PROCÉS D’HUMANITZACIÓ

Despertaren de la mort sense vocabulari ni llum als ulls. Arrossegaven els peus, arquejaven les espatlles, reclinaven el cap. La seva violència no era pas odi sinó una engruna de la supervivència. Van haver d’aprendre la intenció de les paraules així com l'orientació de la marxa, l'equilibri complert... Van arribar al vidre i se seguien desconeixent i només prostrant-se davant la deessa Aigua, com a primordial element del seu propi sacrifici, recobraren el sentit de la vida en el moment en que van prendre el baptisme per la seva gràcia. Ara les seues passes eren més segures, els seus cossos més alçats i el seu lèxic més plausible, fins arribar a aquesta fase del despertar, inici de tot germen, en sentir-se atrets per un punt zero, també anomenat aroma, buquet en francès, duft en alemany, harufu en swahili, i capaç de revitalitzar-ho tot: oïda, tacte, vista... Així van superar aquell estat fonamental sense retorn en què no van ser força però tampoc energia. Una cosa molt estranya.
Van coincidir a la cuina atropelladament maldestres en el moment en què un microones situava dos cafès i un Colacao per la pitufa a uns 75 º 1’de latitud. Van asseure davant Bob Esponja menys idiotitzats que quan els va sobreviure el despertar, compartint torrades i ganivets, però ja no s’odiaven. Celebrant l'invent de la paraula articulada (Homo sapiens, Kenia 2000 anys AC- Harpo Marx, USA 1888 DC), es van reconèixer com a parts integrants d'una mateixa comunitat.
Aquesta és la meva família quan ens llevem cada matí.