'on surava la lluna plena.
Ara recordem espurnes
i ens cremem la pell
de cendra.

Potser d'aquí poc
l'avui s'ensorrarà
sota una nova pell
i mai sabrem que forma part
de nosaltres.
I aquest assaig serà la proesa
de tenir-te per sempre,
dins aquest poema,
com t'he tingut avui.