Primera impressió (Barcelona, 1816)

Un relat de: Toni Arencón Arias
CONCURS ARC DE NARRATIVA BREU 2010
"BARCELONA, T'ESTIMO"

Barcelona, t'estimo

Primera impressió
(Barcelona, 1816)


[ Les ciutats són els fets que en elles hem viscut...
i les persones amb les quals hem conviscut... ]




«...e han scrit alguns, e entre los altres un gran stròlech appellat Raphael son Juditiari, affermant que la dita ciutat fou edificada en constillatió bé fortuada, e que la sua fortuna e prosperitat se extenia a fecunditat de generatió natural, a larga saviesa, e a riquesa e honors temporals... »
Joaquim Rubió i Ors - 'Barcelona'




     Principiava l’any del Senyor de Mil Vuit-cents Setze. Tot just Barcelona començava a refer-se de les penúries de la Guerra del Francès, quan en Quart Vinyes, creuant la Porta de l’Àngel va entrar per primera vegada a la ciutat.
     «Sanaràs cossos, és el teu destí; i enverinaràs ànimes, és la teva maledicció; ningú que et miri als ulls et sobreviurà», havia profetitzat la Naixa-d’en-Gat, la cèlebre endevinadora de la Vall d’en Bas, quan era un marrec, llegint el seu futur en una barreja d’orina, moc i buina de cabra. Ell no havia oblidat les seves paraules: sanaràs cossos. Per això s’havia atrevit a portar la contrària al seu germà, l’Agileu Petit, el primogènit dels Vinyes.
     –Monjo! –havia exclamat l’hereu, amb la veu tronadora famosa a la comarca, perquè era capaç de fer caure, al terra, una mula d’un sol crit.
     –Met...ge –havia protestat en Quart Vinyes, molt més fluix.
     –Què hi dius, marrec? No et sento amb aquesta veu de flautí.
     –Que hi vull ésser metge –va tornar a referir, gairebé amb llàgrimes als ulls.
     L’hereu es va gratar el cap, sorprès. «Vol ésser metge...», va pensar. «Doncs bé, que ho sigui, però lluny de les terres pairals!».
     És clar, en Quart no sabia que la Naixa-d’en-Gat també havia llegit el futur de l’hereu en una barreja d’arròs, sang i semen, molts anys abans que heretés. «Un, dels tos germans, et matarà», havia profetitzat la vella. I l’Agileu Petit, morts i enterrats els pares, havia procurat desfer-se’n de tots ells. En Leobald, a l’Exèrcit, amb sabre, barretina i espardenyes, però ben lluny. En Gelasi, de comerciant, a Nàpols.
     «I en Quart? Què faré d’en Quart?», havia rumiat durant mesos, fins que va parlar amb el rector de la parròquia de Sant Privat d’en Bas i va veure clar. «Al monestir, en Quart al monestir», va decidir. Però en Quart no volia ésser monjo, volia ésser metge. Se’l va mirar de dalt a baix. N’era menut i esquifit. No havia heretat la força del pare ni l’energia de la mare. No en rebria cases ni terres. Una quarta part de les rendes del molí seria el seu únic benefici. Per no rebre, no havia rebut ni un nom ben pensat. «Ha nascut el quart, doncs que es digui Quart», havia expressat el pare, l’Agileu Gran, decebut en veure’l tant magre en néixer.
     «Si algú dels germans m’ha de matar, no hi crec que sigui aquest», va pensar l’hereu una mica commogut.
     –Estic d’acord –va consentir–. Quan arribi el dia, a compte de la teva part de les rendes del molí, et donaré una bossa de lliures en moneda catalana. Te n’aniràs a Lleida, o a València... On et surti dels baixos! Però no tornaràs més. Si tornes, et posaré a viure amb els porcs. M’has entès?
     En Quart no gosava mirar-lo. Havia gastat totes les seves energies en protestar. Tenia dotze anys i l’Agileu el triplicava en edat i força. Els altres dos germans estaven lluny, i la seva cunyada el feia la vida impossible. Va assentir amb el cap. Renunciaria a les rendes del molí i a la llegítima. I esperaria que passessin els anys necessaris per poder marxar.

     Va escollir Barcelona, per estudiar, com podia haver-hi escollit qualsevol altre indret. Tant li feia. Va fer el viatge en una carreta tirada per dos mules, assegut al costat d’en Romaric Pelegrí, un pròsper fabricant de sabons i comerciant d'olis, que negociava amb els Vinyes des de feia molts anys. Al seu costat va albirar Barcelona des de ben lluny, envoltada en forma d’amfiteatre per les muntanyes properes. Destacaven, sobre la resta d'edificis, les muralles defensives i les agulles dels temples.
     Es va quedar bocabadat, impressionat per les dimensions d'una ciutat que contenia més de cent mil ànimes, amb un augment continuat de la població, inherent a la nombrosa concurrència de forasters atrets per l’esperit emprenedor dels vilatans i les afavoridores circumstàncies comercials.
     En Romaric Pelegrí era xerraire i expressiu, de bona sang.
     –Lo bonic de Barcelona, treu lo bo de la persona –havia referit, en adonar-se de l’estupor del xicot, poc abans de creuar el pont llevadís de la Porta de l’Àngel, sotmès a un moviment continuat en ser l’artèria natural per anar o venir de la vila de Gràcia.
     En Quart va tenir la sensació d’arribar a una ciutat monumental, principesca, sorprès per la magnificència aristocràtica dels palaus gòtics i la visió imponent de la Catedral. Es va sentir petit, ignorant i lleig. Però aquella era només una de les cares de Barcelona. Els viatgers que feien entrada per la Porta de Sant Antoni tenien la impressió d’arribar a una vila fabril, industriosa, tèxtil, artesana i manufacturera, en veure's obligats a esquivar les nombroses carretes amb les quals es creuaven, carregades de bales de cotó, llana, seda, jute i vellut, o entrebancant-se amb els mossos de corda que transportaven sobre les esquenes voluminosos paquets de roba. Aquells que entraven per la Porta del Mar admiraven una població comercial i portuària, enlluernats per la majestuositat de la Llotja, el dinamisme de les Drassanes i la vitalitat de la Plaça de Palau. A naixent, la vista des de la muralla marítima competia amb la famosa de Cadis en bellesa, convertint-se en un passeig concorregut, tant a l'hivern com a l'estiu. A ponent, la muralla de terra únicament era comparable en parangó per les semblants d'Àvila. Els forasters que es decidien per recórrer el camí de ronda sobre les defenses, acostumaven a iniciar la passejada des de la Porta de la Drassana, albirant els Horts de Sant Bertran, la muntanya de Montjuïc i la fortalesa militar, però no n'era recomanable passar-se molt de temps mirant des de l’angle conegut amb el malnom de la Torre de les Puces, doncs les dones únicament tenien permès banyar-se al mar en aquella tirada exterior, sota l’empara de la muralla, guardant el decòrum i la decència. Cap baró no podia aproximar-se al paratge sota pena d’arrest, i sempre a la distància prudent que marcaven els sentinelles; tampoc no els hi estava autoritzat nedar ni despullar-se, sota multa de vuit rals als impúbers i de vint rals als adults. Era més prudent contemplar la vista exterior des de l’alçada privilegiada del camí de ronda. Des d’allà s’albirava la serra de Collserola, la muntanya de Sant Pere Màrtir i el campanar de Pedralbes als peus; o, més a prop, les construccions de Sarrià, els edificis de Sant Gervasi i les cases de la vila de Gràcia.
     Girant la vista al nord, acabant la passejada per sobre de les defenses, es podia gaudir de la visió de la plana, amb torres, masies i fàbriques. Les poblacions de l’Horta, Sant Andreu i el Clot, semblaven pel seu creixement formar ja part dels barris extramurs de la ciutat. A la dreta destacava la Ciutadella, de tants mals records, i el Cementiri, encara de pitjors. Més allunyats, les viles de Sant Adrià, Badalona i el Masnou, seguien la línia blava del mar, fins a perdre’s a l’horitzó.
     En Quart Vinyes havia sentit a dir que Barcelona havia estat fundada per la providència d’Hèrcules; i també per la bona disposició del general cartaginès Amilcar Barca. Tant li va donar qui hagués estat l’heroi que va posar la primera pedra, arrabassant el mèrit als laietans. No va trigar massa, passada la primera impressió, en adonar-se que a ell no li feia el pes. Ni molt menys. Com a fill de la Vall, creuada per rierols d’aigües cristal·lines i envoltada de turons i muntanyes verges, la ciutat semblava bruta, grisa, miserable, presonera de les seves pròpies muralles.
     No va obrir boca mentre creuaven la Plaça de Santa Anna i recorrien el carrer de Montsió, entrebancats per la gentada que caminava a peu o es desplaçava en cotxes privats. Els drapaires entonaven la seva habitual cantarella: «Draps i ferro vell! Draps i ferro vell!»; «Qui té cadires per adobar?», preguntaven a crits els cistellers traginers sense obrador; «Dels millors fangs vermells del Llobregat!», pregonaven els cantirers, exhibint els canterells, les cànteres, les cantereres i la resta d’atuells de terrissa. Els robavellaires de carrer s’afegien al bullici i en Romaric Pelegrí buscava els espais més adients per fer avançar la carreta, entrebancada per la desfilada de mossos de corda que carregaven voluminosos farcells i les alegres rotllanes de cosidores que es reunien plegades per mirar-se’ls bé, prenent nota d’aquells pels quals es deixarien grapejar a la plana del nord, durant les festes del Corpus, i d’aquells altres que ni per compassió els concedirien dret de festeig.
     Així van travessar la Plaça dels Peixos i Sant Pere Més Baix, baixant a dreta pel carrer dels Metges fins al de Serra Xich, creuant la Plaça de Sant Agustí Vell i arribant al carrer on en Pelegrí tenia casa i negoci. Podria haver fet drecera, si no fos perquè els carruatges que s’internaven per la ciutat havien de prendre obligatòriament la direcció marcada amb rajoles a les cantonades, la qual cosa, en ocasions, els obligava a fer ziga-zaga.
     –Carrer dels Carders, Barri Segon, Quarter Primer... –va xiuxiuejar en Quart Vinyes, llegint una placa que sobresortia de la façana.
     En Romaric Pelegrí va assentir:
     –Rep aquest nom pels nombrosos fabricants de cardes per treballar la llana, pentinant les floques, que hi vivien ací i formaven el gremi dels carders.
     –I què fa un comerciant d’olis i sabons al carrer dels carders?
     –Sabó de llana! –va respondre, amb una rialla, en Pelegrí.
     En Quart va assentir amb el cap, sense entendre massa bé l’acudit. Va ser en aquell moment quan el comerciant es va atrevir a fer-li la pregunta que no havia gosat dirigir-li en tot el viatge:
     –I ara? Què faràs ara?
     –Em buscaré una pensió, per tenir un lloc on viure abans de començar els estudis –va respondre el minyó, arronsant les espatlles.
     En Romaric Pelegrí es va gratar el clatell. Durant el viatge havia tingut ocasió d’assabentar-se que en Quart havia estudiat el batxillerat a Olot, destacant-se amb bones qualificacions. De fet, era molt més del què podien vanagloriar-se la majoria dels barons que poblaven la ciutat a la qual acabaven d’arribar, on gairebé tres quartes parts no sabien llegir ni escriure. Però el jove no es conformava amb aquesta instrucció. Volia ser metge, un fet molt meritori a ulls del comerciant.
     –Què et sembla si hi vius amb mi? La casa és gran. No, no t’ofenguis, no és cap almoina. Em pagaràs el lloguer de la teva cambra i el menjar –va proposar-li–. Com si estiguessis a pensió, però més confortable, t’ho puc assegurar. Jo també vaig arribar-hi a Barcelona, un dia, amb una mà al davant i l’altra mà al darrere.
     En Quart no es va ofendre. Al contrari. Però no era un xicot que demostrés els sentiments amb facilitat. Va arronsar de nou les espatlles i en Romaric Pelegrí va entendre, interpretant el gest, que acceptava la proposta.
     –Tracte fet, doncs. I, ara, ajuda’m a descarregar. Ací no és com als pobles de la Vall. No podem tenir les carretes aturades al carrer si no és per baixar o pujar mercaderies. Veus allà? Aquell és el magatzem, i els malnats que estan a la porta, sense fer res de profit, són els homes que treballen per a mi. Però se’ls ha terminat la bona vida. El patró ha tornat! I s’hauran de guanyar els sous, com que em dic Pelegrí!
     Es va posar els dits índex i polze de la mà dreta a la boca, emetent un xiulet agut. Els homes que havia assenyalat es van girar de cop. Un altre, que va sortir corrent dedins del magatzem, va començar a descarregar-les cops de vara a sobre de les esquenes. Els homes no es van defensar. Ajupint els caps, protegint-se’ls amb els braços, van retornar per cames ajudeu-me a l’interior del magatzem.
     L'home de la vara es va apropar a la carreta. Era d’estatura mitjana, prim i fibrós, amb els cabells negres enrinxolats i un somriure maliciós als llavis. A en Quart li va recordar el Gras, el gos de raça indefinida del seu germà, l’Agileu Petit, que únicament es deixava acariciar per l’amo. No bordava mai, però era capaç de proporcionar les queixalades més salvatges a qualsevol que l’hereu assenyalés amb el dit índex estès. No es va equivocar massa. De nom Patrici Malentranya, tenia poc de patrici i molt de mala entranya.
     –Com ha anat, patró? –va preguntar, mostrant les dents afilades.
     –Molt bé, tindrem suficients provisions del millor oli d’oliva –va respondre en Romaric Pelegrí–. Què hi feien a fora?
     En Patrici Malentranya va ajupir el cap. S’esperava una reprimenda del patró per no controlar bé els altres treballadors.
     –Estan neguitosos –va fer–. Tothom a ciutat està neguitós. Ha corregut la veu que han esquarterat el Comissari de Guerra, per promoure l’intent d’assassinat del Rei.
     El comerciant es va quedar pensarós. No n’era una bona notícia. Cap alteració política no n’era una bona notícia pels negocis, que de seguida es veien afectats. Es va adonar que en Quart Vinyes havia començat a descarregar la carreta.
     –Deixa-ho estar, en Patrici se n’ocuparà –va indicar amb el semblant seriós.
     En Quart acabava d’agafar a pes un bagul que contenia la roba de viatge del comerciant. No havia calculat bé i el pes el va fer ensopegar. Estava a punt de caure al terra quan els braços d’en Patrici Malentranya el van sostenir. El capatàs va agafar el bagul com si res, dedicant-li un somriure despectiu, mirant-se els panxells sense mitges i les robes de pagès que vestia.
     –I aquest carallet? –va preguntar en Malentranya al patró, amb animadversió manifesta, desentenent-se d’ell com si no estigués present.
     –No n’has de fer res –va respondre el comerciant, tallant-li el somriure amb una mirada–. No n’és del negoci.
     En Pelegrí li va proporcionar un seguit d’instruccions al capatàs i va agafar pel braç al jove de Ca n’Vinyes, dirigint-lo a casa seva.. El xicot va pensar que l’exterior de l’edifici no feia honor a l’interior. A diferència del portal, estret i fosc, les sales i dependències eren amples i lluminoses, moblades amb gust, sense excessos. A més de la planta baixa, disposava de tres plantes superiors.
     Es trobava bastant cansat. Frisava per anar-se’n a dormir d’hora, però encara li esperaven un seguit d’inesperats esdeveniments. El primer es va produir quan un criat li va anunciar que el bany ja estava preparat i el va acompanyar a la planta baixa, a una cambra revestida de marbre vinçat en verd, dels peus al sostre. En Romaric Pelegrí estava pressent, totalment nu, submergit a l’aigua. «Així havien d’ésser les famoses termes dels romans», va pensar en Quart, en veure una superfície rectangular, on cabien varies persones ben estirades, amb els braços separats i les cames obertes, sense que es toquessin les unes a les altres.
     –És obra del meu pare –va explicar el comerciant amb orgull, com si hagués llegit el pensament–. A semblança dels banys romans; però en privat, en lloc de públic.
     En Quart es va desvestir, una mica torbat, procurant no quedar com un babau davant del comerciant i del criat, introduint-se al bany d’aigua calenta. A sobre d’unes llosetes marrons va descobrir generoses esponges de Sicília, àmfores a vessar d’oli perfumat i recipients de vidre transparent, plens de pastilles de sabó de diferents colors i mides.
     –Prova aquest –va referir en Pelegrí, proporcionant-li un sabó en forma d’ametlla.
     En Quart Vinyes el va ensumar primer, marejat per la plètora de fragàncies que assaltaven les seves pituïtàries. Es va començar a refregar i l’exuberància de l’aroma el va convèncer que al món existien plaers extraordinaris que ell encara desconeixia. La seva pell va gaudir d’una sensació intensa, estovant-se i suavitzant-se. Es va sentir net, molt més net del què mai no havia estat. Del seu cos brollava un núvol de vapor perfumat que pujava fins el sostre. Hagués desitjat no tenir que sortir del bany, però es va adonar que en Pelegrí feia un senyal al criat, que assentia amb el cap i apropava un parell de cubells que el jove va entendre que servirien per esbandir-se de l’escuma produïda pel sabó. En sortir del bany, el criat va llançar-li el contingut d’un dels cubells a sobre. Va fer un salt involuntari. L’aigua estava gelada! El contrast va ser tan intens que va pensar que el cor se li aturaria, però no va ser així. El va sentir bategar amb força, copejant des de l’interior del tòrax. L’aigua freda el va revifar i va veure que la color de mans, braços, peus i cames, passava de blanca a rosada. Es va eixugar amb una tovallola de cotó, vestint-se amb una muda neta i gaudint de l’agradable sensació de suavitat de la seva pròpia pell.
     Dos quarts desprès, assegut en un sofà del saló de la casa, sentia una lleugeresa tal, d’esperit i cor, que no li hagués importat sortir a fer un tomb per la ciutat, alleujat de les fatigues del viatge. Però encara li esperava el moment culminant d’aquell primer dia a ciutat.
     A prop seu, en Pelegrí gaudia de la relaxació del bany, sostenint una copa amb tres dits de conyac, beguda que el jove havia rebutjat en no estar-hi acostumat. Tots dos van sentir que s’obria la porta inferior de la casa i el jove va veure com al comerciant se l’il·luminava la cara.
     –Ara coneixeràs la perla d’aquesta ciutat –va referir en Pelegrí.
     En Quart va escoltar els só d’uns passos que corrien escales amunt, al primer pis on s’estaven.
     –Pare! Pare! Has tornat! –va exclamar una veu infantil.
     Una noia va entrar a la cambra, seguida de l’ama, i es va llançar als braços del comerciant, que la va agafar i va començar a donar voltes i voltes i voltes... mentre ella reia feliç.
     L’entrada a la casa de la Glarentza, la filla d’en Romaric Pelegrí, va ser com si un alè de goig travessés els ciments de l’edifici. La noia encara no havia complert els dotze anys –al menys això indicava la llargada de la faldilla, que no baixava més de quatre dits per sota dels genolls–, però ja gaudia d’una vitalitat i d’una aura radiant que travessava el cor dels semblants. Les seves rialles van provocar que la casa es tornés, de cop, molt més acollidora, il·luminada i càlida. En Quart va envermellir, com si estigués presenciant un fet íntim que no tenia dret a conèixer.
     –La Glarentza, la meva joia –va referir el comerciant.
     En Quart no va saber què dir. La va saludar amb un gest de cap. La noia va riure, comprenent el seu empegueïment. Però no era un riure despectiu ni compassiu. Era una rialla alegre que va fer envermellir el rostre del jove i que se li va quedar gravada al cor.
     I va ser aquell vespre –després de sopar i resar el rosari, i abans de dormir per primera vegada dedins les muralles de Barcelona–, quan en Quart Vinyes va tenir l’oportunitat de gaudir d’un prodigi encara més devastador, pel que feia a les seves pròpies emocions.
     –Oi que ens faràs l’honor? –havia preguntat en Romaric Pelegrí.
     La Glarentza no es va fer de pregar. Estava feliç per la tornada del pare i es va apropar de seguida a l’instrument musical que romania ocult en un extrem de la sala.
     Quan els seus dits van fregar les cordes, les primeres vibracions van provocar l’estremiment involuntari del fill de la parròquia de Sant Privat d’en Bas. En Quart va tancar els ulls. Les notes extretes a l’arpa el trasbalsaven. Mai no havia sentit res tant prodigiós com aquella música celestial. Va aspirar profundament i, de tots els aromes presents a la sala, va distingir clarament el perfum natural procedent del cos de la noia, més profund que l’aroma que emanava de la seva pròpia pell, malgrat haver-hi absorbit l’excel·lència dels sabons d’en Romaric Pelegrí.

Sí. Les ciutats són els fets que en elles hem viscut i les persones amb les quals hem conviscut. Barcelona, per a en Quart Vinyes, seria sempre el perfum dels sabons d’en Romaric Pelegrí i la música celestial de l’arpa de la Glarentza. I sí, potser que sí, aquella ciutat seria un bon lloc per a viure.




Toni Arencón i Arias
Primera impressió
(Barcelona, 1816)

Comentaris

  • Unaquimerqa m'ha "aixafat" el comentari[Ofensiu]

    ( ... narra i descriu, transporta i acompanya, fa anar i venir a qui el llegeix, i donar voltes i voltes... ) com diu Unaquimera. Jo penso igual.

    M'ha cridat l'atenció les paraules d'us gens actual.
    A mi també se m'ha fet curt.

  • Bona impressió[Ofensiu]
    Unaquimera | 04-02-2011 | Valoració: 10

    El teu relat narra i descriu, transporta i acompanya, fa anar i venir a qui el llegeix, i donar voltes i voltes... riure i sentir amb tots els sentits... i sentir amb el cor una mica més propera, per coneguda, aquesta ciutat que potser si que és un bon lloc per viure!

    En aquest darrer sentit, coincideix amb el relat que he presentat per participar en el mateix projecte que tu: quina il.lusió em fa saber que, com autors, compartirem llibre!

    T’envio la meva ENHORABONA! per haver estat seleccionat, i també una abraçada que surt del cor,
    Unaquimera

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • Bona impressió[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-01-2011 | Valoració: 10

    Hola i enhorabona! Com afeccionat a la literatura i també a la història et felicito pel teu relat. Se m'ha fet breu llegir-lo i això crec que és bon senyal, no? M'encanta recórrer els carrerons del barri gòtic, del Born o de Sant Pere. I el teu relat m'hi ha transportat perfectament. Felicitats i bon any. Celebro cenèixer-te. Et seguiré llegint. Una abraçada.
    aleix

  • BCN t'estimo[Ofensiu]

    Gràcies per participar

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

l´Autor

Toni Arencón Arias

34 Relats

216 Comentaris

202656 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Toni Arencón i Arias
Nôcnera
El Prat de Llobregat - MCMLXIII

El meu bloc: "La ploma rovellada, el llapis i el pinzell..."

Col·laboro a:

Lo Càntich
Lo Càntich
www.locantich.cat

Revista digital de literatura, art i cultura

On esteu convidats a participar-hi

* * * * *


De la infantesa estant,
recordo les taques de tinta sobre el paper,
provocades per una ploma rovellada.
I el mestre que guiava els impulsos maldestres:
"Deixa-la surar: és una ploma, és el teu cor!".

Una ploma que, encara avui, pinta paraules, omplint els buits,
acompanyada d'un llapis que inventa caligrames rondinaires
i d'un pinzell que dibuixa poemes de colors mediterranis.
Aquest sóc jo. Encara avui.

* * * * *


"Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"

Inici de càntic en el temple
Salvador Espriu


* * * * *


LLISTA DELS POEMES FAVORITS DELS SEUS AUTORS

* * * * *