PRIMUM EDERE, DEINDE...

Un relat de: quimmiracle
Cada matí es lleva el primer abans que la bola de foc aparegui a l'horitzó. S'estira tot ell i amb un runruneig a l'estómac espera que la seva gent es desperti. Quan la balma s'omple d'animació i de cridòria, ordena la partida de caça mentre els altres baixen a la vall a recolectar menjar.

Quan la bola roent és al zenit, ja són a l’espluga amb carn fresca. Mai torna amb les mans buides. Per això ningú li discuteix el lideratge.

Havent menjat tothom jau, mentre ell, com cada dia, es retira ben acompanyat a una clariana per perpetuar l'espècie. Finalment, fa una petita becaina que mai no s’allarga més enllà de mitja tarda, quan es desperta i mira el cel blau i net es queda una bona estona quiet, pensatiu. És llavors quan un gran badall se li escapa i, sense poder evitar-ho, tot un reguitzell l’acompanyen. I aquell sentiment familiar i estrany de l’horabaixa s’apodera d’ell.

No és gana, ni son, ni cansament. És una sensació desconeguda. Al vespre, quan la foscor regni, menjaran i riuran al voltant del foc. Ara, però, el sol encara lluu i tothom descansa. Inquiet, rumia què pot fer per esvair el neguit.

Ara li agradaria que els somnis fossin reals, que en lloc de tenir pedres i fustes a l’abast hi tingués plàstic i metall. Despert recorda les meravelles que somia i que es van succeint mentre el sol fa idèntic viatge d'orient a occident. Ell va tot vestit, de cap a peus, amb bones pells ben tallades. Menja el que vol i quan vol, i les dones tampoc no es resisteixen massa als seus encants. És tan ben plantat i tan carismàtic com ara. Tanmateix també badallava. Fins que un dia veié que agafava un palet i omplia de gargots una fulla blanca mentre la satisfacció l'il·lumina el rostre.

Commogut per aquest fals record, i talment com si d’una revelació divina es tractés, li vénen al cap els tions que embruten les mans, les parets llisenques de la balma i també els animals de cacera. I amb els ulls lluents, s’aixeca i torna a la cova per esdevenir un artista. El primer.

Comentaris

  • Consciència insconscient[Ofensiu]
    nadàlia | 26-11-2012 | Valoració: 10

    Molt bon relat, bon ritme i l'eclosió final em sembla superba, molt bona, per fer servir paraules i adjectius més planers. De fet és possible que el primer artista, el primer homo artista tingués consciència del seu llegat? Potser sabia projectar-se en el futur i endevinar la història de la humanitat a partir d'aquelles obres d'art que expressaven la quotidianitat. Malgrat tot no tingué temps de contar-ho a ningú....

  • crohnic | 27-02-2012

    Quin comentari t'han encertat el que has fet del meu relat... Tens tota la raó del món... Errada important la de no descriure'l com a fantàstic...
    Gràcies pel comentari!

  • crohnic | 25-02-2012

    Avorriment històric. Malgrat que sempre que parlem d'avorriment ens venen al cap connotacions negatives, en el teu relat ens mostres l'avorriment com el motor que impulsa un canvi important. M'ha agradat aquesta visió fdiferent que has donat del tema... Felicitats pel text!
    Fins aviat!