Primer i últim viatge

Un relat de: Núria Niubó



És el primer viatge llarg que fa l’Anna des de que té carnet de conduir.
Els pares, molt a contra cor, han acceptat la seva ferma decisió d’anar-se’n sola, i tot que confien en la seva prudència, no han pogut estar-se de fer-li recomanacions de tota mena.
—Nena, truca’ns aviat per dir-nos quan podrem venir a visitar-te -han repetit en el moment del comiat.

Duu només lo més imprescindible, sap que les monges clarisses han fet vots de pobresa, però sí que porta un petit paquet per regalar a una persona molt especial.
El viatge el farà sense perdre massa temps, a mig camí un entrepà, trucarà als pares i continuarà , vol arribar-hi a primera hora de la tarda.

Com més s’apropa al Convent, més intranquil•la es troba. Després de haver concretat dia i hora amb la Mare Superiora, sabent que són molt estrictes, vol ser puntual.
Són les quatre de la tarda, ha deixat el cotxe en la petita plaça del Convent, el cor li batega de pressa, les cames li tremolen. Tants anys esperant!

Des de que té us de raó que ho ha desitjat. Els pares sempre li han fet raonaments per convèncer-la que encara no era el moment. Ara, ja no li han pogut privar.
Ha estat ella que ha fet tots els passos per ingressar en l'Ordre de les Clarisses que habita en aquest antic convent. Als pares resignats, només els queda pregar perquè la seva filla sigui feliç.
I ho serà! L’Anna n’està convençuda, sap que hi trobarà la llum.

El cor torna al seu ritme compassat de noia assenyada, i amb pas decidit s’atansa a la gran portalada, el so esquerdat del timbre li fa preveure l’austeritat. Des de darrere una petita reixa, una veu suau , després d’un Ave Maria, li pregunta el nom.
El gemec de la porta en obrir-se, queda ofegat pel dolç somriure de la germana, que l’acompanya, amb pas tranquil i en silenci, fins al despatx de la Superiora.

L’entrevista ha estat agradable, l’Anna ja estava assabentada de la vida al convent.
Li assignen la cel•la i els hàbits, ella però, demana un únic desig, conèixer a la germana Concepció.

En trobar-se, els seus cors bateguen a l’uníson. Totes dues esperaven aquest moment amb un estrany temor. Mare i filla es fonen en una llarga abraçada. L’Anna dóna a la seva mare, aquella petita capsa que els pares adoptius havien guardat tant de temps. A dins, hi ha una cadena i una medalla de Santa Clara amb la inscripció: “Hermana Concepción”

Des d’ara ja no les separarà ningú.



....................oOo....................




Núria
11 de gener/11

Comentaris

  • És d'aquelles històries...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 08-05-2011 | Valoració: 10

    És d’aquelles històries que donen per a un relat més llarg. És, també, una història escrita amb les paraules precises. Ho he dit més d’una vegada que sóc un cagadubtes i... a més a més contradictori!
    —Joan—

  • IMPRESSIONAL FINAL[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 27-02-2011 | Valoració: 10

    El relat, de bon començament, transcorre amb una cadència pausada, mentre vas desenvolupant, de mica en mica, la trama de la noia que desitja entrar en un convent.
    Ens mostres els passos que dóna per a arribar a acomplir el seu somni, i també els sentiments que li provoquen tants anys d’espera per a aconseguir-ho.
    Tot transcorre en ordre, tal i com el lector preveu, fins que arriba l’impacte final, la sorpresa, allò inimaginable: la persona que l’Anna vol conèixer, i amb la que vol compartir la seva vida, a partir d’aquest instant, és la seva mare biològica.

    Un relat digne de tu, Núria, que tens una imaginació prodigiosa i una gran mestria per a obsequiar el lector amb escrits en prosa o en vers.

  • Ritme[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 07-02-2011

    aquest relat té un ritme precís i ben pautat, que llisca fins aquest final emotiu i proper que has proposat per aquesta història de caire social. Un relat intimista que manté a la perfecció l'interès.

    Felicitats.

    Ferran

  • m'ha emocionat[Ofensiu]
    sigbar | 27-01-2011 | Valoració: 10

    Certament molt encertada la manera com condueixes els lector a creure que l'enyorança dels pares i la solmemnitat de la decisió d'entrar al convent venen donades per un motiu desvetllant, només al final, l'autèntica raó molt més emotiva si cap, he començat a gestar una llàgrima que, a la fi, no ha davallat gata avall.

  • Comentari de copartícip[Ofensiu]
    franz appa | 23-01-2011

    Vaig tenir el plaer de participar en aquest repte proposat per Unaquimera. Els seus comentaris sempre són la millor excusa per esprémer-se el cervell en recerca d'una història. Com que veig que ella ja ha afegit el seu, me l'estalvio.
    Basti dir que va ser un plaer, com sempre, llegir el teu relat, la teva mestria en combinar un desenvolupament elegant amb una certera estocada final.
    Una abraçada,
    franz

  • molt original[Ofensiu]
    joandemataro | 22-01-2011 | Valoració: 10

    i inesperat final, et felicito nuria
    una abraçadota des de mataró
    joan

  • Comentari de jutgessa i de lectora[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-01-2011 | Valoració: 10

    La presentació d’aquest relat, que ens portarà fins al convent de les Clarisses, alterna els paràgrafs curts amb els espais amb una periodicitat que em fa pensar en les busques d’un rellotge marcant el pas del temps.
    Crec que, d’aquesta manera, l’autora aconsegueix marcar pas a pas, moment a moment, els passos que dóna l’Anna, protagonista del desplaçament que ocasiona una decisió presa, de l’amplitud de la qual no serem plenament conscients fins que arribem al final de l’escrit.
    Els pares no l’acompanyen, però apareixen propers, afectuosos, preocupats, resignats, molt en el paper clàssic de pares amants d’una filla prudent, amb una periodicitat oportuna.
    I amb aquestes referències, el lector pensa que ha captat la totalitat de la trama... fins que al final, s’afegeix la dada biogràfica que guardava la capseta i els papers dels personatges principals es redefineixen.
    Llavors, tota la biografia de la noia es fa present de cop, com per art de màgia... o dels mots.
    I la lectora se sent testimoni afortunada!

    En conjunt, és un relat interessant, que sense deixar de ser tendre ni de contenir una part de drama humà, aconsegueix ser mesurat, amb una calma molt adient a la tipologia dels personatges.

    Una molt bona resposta al Repte i un bon text fora d'ell, també: la meva doble enhorabona, Núria!

    T’envio una abraçada encalmada,
    Unaquimera

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Núria Niubó

Núria Niubó

148 Relats

1113 Comentaris

170872 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
ADDICTA

Sóc addicta a vosaltres,
poetes amics,
mags de la paraula,
il•lusionistes del pensament.

Sóc addicta a l’amor
que regaleu amb poemes,
encadenant versos,
declamant sentiments.

Sí, amics,
sóc addicta.

A les trobades poètiques.
Als silenci compartits.
A les mirades que escolten.
A les mans que s’entrellacen.

A vosaltres.




ELS 45 POEMES PREFERITS DELS SEUS AUTORS
ELS 58 RELATS FAVORITS DELS SEUS AUTORS

58 LECTURES PER ALS MÉS JOVES D'RC