Princesa

Un relat de: Oliva
Hi havia una vegada una noia que caminava seguint les passes de la gent, aquella gent que mai s’aturava, aquella gent que només seguia als altres.
Rítmicament acera amunt i avall, pentinaven els carrers desgastant sabates i terra, en proporció semblant, tot era un joc de superficies.

Mentre buscava alguna cosa dins el seu sac de mà, va sentir el desig d’aixecar la vista, no sabia el què l’empenyia a mirar a l’altre costat del carrer, aquell carrer que tant coneixia.
La gent no s’aturava mai, amunt i avall, amunt i avall...i entre tot aquell eixam va veure a una persona quieta, aturada entre tots i que tothom esquivava, i la mirava fixament, directament a ella, als seus ulls negres.

El sac de mà li va relliscar dels dits i va escampar el contingut entre les cames dels vianants.
Mentrestant aquell home travessava el carrer i es dirigia cap a ella, no deixava de mirar.la fixament. Encara que això la incomodava en aquell moment, li transmetia una serenitat que encara no havia experimentat mai i la reconfortava.

Sense dir res, li va agafar la mà i la va aixecar obviant tot el que encara era al terra, ella tampoc hi va pensar més. Llavors, li va prémer aquella seva mà i la va estirar suaument cap a l’horitzó. Van iniciar un camí en silenci i on les mans es lligaven com arrels que s’aferren a la terra.

Ell seguia callat, ella plena de dubtes. Sense saber com, ella va sentir una veu que li deia dins seu: segueix caminant princesa, fes el teu camí... Qui podia parlar-li d’aquella manera? Qui sabia el que desitjava? No tenia cap resposta ara que en necessitava una, ella que les tenia totes.

La mirada brillava en tot moment, els ulls d’aquell home eren diferents de tots els que havia vist mai. Només hi havia serenitat i amor, allò que tant mancava a la gent amb qui s’entenia ella.

Quan van arribar al final del carrer, just davant del mar, ella es va aturar en un gest que la va fer inclinar endavant i trontollar... havia frenat en sec aquella marxa impulsiva i irracional.

Va mirar enrera. Qui sap si volia desfer el trajecte per recollir tot el que havia deixat allí. Enmig de tot.

En aquell instant, ell va mirar-la, va acostar-s’hi fins a l’extrem que les seves pells es van eriçar conjuntament, comunicant-se l’energia que transmetien. Llavors ell va dir: No ens necessitem però ens tenim. Pren el que realment vols i deixa el que et sobra.

Aquelles paraules sempre més van ressonar dins seu, l’han acompanyat en tot moment per recordar.li que en un moment va escollir un camí i en va deixar enrera un altre.
En aquelles paraules hi havia tot el que era i el que esperava de la vida.

A l’home, aquell home que li va agafar la mà un dia al carrer, aquelles paraules també el van marcar. Aquelles frases dites en un moment precís, van generar el que sempre havia cregut, la honestedat del que sap qui és i què necessita. La riquesa del que no espera res de ningú, tan sols recull tot el que li arriva.

Aquesta història té un final, i aquest final parla de dues persones que van fer un pas i seguidament un altre. Van seguir caminant rera les seves passes sense seguir les de ningú. No els calia rumbs marcats i recompenses per seguir, eren dues ànimes vives i enamorades de la seva vida, aquella que espremien a cada instant.


Comentaris

  • Molt ben aconseguit, en general.[Ofensiu]
    cuidador_d-ossets | 03-02-2018 | Valoració: 9

    M'agrada.

    Té una màgia especial i fa pensar en la monotonia de la gent i en la independència dels enamorats, mentre la noia anava sense rumb i després va adoptar un rumb propi amb el seu ¿enamorat?

    No he entès molt bé perquè el conte es diu princesa, però això pràcticament no importa.

    La llàstima és que a vegades he perdut una mica el fil del poema i no he sabut què volien dir algunes frases, tot i que poques. Per ser una mica crític...

    T'animo a seguir escrivint, maca.

    Petons d'un lector!!

  • Preciós[Ofensiu]
    Lecram | 01-02-2018 | Valoració: 10

    Es precios Oliva, gracies per aquesta historia plena de tendresa i amb un missatge tant bonic i profund.

    Segurament moltes vegades a la vida més una mirada cap enrrere que cap endevant...si miressim més endevant, sense pensar en les coses que deixem enrerre tot seria diferent.

    Felicitats pel relat, m'agradat molt.

    Salutacions,

    Lecram

l´Autor

Oliva

2 Relats

2 Comentaris

874 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor