PRIMER XOC DE TRENS

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
La meva filla m´ha preguntat si havia tingut alguna vegada un incident desagradable amb feixistes i li he explicat que sí.
Tenia jo divuit anys, llavors ja era tossuda com una mula i amb un gran amor al catalá i les coses nostres. Tenia un profund menyspreu a la Falange i tot el que tingues regust feixista.

Però jo encara no estava tan tossudament alçada com ara, en el meu interior si, em costava parlar en segons quin lloc amb castella quan veia que les persones eren catalanes con jo, em costava digerir certes coses que jo llegia al diari, que jo anava a buscar a una familia veina al poble, i al que jo pel camí rellegia tot el que podia, em contaven tantes coses, però tenia ansies i desitjos i un dels desitjos que tenia era, treure'm el carnet de conduir i el passaport.

Més ai!. Con la falange topamos!. En aquells temps si no tenies el que en deien el Servicio Social no podies obtenir cap ni una de les dues coses.

Jo vaig anar a Manresa amb el meu DNI i un policia em va dir que si no tenia el Certificado , nanai ! de la Xina.

Llavors jo soleta em vaig dirigir a unes oficines que deia Falange Española i de las Jons, alla una vella mal carada em va informar que hi havia d´inscriurem a fer unes proves per obtenir el citat certificat i em va omplir de papers i papers.

Un cop a casa els vaig llegir, deia més o menys que havia de fer unes proves de cosir. Llavors jo ja em vaig acollonir del tot, sóc negada amb l´agulla. Deia havia de fer una camiseta de nen petit ben cosida i presentar-la i alguna altra labor que jo consideres escaient. La mare del Tano !!!. Després deia havia de cosir amb un paper una camiseta d'uns patrons que havia de fer a l'examen davant de les senyores de la falange, acollonida total.
En un altre apartat deien ens farien preguntes sobre la llar, cuina espiritu Nacional i religió i del que pensàvem del Caudillo.
Més espantada del que estava jo, crec que ningú.

Vaig demanar ajuda a la meva mare, i va dir; No et preocupis nena encare conservo una camiseta de quan vas néixer i creu-me està molt ben feta. La iaia que escoltava va dir, Si nena la teva mare ja saps que cus molt bé.
I les labors , vaig fer jo?.
A doncs mira agafa unes tovalles que vaig fer jo de joveneta de punt de creu, són molt boniques i a part, tens una faldilla teva molt hippie que et vaig fer jo, i que pots dir que has fet tu.
Val vaig dir gens convençuda, i de cosir paper que???, ja t´en sortiràs reina tu sempre ets surts amb la teva.

Recordo era estiu, vaig agafar l´autobús fins a Manresa i cap a la Falange espanyola, a les portes em vaig trobar amb un reguitzell de noies que com jo, estaven cagadetes de por.

Us asseguro que vaig tallar la camiseta, la vaig cosir i ho debia fer tan malament que la falangista em va dir:
Señorita, eso es una marranada. I jo li vaig contestar, és que és la primera vegada que cuso paper, tot amb castella , clar. Però miri que maca que em va sortir la de roba, Miri, miri,
Si va dir, vale, dejemoslo estar, a ver las labores.?
En veure les tovalles clar les va trobar molt boniques i les fruites brodades molt bé. Ara en veure la faldilla va dir:
No te da verguenza salir a la calle con eso, pareceras una gitana !!!
Que horror !!!. Verguanza de chica. Si fueras mi hija de daria un par de bofetones bien dados.

Les preguntes sobre la llar les devia contestar més malament que bé, les de religió bé i les del espiritu nacional, ni la més remota idea, suposo que devia dir que sabia qui era Franco i Jose Antonio ara les Jons, dubto que sàpigues que volia dir.

Vaig sortir quasi fosc pensant que no em donarien el remaleït paper. I vaig trucar vàries vegades i sempre contestaven que encara no tenien res. Fins a un cop que em varen dir hi havia aprovat però que tenia d´anar a recollir el titulo, així varen dir, a Barcelona-

Així que un dia la meva mare i jo vàrem anar a Barcelona a la Falange, s´ens van passejar d'un despatx a l'altre, elles reien per sota el nas i jo cada vegada més vermella que un tomàquet madur, així em poso jo quan estic empipada de veritat. Al final després de pagar no recordo quan em van donar el Titulo, con un suficiente,

El vaig agafar i maleint lis els ossos em vaig prometre no tornar a posar mai més els peus a la Falange, la meva mare em seguia al darrer preocupada pel meu empipament.

Amb aquest fastigós paper em vaig poder fer el passaport i treure el carnet de conduir, no cal dir que Franco era més mort que viu, però encara era al món dels vius.

I això filla meva es el que recordo de la Falange, que no en vull saber mai més res de res. Con su pan se lo coman !!!!!

La meva filla pregunta i no varen veure que la camiseta i les tovalles devien tenir uns cint anys ?
Doncs no filleta, amb això els vaig ben engalipar.

Aquesta es la primera topada, en tinc més, però per ara ja esta bé.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

307 Relats

920 Comentaris

130769 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu esta ple d' histories..
Per mi es un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits fets amb tot el meu cor. Moltes graciès per la vostra gentilesa.