Primer tu... Després...

Incapaç de parlar, d'expressar, de donar a conèixer que és allò que amaguen els seus ulls decaiguts i coberts d'aquell tel que en dificulta apreciar-ne el color.
Dins seu, esclat de sentiments, caos, guerres interiors, judicis esperant sentències inconcluses.
Tremolar, empassar les llàgrimes, dibuixar somriures per amagar el dolor.
Perduda enmig d'un laberint amb milers de sortides, però incapaç de trobar-ne una; la bona.
Esperar que el temps l'ajudi a curar les ferides que avui no paren de supurar, mentre, desesperadament, segueix buscant respostes.
Trobar un camí per on seguir, un manual d'instruccions, una guia que li detalli com poder oblidar. Quelcom inexistent, cert, doncs només ella pot fer-ho.

Una vegada més li toca passar pàgina, negligir. Preguntar-se què és el que vol i satisfer les seves necessitats abans que les dels altres. Recordar-se que, mentre ella s'atura, la vida flueix al seu voltant, per això, una vegada més aquesta li demana que s'escolti, que gaudeixi d'aquells moments en que sent que algú li acaricia el cor...
Conscienciar-se una vegada més que així és la vida, que no pot salvar el món, però si que pot salvar-se a ella mateix.