Proema 1

Una filla jove, vint flors blanques. I la mare, que no plorava, parla.
Algú ha dit que prou, i no sé on buscar-te, en un espai i un temps que ja no entenc i ha perdut fi. On haig de guardar-te, ara que ets una col·lecció de coses que no obriré, perquè són un record emboirat, i són pols que em crema. Has viscut poc i ho has fet molt bé, mira´ns, t´enyorarem com gossos perduts. Però no vull que tornis, allò que ha de ser, que sigui. Només et vull en pau, i aplaudir-te, i dir-te gràcies.