Procés d'exterminació de la pobresa

Un relat de: Espiadimonis

Després d'hores de deliberació, els consellers i conselleres van anar abandonant la sala, alguns convençuts i els altres no tant. El pla anomenat "Procés d'exterminació de la pobresa" havia estat aprovat amb un 52% dels vots a favor, un 39% en contra i un 9% d'abstencions. La necessitat de mantenir el pla en secret, havia estat aprovada amb un 99% dels vots favorables i un 1% en blanc. Es començaria a posar en pràctica el vint-i-quatre de març d'aquell any. Cert era que la població major de seixanta-cinc anys havia augmentat fins a situar-se en, precisament, el 65% i que quasi tot el pressupost de l'estat se n'anava en pensions, fet pel qual el govern es trobava endeutat amb tots els seus funcionaris. Hi havia vaga de presons, vaga de jutges, vaga d'administratius, vaga de tresorers... No treballava quasi bé ningú dins l'administració. El president seguia guanyant el seu milió setmanal, això sí, i la proposta de rebaixes en el sou dels consellers havia estat refutada per unanimitat.

Per iniciar el procés, es varen contractar en negre un seguit de rodamóns i éssers desesperats. Se'ls va prometre tal quantitat de diners que només alguns s'hi van negar, els altres van morir ofegats al riu. I aquella fou la primera notícia dels diaris el dia vint-i-cinc de març: "Trobats trenta-tres cossos de sense sostre al riu. Es sospita d'una acció dels caps rapats". Quan una setmana més tard ja n'havien aparegut seixanta-sis, la premsa va començar a atacar la seguretat de l'estat per la seva ineficàcia, però ningú més es va queixar. La gent ho lamentava, deien: "És terrible", "N'hi ha que estan sonats" o coses per l'estil. Però a partir del mes d'abril, la desaparició sobtada d'avis que morien per causes naturals es va disparar. El govern va vendre als diaris que es tractava d'una epidèmia a escala nacional i va recomanar prudència i que no s'abarrotessin els centres d'atenció primària. En els centres, rodamóns disfressats de metges subministraven sense saber-ho petites dosis letals a cada avi o àvia que morien al cap d'uns dies. Les autòpsies sempre es feien a càrrec dels departaments de sanitat del país. Alarmats, les nacions veïnes tancaren temporalment les fronteres.

A finals d'any, la tercera edat havia passat a ser el 57% de la població. S'havia aturat la vaga de jutges i presons. El problema era que més de 3.500 persones s'havien quedat sense feina al tancar-se les residències per la tercera edat. Una de les coses que més va mosquejar la premsa fou que alguns joves havien adquirit una nova moda, arran d'un episodi emès per la televisió pública, en que un vailet es dedicava a atropellar avis als passos de vianants, fent servir un Mercedes, el símbol del qual feia servir de cursor per apuntar. Es va saber que matar un avi major de 90 anys valia 500 punts, una àvia 750. Un avi sense bastó eren 100 punts addicionals. Si en mataves tres o quatre en una mateixa envestida (es van arribar a fer cues de Mercedes a les sortides de la IMSERSO) la puntuació es multiplicava. Amb els joves que tancava, com que es necessitaven més presons, el govern va començar a donar feina a acomiadats de les residències i va disparar el món de la construcció. Fins i tot el Conseller de Medi Ambient fou arrestat després d'envestir amb el seu BMW dues àvies. Quan es va saber que una de les dues tenia seixanta-tres anys, els joves amb qui va coincidir a la presó, abans de violar-lo repetides vegades, li van restar 1000 punts.

Es van necessitar més diners pels funcionaris de presons, que sortien de la reducció de pensions a pagar, ja que la tercera edat era només, dos anys després de l'aplicació del pla, del 49%. Ja no existia el deute amb el funcionariat. Diferents comitives internacionals van desplaçar-se al país per investigar què passava i com s'actuava, els observadors tornaven degudament subornats dient que tot estava sota control. Les arques de l'estat, però, es buidaven igual de ràpid que s'omplien, entre suborns i nous funcionaris. En un ple, es va decidir amb un 57% dels vots no deixar que la tercera edat baixés del 41%. Per millorar la situació, es va decidir que els nous presos construïssin les seves pròpies presons, així la mà d'obra sortia gratis i tot formava part del "Pla de reinserció per a presos perillosos". Amb el temps, la premsa va tornar a dedicar-se a les notícies del cor, als esports i la política internacional, menys monòtones.

Els únics avis i àvies que quedaven eren parents de consellers i d'amics de consellers. Ells i elles, a més, tenien signat un acord segons el qual no se'ls enverinaria ni se'ls atropellaria passats els seixanta-cinc. Part de la gent de la construcció que es va quedar a l'atur per culpa que els presos construïssin les seves pròpies presons, es va posar a treballar a les funeràries, que s'estaven enriquint a base de bé. Com que el país s'estava enriquint poc a poc, es va provocar un atac terrorista en un dels barris més marginals, on van morir més de set-centes persones en extrema pobresa, qualificades d'irreparables. L'atemptat fou atribuït a una cèdula islàmica. Al llarg de l'any, el tercer des del inici del procés, el nombre de persones en situació de pobresa es va reduir tant que tothom estava content, la premsa inclosa. A finals de setembre, el govern va assolir la majoria absoluta, sobretot després de saber-se que els membres del G-8 volien que passés a anomenar-se G-9 (la idea de fer volar Itàlia per no haver de canviar el nom a tots els documents fou desestimada pels membres italians del grup). L'únic problema de cara a la opinió pública era l'elevadíssim índex de mortalitat i la poca esperança de vida de la població, molta de la qual moria en circumstàncies accidentals l'endemà de jubilar-se. Alguns periodistes van intentar esbrinar què passava, després de la resposta de Sanitat culpant una plaga i al fet que "ara es viu menys, però més intensament", tal i com defensava la consellera de Benestar i Família. Aquests periodistes foren premiats abans de descobrir res amb una mena de Pullitzer nacional i se'ls va regalar una torre preciosa a cada un, la més propera de les quals era a 1.500 kilòmetres. Tres d'ells van ser trobats drogats i en posicions pornogràfiques a casa un capellà que es suïcidà poc després de presentar una carta episcopal demanat aclariments al govern. La pressió internacional, que havia cessat després del retorn dels observadors que ara estaven tots retirats, va tornar i s'enviaren d'incògnit agents de la policia internacional. El problema era que fins als seixanta-quatre anys tothom vivia de conya en aquell país, de manera que els policies es negaren a tornar. De la mateixa manera, quan gent madura s'acovardia per la proximitat de la seva jubilació, es fletaven vions de la IMSERSO per fer fugides en grup a l'estranger,prometent-los una estada gratuita a Cancún però deixant-los al primer lloc perdut del món que trobaven, de manera que no va caler matar ningú més.

En una ocasió un grup d'infants van fer una manifestació perquè no tenien avis, però el govern en facilità uns de lloguer. Els rodamóns abandonaren els Centres d'atenció Primària i es dedicaren a la construcció o a la venda de plans de fugida per persones entre seixanta i seixanta-quatre anys. Quan el crim es va reduir perquè no calia matar més avis, es van produir un seguit d'inundacions i incendis a moltes presons, el govern va dir que provocats per errors humans i la majoria de funcionaris van ser acomiadats, deportats o enviats a missions internacionals de les quals no en tornaren mai.

Abans que tota aquella situació rocambolesca es tornés insostenible, el president es va jubilar i se'n va anar a viure a les Bahames. Encara avui busquen a tots els consellers per interrogar-los, però amb identitats falses, van repartir-se per diferents paradisos fiscals. El govern actual no sap com sortir-se'n i tenen cada dia manifestacions d'avis que volen anar-se'n de viatge amb la IMSERSO a Cancún.

Comentaris

  • quanta mala llet![Ofensiu]
    neret | 29-01-2005

    era la fuga de logan la història futurista que parlava d'un món com el teu? no me'n recordo, però en tot cas era molt més asèptic aquell món, no tenia la vessant mediterrània de la corrupció dels funcionaris! Doncs això et seguiré llegint, un altre dia que ara és massa tard. M'ha divertit molt aquest relat!

  • Pos jo crec que Déu ni do, eh, Biel?[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 17-12-2004 | Valoració: 10

    Qui sap, potser encara hagués pogut aprofitar-se més la idea, com molt bé dius, però ta contundente, contundente.
    Espiadimonis, ets descollonant. Tota una reliquia. Has denunciat una salvatjada NO tant irreal com pugui semblar (se n'han donades moltes, per desgràcia de la humanitat, de salvatjades) però amb una ironia mordaç com poques. Continuo llegint

    Vicenç

  • Problemes...[Ofensiu]
    Biel Martí | 21-11-2004 | Valoració: 8

    Problemes que porten més problemes. Malgrat que en qualsevol sistema es deuen fer salvatjades d'aquest tipus, a menor escala i més ben portades, la societat és tan complexa que tot allò que fas porta una conseqüència imprevisible. El relat està ben escrit, potser podria haver-se aprofitat millor la idea.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Espiadimonis

Espiadimonis

13 Relats

43 Comentaris

27724 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Només néixer ma mare m'entaforà dins el calaix de la tauleta de nit per tal que mon pare no em veiés. Fins als cinc anys vaig viure dins l'armari de l'habitació de convidats fins que me'n van treure per anar a l'escola.
De camí al meu primer dia escolar em vaig perdre i vaig anar a parar a un edifici en runes, on em vaig quedar ja que em feia por creuar la porta de sortida, convençut que acabaria en una altra dimensió. Vaig sobreviure matant gats i rates. Als dotze em vaig graduar de primària, o això pensava fins que a un institut em van dir que no acceptaven un paper de propaganda per no pagar multes com a matricula. Enfurismat amb la incomprensió del sistema vaig calar foc a l'edifici i per amagar-me em vaig tapar amb la lona d'una façana que remodelaven, on vaig quedar entortolligat i em trobaren tres mesos després, a dos-cents quilòmetres quan anaven a fer un nou revestiment a un magatzem del port. Allà vaig conèixer el meu millor amic, un peixell. Quan aquest es va enamorar del tatuatge d'un mariner en estat de descomposició que surava a l'oceà, vaig decidir tornar-me presbiterià.
Actualment resideixo sota una taula de despatx en una oficina de funcionaris (retorn a la infància, espais tancats) i com que no sé llegir ni escriure deixo que l'estatua de fusta d'una cacatua ho faci per mi mentre li dicto les històries que em passen pel cap.