Problemes... Problemes...

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

Quan Nofre Freses va entrar a la sala, aquesta estava plena de gent que s'esperava. Malament! Això volia dir que tenia competècia. Ell necessitava la feina i va creure que ho tenia difícil: tots els que estaven asseguts eren més joves que ell i... era fàcil de suposar que les seves pretensions serien més baixes... Va omplir sense gaire convenciment el formulari que li van presentar... Massa preguntes de caire personal... que va contestar breument, i s'assegué en un racó.

Intentà no obsessionar-se a pensar més en les poques possibilitats que creia que tenia. Això no li feia cap bé... però ja portava quatre entrevistes, i, en les quatre, va veure sempre que les possibilitats cada vegada eren més petites. Passava dels quaranta anys. En tenia quaranta-quatre, per a ser exactes.

De totes maneres, no tenia el cap gaire seré. Feia tres mesos que estava sense feina i ara ja feia un parell de setmanes que en buscava. De bell començament no tenia massa pressa. El seu cap barrinava massa.

Va treballar durant vint-i-vuit anys a la mateixa empresa. Va començar de meritori, i, de mica en mica, va anar pujant... fins a arribar a sots-director de la fàbrica d'una mitjana empresa de recanvis d'automòbil. Aquesta va ser la seva desgràcia. Tota la vida desitjant millorar i, de cop i volta, un gran salt: de cap del departament de vendes a sots-director, d'un dia per l'altre... malgrat que hi havia gent més gran i amb més preparació que ell. Això el va sorprendre i molt. Quan se li va plantejar el nou càrrec, ara feia un parell d'anys, ho va exposar i el senyor... -Sí! quin remei!-, el senyor Narcís Cisa, el director, li va contestar amb molt bones paraules que possiblement tingués raó, però que, per raons de continuïtat, ell tenia més anys de vida laboral per endavant.

La vida familiar era molt monòtona, de casa al treball i del treball a casa, on l'esperava la seva dona, la Josefina Navas, que també treballava, però només mitja jornada. No tenien fills i això els deixava un buit per un costat i una tranquil·litat per l'altre. Havien perdut la il·lusió dels primers anys i la vida quotidiana era un xic avorrida, ja que, de mica en mica, s'havien convertit en dos quasi desconeguts.

El nou càrrec comportava sortir freqüentment a visitar les diferents delegacions. Al començament li va fer certa il·lusió... D'aquesta manera escampava la boira... s'allunyava dels problemes de convivència i la tornada era més alegre i engrescadora. Però, de mica en mica, les tornades eren menys efusives.

-El senyor Nofre Freses.
-Sí! Jo, sóc jo -digué en Nofre aixecant-se.
-Em vol seguir, sisplau. La senyoreta Tamarit l'està esperant.
-A mi? -preguntà en Nofre que encara no havia reaccionat... Encara tenia el cap en un altre lloc.
-Sí, senyor.

En Nofre estava un pèl desorientat. Es va aixecar i va seguir l'hostessa que l'acompanyava fins al despatx de la senyoreta Marta Tamarit.

-Bon dia! Senyor Freses... posi's còmode -digué la senyoreta Marta amb un somriure lleugerament trist però força acollidor.
-Bon dia -contestà en Nofre, sorprès del to tan agradable i del somriure encisador.
-Quina edat té, senyor Freses?
-Quaranta-quatre. Però això... ja ho he contestat en el formulari.
-Se'n faria creus de les vegades que no coincideixen per escrit i de paraula -comentà amablement.
-Si vostè ho diu...
-Per què busca feina?
-Perquè no en tinc.
-Per què no en té? Per què deixa una empresa després de vint-i-vuit anys? Una empresa de solvència...
-Perdoni... però no crec que tingui molt d'interès per a vostès...
-Més del que es pensa -el tallà enèrgicament, però no per això el to no era molest.
-Sincerament... són coses molt personals...
-Senyor Freses, en aquesta empresa valorem les persones en fer la selecció de personal. Volem tenir un personal ben preparat, i, al mateix temps, un bon equip humà. Ens agrada que hi hagi bona comunicació entre el nostres empleats...
-Les ganes de millorar -l'interrompí en Nofre el més suaument possible.
-D'això... suposo no en podem dubtar. Però... haurà d'admetre que amb la seva edat...
-Vaja! Ja ha sortit l'edat -es queixà en Nofre-. Sé que tindré més dificultats que altres a trobar feina... ja haurà vist que no pretenc uns honoraris excessivament elevats...
-Cosa que fa pensar...
-Pensar què?
-Pensar que en va sortir... malament...
-Perdoni, senyoreta... crec que no val la pena continuar. No li vull fer perdre el temps.
-No estem pas perdent el temps...
-Deixem-ho córrer!


Baixà les escales nerviosament. ¿Per què li havien fet preguntes que ell considerava tan personals? Segurament que en circumstàncies normals... Sí! Es veritat, en circumstàncies normals... les hauria trobat... normals!

Sortí al carrer. L'aire fred el va deixondir una mica. Era un hivern suau, però la diferència de temperatura entre un despatx amb calefacció i la frescor externa es feia notar. Va mirar l'hora: tres quarts de dues. No tenia ganes d'anar a dinar a la pensió on s'allotjava des que s'havia separat de la seva dona. Era una pensió petita, però a l'hora de dinar, per a ell, hi havia massa gent i no tenia ganes de conversa.

A l'altre voravia va veure un petit restaurant. Semblava bastant casolà encara que estigués situat en la zona alta de la ciutat. Hi va entrar. No ni havia gaire personal. De seguida el van atendre.

-Perdoni, senyor, que havia encarregat taula? -li preguntà amablement un jove cambrer.
-No, no n'havia encarregat... però sembla que hi ha lloc -va contestar mirant les quatre taules buides que hi havia.
-Veurà, senyor, és un restaurant petit i tenim una clientela bastant fixa. Ara a les dues, quan pleguin dels despatxos... Esperi, el menjador de dins està ple... però d'aquestes d'aquí... sí... Ens queda la del racó... Li va bé?
-Sí! Ja m'està bé.
-Segui, segui. De seguida estarem per vostè.

En Nofre es va asseure, desplegà el diari per donar-li una mirada. Maquinalment el va plegar, el va deixar en un cantó de la taula... No podia llegir. Va venir-li al pensament... altra vegada! El dia que en tornar d'un viatge, més aviat del que estava programat, es va trobar la seva dona i el senyor... Sí!, el senyor -per dir-li alguna cosa-, el senyor Narcís a casa seva... i no de visita precisament. Va ser un cop molt fort. Encara a hores d'ara, quatre mesos desprès, no ho ha paït.

En Nofre va quedar aclaparat, va estar uns dies que no tocava vores. No va saber què dir. Es va trobar més violent que la parella.

Va deixar el pis i es buscà una pensió. No hi va haver diàleg. La seva dona, conscient del que havia passat, no li va posar cap inconvenient i el va deixar fer...

Estava absort amb els seus pensaments i li va costar d'entendre què li estaven parlant.

-Perdoni, senyor Freses...

Va aixecar el cap. Al davant seu hi havia la senyoreta Marta Tamarit que li parlava.

-Senyor Freses, perdoni. Li sabria greu que m'assegués a la seva taula? En Ramir, el cambrer, m'ha dit que estava tot ple... i jo, en veure'l, li he dit que ens coneixíem i que segurament podríem estar junts...
-Faltaria més... segui... segui -digué un xic contrariat en Nofre.
-Gràcies, moltes gràcies. No sap el favor que em fa. Tinc molta feina, he de dinar ràpidament...
-Jo no en tinc cap, de pressa -la tallà en Nofre-. Jo no tinc feina. Si vol, li cedeixo la taula... Ja dinaré més tard.
-Per favor! Això sí que no! -protestà la Marta-. Si el molesto, sóc jo la que l'he de deixar sol. No tinc cap dret a fer-lo anar malament.
-Perdoni la meva brusquedat... però no tinc els ànims en condicions...
-Perdoni'm vostè a mi. No tinc cap dret a abusar de la seva bona fe...
-Bona fe! I com ho sap que tinc bona fe?
-No ho sé! Però ho intueixo. Desprès d'uns quants anys seleccionant personal, crec que tinc bon ull per entendre una mica les persones...
-Perdoni'm de nou!
-... i crec sincerament que vostè és una bona persona... potser un xic alterada per alguns esdeveniments... imprevistos...

En Nofre es mirà fit a fit la senyoreta Marta. Era una senyora molt atractiva... Deuria tenir més o menys la seva edat. Era curiós: per primera vegada la va veure com una dona.

-Què mira, Nofre?

Curiós. La senyoreta Marta Tamarit, per primera vegada, l'anomenava pel seu nom de fonts... i li va semblar tan normal!

-Perdoni, no la volia ofendre...
-No ho ha fet... estigui tranquil... Però no m'ha contestat... Què mira, Nofre?
-L'estava mirant a vostè.
-Això, evidentment, ja ho sé!
-Doncs... no sé què vol dir?...
-Que per primera vegada m'ha mirat els ulls...
-Sí! Uns ulls molt bonics -afegí sense saber ben bé perquè ho deia.
-Gràcies!.. De jove m'ho havien dit moltes vegades...
-De jove! Què vol dir de jove? Vostè encara ho és, de jove.
-Quina edat creu que tinc?

En Nofre es va trobar atrapat. Ell mai havia sabut tractar les dones... Més aviat l'espantaven una mica. Ara mateix ni sabia com havia estat capaç de dir el que havia dit...

-Contesti. Quina edat creu que tinc?
-Quaranta...
-Acabi!
-Ja he acabat. Quaranta! -contestà precipitadament.
-Nofre, Nofre! Contesti el que pensa realment!
-Quaranta-cinc.
-Gràcies! En tinc quaranta-nou. El mes que ve en faré cinquanta.
-Qui ho diria...

En Ramir, el cambrer, es va apropar a la taula, els oferí el menú. Triaren i per uns moments restaren en silenci. Silenci que trencà la senyoreta Marta.

-Nofre... puc fer-li una pregunta personal?

En Nofre, aixecà el cap, la mirà als ulls i es sentí novament atrapat. Aquella mirada era un xic inquisidora, però no el molestava. Potser no el molestava perquè sentia, tenia necessitat de parlar amb algú... però aquest algú... realment era una persona desconeguda i... no ho podia fer.

-Nofre, perdoni'm novament... no cal que em contesti...
-Veurà... jo... Jo no sé què dir...

Es va fer un silenci. En Nofre no es decidia a parlar... ella... ella...

-Ací tenen els primers plats -digué en Ramir-. Que vagi de gust!
-Gràcies, Ramir -contestà la Marta.
-Gràcies -afegí amb un fil de veu en
Nofre.

... ... ...


En Nofre estava prenent un segon cafè, no tenia res a fer. La senyoreta Marta ja havia sortit... tenia pressa... tenia feina.

S'aixecà, s'apropà al taulell per a pagar... i es trobà que la senyoreta Marta ja ho havia fet. Quan? Ell no ho va veure pas, però en Ramir insistí en que així era.

Sortí al carrer, l'aire fresc el va sorprendre novament. Sense adonar-se va anar fins a la casa on havia anat a buscar feina. Pujà les escales a peu, era un tercer pis, però no hi feia res, necessitava relaxar-se. Va prémer el timbre, va obrir la mateixa hostessa d'abans. Va demanar per la senyoreta Marta Tamarit.

-Tenia visita concertada, senyor?...
-Nofre, Nofre Freses. No, no tenia hora, però, per favor... només serà un moment.
-La senyoreta Tamarit no acostuma a rebre visites sense cita prèvia...
-Per favor, insisteixo... Només serà un moment.
-Està bé. Segui, sisplau.
-Gràcies.

En Nofre s'assegué novament a la cadira que havia utilitzat al matí. El cap el tenia ple de pensaments que anaven d'un cantó a l'altre. Tornà a pensar en la Josefina... ell no la va voler escoltar. Escoltar què? Li va dir que es trobava molt sola, que ell no li feia gaire cas. No la va escoltar, va agafar quatre coses i va marxar...

-Senyor Freses... la senyoreta Marta l'està esperant.
-Gràcies.

S'aixecà. Va entrar al despatx de la senyoreta Tamarit. Marta l'esperava amb un somriure.

-Passi, passi, Nofre. I segui, sisplau
-Només serà un moment, senyoreta Marta -ell també va utilitzar el nom de pila-. No estic gens acostumat que em convidin... i menys una dona...
-Se sent humiliat? -preguntà ella amb simpatia.
-Sí!... No!... No ho sé!...
-Doncs a què venen tants escarafalls?
-Cregui'm que ni jo mateix ho sé -contestà sense saber ben bé el que deia en Nofre-. Però suposo que entendrà la meva posició...
-Nofre, no es posi nerviós. En aquesta casa tenim per norma pagar les dietes del personal...
-Bé!... puc entendre-ho, però...
-Vostè forma part de la plantilla.
-Què diu? -quasi cridà, ple de desconcert, en Nofre.
-Aquest matí no hem acabat la conversa...
-He cregut entendre que no interessava...
-Nofre, vostè, sempre es precipita. Ha de saber escoltar.
-Potser sí!...
-Oh! I tant! Aquesta empresa vetlla per les bones relacions personals, i... per això insistia a saber per què una persona de la seva vàlua deixa una empresa en expansió, després de tants anys i després d'haver assolit un alt càrrec...
-Preguntes a les quals no he contestat.
-No.
-I de totes maneres... se'm concedeix la plaça?
-Sí.
-Per què?
-Vaja, ara és vostè el que pregunta.
-Convindrà amb mi, que... que no és lògic que m'acceptin.
-Ja li he dit que fa molts anys que me n'ocupo, de la selecció de personal.
-I?
-Crec que vostè es mereix una oportunitat, de començar... o de refer la seva vida...
-Per què ho creu això?... Què li fa suposar?...
-Està a la defensiva. No crec que sigui tan brusc, en realitat. És una autodefensa. De totes maneres, accepta o no la vacant?
-Sí. Però...
-Pot començar dilluns que ve -tallà Marta amb un somriure un xic trist-. Nofre, no s'ho prengui malament, tinc feina... Dilluns que ve, si vol, continuarem aquesta conversa.

--oOo--



Marta Tamarit era una excel·lent executiva. Des de feia bastants anys que ocupava el càrrec de cap de personal i de relacions humanes. De bell antuvi no li va agradar massa això de tractar amb el personal quasi sempre en situacions límit: cridar l'atenció a qui fes falta; aplicar sancions si era pertinent, i acomiadar qui en fos mereixedor, amb acord o sense acord. De mica en mica, va agafar ben fort les regnes, i cada vegada que s'havia d'ocupar una vacant, aquesta plaça no s'ocupava fins que no estava ben convençuda que havia triat la persona idònia per al càrrec.

D'una manera ordenada va veure que, si la tria era bona, difícilment podria portar problemes. Va fer el cor fort i sempre triava tenint en compte la preparació professional amb el valor afegit, que privava molt, de la sensació de confiança que podia traspuar la persona que tenia al davant. Tenia una gràcia, un do especial que feia que tingués un gran encert amb les seves decisions.

Ara, de sobte, es troba que, en aquests moments, té quatre candidats per a una plaça. Dels quatre, n'hi ha un que no li fa gens el pes; per tant, només en queden tres; dels tres que queden, n'hi ha un que el veu que va de sobrat, massa prepotent... no li agrada. En queden dos: un té 35 anys, està molt ben preparat... però potser li falta una xic d'experiència. Això a ella, no li preocupa massa si les vibracions són bones... i ho són. L'altre és en Nofre, més gran, més experiència... però això del sou l'amoïna una mica. Sí: decididament farà una trucada a l'empresa de recanvis demanant informes... És una cosa que no acostuma a fer. Sempre ha confiat en el seu sisè sentit.

En Nofre, no sap per què, li mereix confiança malgrat el seu tarannà una mica esquerp... Ella, la Marta, creu que no sempre ha estat així. En el fons pensa que pot tenir un desengany amorós. Per què? Per què? Perquè ho pensa això? Agafa la bossa de mà i busca en un dels seus compartiments. En treu una fotografia molt arrugada... Una fotografia de quinze anys enrera en que es veu ella amb el seu... ex marit, l'Enric Rico. Somriu amb tristesa. Ella encara se l'estima, el seu ex. Se l'estima i en el seu moment no va ser capaç de perdonar-li la infidelitat d'un dia. El seu codi moral no li permetia de fer-ho. Ara, quinze anys més, tard pensa que... Tant se val... sospira. L'Enric li va demanar perdó moltes vegades, però ella, aferrada a la seva ètica, no ho va fer...

Es va dedicar a la seva feina. La feina l'absorbia cada vegada més i més i s'hi va abocar amb plena dedicació... No volia pensar... no ho volia... però a hores d'ara, passats quinze anys, creu que es va equivocar... o no?

--oOo--


Josefina Navas, quaranta anys, una dona molt atractiva. Administrativa en una Gestoria, casada des de fa divuit anys amb en Nofre Freses. De sempre que havia estat una noia bastant alegre, potser un xic esbojarrada però...

Encara a hores d'ara no sap què va passar. En Nofre, últimament, potser per la feina, pels mals de cap de la responsabilitat que tenia, no li dedicava molt de temps i ella... ella necessitava sentir-se important, sentir-se desitjada i... en Nofre semblava que sols estava per la feina.

En Narcís Cisa, el cap d'en Nofre, passava dels cinquanta... Ella, la Josefina, sabia que en... que el senyor Narcís era un faldiller de tota la vida... Era una home elegant, educat, sabia parlar i en tot moment tenia alguna cosa a dir. Amb els anys que en Nofre portava a l'empresa, la Josefina coneixia quasi tot el personal. La Gestoria on treballava la Josefina els cursava diversos tràmits. Últimament, però, en... el senyor Narcís hi anava bastant sovint, personalment.

A mida que es veien, anaven agafant més confiança i... encara que el senyor Narcís i en Nofre es parlaven de vostè, ella, la Josefina i ell, en Narcís, van acabar tutejant-se... només quan estaven sols... Era com una entremaliadura que els feia riure.

L'entremaliadura anà pujant de to, sense adonar-se'n... i la cosa que va començar com un joc, aprofitant els viatges d'en Nofre... va acabar... com va acabar!

Per què? Per què ho havia fet? Ella se l'estimava en Nofre. Com va ser capaç de fer el que va fer? No ho sap... ni ho sabrà mai!... però va succeir. Va demanar perdó moltes vegades i en Nofre ni l'escoltava. Ella el comprenia... massa que el comprenia!... però... no, no es podien perdre els anys que havien passat junts...

--oOo--

En Narcís Cisa estava desesperat. Ell, de sempre, havia estat un faldiller, i ara, a les quasi velleses, en pagava les conseqüències. Des que va conèixer la Josefina Navas, la dona del seu cap de vendes Nofre Freses, que s'hi va obsessionar. Era una dona molt atractiva. No era d'una gran bellesa, però...

Va voler no pensar-hi i quasi ho va aconseguir: no era prudent intentar el que volia amb la dona d'un dels seus millors col·laboradors. Sense reconèixer que ho feia per allunyar-lo de tant en tant, va promoure en Nofre al càrrec de sots-director.

De primer, es volia convèncer, a ell mateix, que ho havia fet convençut de la vàlua d'en Nofre i... no va fer cap mal pas, mig penedit d'haver-lo ascendit.

Fins que, un dia, hi va haver una urgència en la tramitació d'un paperam i ell en persona va anar a la gestoria... i...

En Narcís Cisa estava molt desesperat. Tenia massa mals de cap... i solament ell en tenia la culpa.

Es menyspreava per haver estat capaç d'enganyar, i de quina manera, la confiança d'un excel·lent empleat: en Nofre Freses.

Es menyspreava per haver estat capaç de seduir la Josefina i d'haver destruït el seu matrimoni.

Es menyspreava... es menyspreava!

-oOo-




Començat el dimecres 7 de març de 2007
Acabat el dimarts 20 de març de 2007

Revisat per MaGaMa
el dimecres 21-3-07 i el dijous 12-4-07




Comentaris

  • Original, això de veure els problemes...[Ofensiu]
    Romy Ros | 19-03-2009

    de tots els personatges. M'ha agradat molt que cedeixis a cada personatge la oportunitat d'expressar les seves cabòries i reflexions: així podem conèixer tots els punts de vista de la narració.

  • Joies... Joies...[Ofensiu]
    nuriagau | 19-03-2009

    Feia dies que tenia pendent comentar-te aquest relat. Avui, que és el dia del pare, m'ha semblat escaient fer-lo.

    Un narrador en tercera persona omniscient ens va relatant la història des de diferents punts de vista. Cadascuna de les parts fa encaixar perfectament la seva aportació al fil argumental del relat:
    ·

    A la primera part del relat, el narrador ens transmet els pensaments, les sensacions i les vivències del protagonista prinicpal del relat, en Nofre Freses, en un moment crític de la vida. El seu conflicte actual és fruit d'uns fets anteriors que el protagonista va relatant-nos a través dels seus pensaments i records. Mica en mica, el lector va comprenent quina és la situació conflictiva del Nofre: les causes i les conseqüències.
    ·

    En una segona part, el punt de vista es trasllada a la Marta Tamarit, la cap de personal de l'empresa on en Nofre ha anat a buscar feina. Un personatge que sembla intuir el problema del Nofre, ja a la primera part, i que aquí descobrim que ha viscut una realitat força semblant a la d'ell.
    ·

    A la breu tercera part, el narrador passa a tenir el punt de vista de la Josefina Navas, l'esposa del Nofre Freses que li ha estat infidel.
    ·

    Al desenllaç del relat, el narrador és en Narcís Cisa, el personatge que es menysprea a ell mateix.

    Tots quatre personatges tenen dubtes, remordiments, inseguretats, sentiment d'infelicitat, preguntes sense respostes massa concretes... Has sabut transmetre la incertesa en què has viscut els personatges del teu relat.

    Responent al comentari que em vas fer a Endreçant calaixos, no et puc dir que tu siguis el meu problema. Sinó que t'haig de repetir que tu també formes part de les joies de la meva família".

    Núria

    PS: Estaria bé que, a RC, un cop estan publicats els relats es poguessin modificar lleugerament. El desenllaç del relat ha quedat centrat per un error de codis de hotmail.

  • MOLTS PROBLEMES[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 04-03-2009 | Valoració: 10

    No m'estranya que els posis per duplicat. Una divertida història que no està gens lluny de la realitat de molts homes. Problemes de caracter, de personalitat, sentir-se poca cosa, això pot fer que el comportament del Nofre sigui el d'un home poc lluitador, un poca cosa. Tal i com actua, tot el que passa al seu davant mai ho hagués volgut fer, mai s'hauria volgut involucrar en un matrimoni, ell no fa res mal fet, simplement perquè no fa les coses. Amb aquest relat ens has tornat a presentar una mini novel.leta. Felicitats Joan.

  • He llegit[Ofensiu]
    pereneri | 06-02-2009 | Valoració: 10

    aquest relat com si em mirés una pel·lícula. Que bé que descrius els personatges i les situacions, no se t'escapa re! És com si ho veiéssim! Ja ho dic, com una pel·lícula en pantalla gran.

    (No m'ha agradat en aquest cas el detall humorístic -la picada d'ull- dels noms dels personatges, tot i que et concedeixo que estan ben trobats. Però aquí, per mi, justament aquesta història mereix uns noms i cognoms més realistes. Els renoms que t'has empescat han estat l'únic detall que em feia pensar, repetidament, que la història era de ficció... Bé, ja sabia que era de ficció, però com si desdigués del realisme de les escenes, no sé si m'explico.)

    Apa, una de freda i una de calenta, una de cada color.

  • Deixant pel camí[Ofensiu]
    Avet_blau | 06-02-2009 | Valoració: 10

    Bon relat " de vida" , la del dia a dia,
    amb barreja d' emocions i desitjos;
    amb històries paral·leles de viatgers
    d'un mateix vaixell, seguint rutes diferents,
    però que van al mateix destí,,
    deixant pel camí frustracions i passions.

    Avet

  • Una història encisadora.[Ofensiu]
    JOANPG | 05-02-2009 | Valoració: 10

    com totes les teves. Llarga pero no pesada. Saps mantenir l'atenció del lector fins el final i sempre creas personatges entranyables. Vigila amb els nets no sigui cas que aquest també voli!!!
    El teu amic Joan.

  • Sé que t'ho he dit...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 04-02-2009 | Valoració: 10

    altres vegades, però tor-no a repetir-te que m'agraden aquests relats en els que a més d'explicar-nos la història, ens fas viure les vivències de cada personatge des de la seva pròpia pell. Fas acostar al lector fins al punt de sentir-se vinculat i poder-se passejar per enmig de la trama.
    M'ha agradat també el fet que hagis fugit dels judicis de valor i que hagis permés al lector extraure'n les seves pròpies impressions. Com sempre, m'he trobat amb una lectura agradable i un léxic molt acurat.
    Una abraçada

  • Ostres i tant[Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 02-02-2009 | Valoració: 10

    Quan problemes que té aquest Nofre a trobar feina. Trobo que els teus textos, són peculiars alhora que originals. Tens un punt que es nota que ho has escrit tu i això és bo, deixes al teu rlat part de la teva personalitat, i es fa notar. No sé si m'explico, bé, en fi què està molt ben treballat i escrit. Et felicito! Deu costar molt de temps escriure aquest escrit tant breu, he, he.

    Salut i records!
    ullsblaus1

Valoració mitja: 10

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

182795 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.