Primeres impressions

Un relat de: patufeta

Penso…

I en aquell moment no ho puc evitar… em cau una llàgrima, em llisca galtes avall fins que m'adono que la noia que seu al meu costat m'està mirant, però que no gosa preguntar-me què em passa.
M'eixugo la cara amb la màniga del jersei i torno a adoptar el paper de noia dura, rebel, en contra de tot i de tothom, la busca-raons de la classe…

De sobte torno a sentir aquella ràbia, impotència,… agafo el full de l'examen i començo a fer-ne un avió de paper, com em va ensenyar el pare…
És per això que ploro...

Un cop acabat el llenço amb força en direcció a la professora, que està escrivint no-se-què a la pissarra. La toca al clatell i es gira amb cara de pocs amics. "Qui ha estat?" pregunta cridant. M'aixeco i immediatament ella agafa un full de la cartera i l'omple amb el meu nom i cognoms:

Carlota Carbonell Sabater.
Motiu de l'expulsió: tirar un avió de paper contra la professora i no fer res en tota l'hora.
Classe: 3r d'ESO - C.
Professor/a: Cristina Cano.

L'agafo i surto de classe; em presento a la sala d'expulsats i m'hi trobo un dels funcionaris de l'institut, està pintant. És jove, no arriba als vint, molt ben plantat, en una altra ocasió m'hagués parat a parlar amb ell, com la majoria de vegades que me'l trobo pel passadís, però avui no estic d'humor… això del pare… m'ha afectat molt. I a sobre els comentaris del Bernat… que si sóc una mala influència, que si estic més sola que la una, que si bla, bla, bla…

- Ei Carlota! - em diu - Com va tot? Ara feia dies que no es vèiem! Daixò… em sap molt greu això del teu pare… si necessites res, ja ho saps! Deus estar buscant al profe de guàrdia oi? El trobaràs a la biblioteca.

Giro cua i em dirigeixo cap a la biblioteca. Entro i m'hi trobo un grup de primer… són tant infantils! Riures de nen, algun comentari com ara "ei! Aquesta es la Carlota de 3r oi? La que se li va morir el pare fa poc!" o "Mira! Mira! la <> de l'insti"…

Li dono el full d'expulsió al professor i m'assento en una taula, sola, apartada,…
Quan ja porto una bona estona en aquesta posició de no fer res, se m'acosta una nena de primer. Vesteix amb colors molt foscos, cabells llisos, sense cap embolic, recollits en una cua, ulleres, però realment guapa, no sembla estar massa ben integrada al grup. "Puc seure?" em pregunta amb una veueta tímida…
Arronso les espatlles inútilment, ja s'ha instal·lat en una de les cadires.

Quedem en silenci; només se sent el soroll del seu bolígraf fregant amb el paper, i aqueolls riures estúpids de fons...
Al cap d'uns minuts em decideixo a preguntar-li perquè no està amb la resta de companys. "Tinc la SIDA" em respon, com si fos la cosa més natural del món, i un motiu suficient perquè els companys la deixin de banda.

En un primer moment em tornen a venir aquelles irreprimibles ganes de plorar, però finalment decideixo explicar-l'hi, m'ha caigut simpàtica… "El meu… el meu pare… en tenia!" .

Ens posem a xerrar sobre els problemes que això comporta, de com la va agafar, etc… per primera vegada en molt de temps em sento bé parlant del tema, noto que per fi puc abocar-ho tot…

Potser sí que no es bo fiar-te de les primeres impressions, i resulta que no tots els nens de primer són tant immadurs com ens sembla...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

patufeta

4 Relats

1 Comentaris

3564 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00