Primera nit d'Adam

Tenia un mal de costella horrible, de costella o com se li vulgui dir, perquè on em feia mal de debò és allà on no tenia costella. No sé si m'explico. És el dolor més estrany i el més fondo, perquè et fa recordar de cop i volta que no hi ets tot.

Era la primera nit, i no cabia a la pell: veient el sol com fugia i el jardí com s'enfosquia els globus dels ulls se'm van omplir de terror i vaig pensar que la meva vida seria com la d'una papallona. La pomera gegant feia ombra de lluna, i per les escletxes de les branques entrava una claror que platejava l'esquena de la pobra Eva.

També entrava una olor ventosa i àcida, com si les pomes vermelles del dia s'haguessin tornat verdes sense avisar. I entre el mal de costelles i la por nocturna estava tan consumit que vaig voler despertar Eva. Però ella, amb l'esquena de plata, no s'immutava. A la mà encara duia mitja poma, lluenta i mossegada. La vaig cridar un altre cop, i no deia res. Era morta.

Me li vaig estirar al damunt i l'abraçava per les aixelles, però tenia la l'esquena glaçada. Em vaig aixecar de cop: la costella em va fer una punxada de mil dimonis, i tots els grills del jardí van començar a grinyolar més fort, fins que les estrelles s'hi van afegir amb un gran xivarri al firmament. Vaig tombar-me per mirar la pomera gegant, que encara feia ombra de lluna. I arrossegant el mal de costelles, me n'hi vaig anar.

Era altíssima: les últimes fulles s'entortolligaven amb les banyes de la lluna. Cada poma lluïa amb la seva gelor verda, i el vent les gronxava totes. Vaig afagar-me d'una branca i, d'un salt mal fet, vaig començar a escalar. Tenia la ferida de la costella oberta, però m'era ben igual. La soca era fredíssima i pixava una resina més freda encara, verda i àcida. Però m'era ben igual.

A la sisena branca vaig sentir una fressa escatosa i em vaig aturar: el cos de la serp es retorquia per la soca com si res. Així que la vaig tenir a prop, sense pensar-m'hi, li vaig posar les grapes al damunt i la vaig arrencar de l'arbre. Estava resinosa. Es desenganxava poc a poc, i amb un xerric ressentit escopia la ràbia i el pànic de veure's descoberta. La vaig collar bé amb tots dos punys, un al cap i un a la cua, i vaig fer el camí de baixada.

Anava pensant que m'havia quedat sol al món i de cop em va venir gana. Vaig encendre un foc a l'ombra de la pomera i em vaig menjar la serp a rodanxes fregides.