Primera carta de La Terra als humans

Estimats éssers humans,

Amb pena us escric aquesta carta, amb desesperança i dolor. Com a tota mare que ha de renyar a un fill, no se'm fa fàcil dir-vos el que us haig de dir. Després de milers d'anys la meva existència ha esdevingut un malson. El segle XX va esdevenir tan feridor que no hi veig cap sortida i tinc por, sóc ara tan fràgil que estic en perill de desaparèixer amb vosaltres.
No he deixat de donar-vos el millor de mi, us he donat les eines per viure, els estris per créixer, els instruments necessaris per fer música de la vida en aquest planeta. Però heu malbaratat el somni. Vaig confiar en l'esperit humà i us vaig defensar a capa i espasa davant les discordants veus de la galàxia. Us vaig regalar les valls, les muntanyes, els rius i els mars, l'aire, la pluja, el vent i una orientació favorable al sol. Vaig construir un bressol on la vostra existència no fos només possible sinó també agradable i plaent.

Però no m'heu respectat. Heu fet desaparèixer els boscos que em donaven l'ombra, heu foradat les meves muntanyes i embrutat les meves aigües, m'heu clavat estaques fins al cor xuclant la meva sang, i només m'heu tornat fum, brutícia, destrucció i mort.
Amb llàgrimes als ulls he vist com tractàveu les bèsties i els arbres, i amb crits de dolor he suportat el vostre esperit cruel vers els vostres iguals, plorant per cada ànima humana abatuda per una altra ànima humana.
És ben cert que no sou tots iguals, però desgraciadament sou els més ambiciosos, egoistes i desconsiderats amb mi, els qui domineu el planeta. Les veus discordants són silenciades quan són més necessàries que mai.
Obriu els ulls, humans, mireu el planeta com si fos el darrer cop, com si demà s'hagués d'apagar el sol i assecar-se l'oceà. Sentiu la por, i us sentireu com jo.
Pel rei Sol i per la germana Lluna us demano, si us plau, tingueu compassió de mi.