Primogènit

Quan va néixer el seu primogènit va fer allò que s’havia jurat no fer: comptar els dits de les mans per veure si els tenia tots. El nadó descansava plàcidament als seus braços i se’l mirava embadalit quan una estranya sensació el va captivar: ell ja coneixia a aquell bebè. Va tenir la certesa de que ja l’havia vist, li sonava la seva cara. És més, estava segur que ell ja havia viscut aquella mateixa situació abans.
La infermera va venir i es va emportar el nadó per a fer unes proves de rigor. L’escalforeta d’aquell cos diminut va perdurar al seu pit durant una bona estona igual que aquella sensació de coneixença que l’anava inquietant per moments.
Va entrar al lavabo per alleugerir la bufeta. Mentre es rentava les mans va aixecar la vista de la pica i es va sorprendre d’aquella persona que el mirava des de l’altre costat del mirall. Ara la sensació que el va copejar va ser ben diferent: no es reconeixia en el seu propi reflex.
Va tornar a l’habitació on descansava la seva dona amb una mica d’angoixa i es va atansar al bressol on dormia el nounat. El va agafar amb molta cura i se’l va quedar mirant de nou. Just en aquell moment va tenir la certesa de que aquell no era el seu fill, estava segur que ell no era ell mateix, la seva dona era una altra, una altra habitació, una altra ciutat i es va sentir petit i ridícul, observat: el nen havia despertat i el mirava fixament.
Quan es va fer fosc se’n va anar pels passadissos mig buits buscant alguna cosa que li fes servei. Finalment, mig de casualitat, va trobar una fulla d’afaitar i se la va amagar a la butxaca posterior dels pantalons. Va tornar capcot a l’habitació i va esperar a que tots dormissin per esmenar el seu error.
L’endemà va despertar com si hagués dormit un segle. La seva dona estava al llit amb el nen donant-li el pit. Sens dubte eren ells, havien tornat. Somrient, va veure una goteta de sang a terra i la va trepitjar dissimuladament per que no la veiés ningú.