Primer exercici: l'inici. Josep Casals

Benvolgut Josep,

M'ha encantat el teu text. Ben escrit, interessant, et deixa sorprès i intrigat. El primer punt de l'exercici, enganxar al lector, l'aconsegueixes plenament.

Per altra banda, m'agrada la descripció de l'escena, com la fas de creïble, i la sensibilitat que mostres (sense ser embafador) descrivint petits detalls realistes com ara «Conscient de la presència de la mare la seva boca dibuixava un somriure content...» o « de tant en tant encara inspirava fondo i exhalava un sospir tremolós.»

Pel que fa a la segona condició de l'exercici, presentar el caràcter d'un personatge de forma indirecta, també ho aconsegueixes, encara que queda més com una incògnita que no pas com una certitud: què li passa? Per què aquest comportament esquizoide?

M'ha agradat tant el teu text que fins i tot m'ha fet ràbia. Perquè quan has de criticar alguna cosa, si la trobes massa perfecta la part miserable que tots portem dins es molesta i s'ofen. Si més no, això és el que m'ha passat amb aquesta història i per això me la he mirat amb lupa fins que he trobat una errada. Falta un accent! I llavors ja m'he quedat més tranquil i conformat: deixondís porta accent.

També hi ha dues expressions que em semblen poc genuïnes: «panxeta per amunt» em sona raro, potser «panxeta cap amunt» o «panxeta enlaire». L'altre seria «agafar la nena als braços», em sona millor «agafar en braços». Ara, no sé si es poden titllar d'errors.

I ja està, amb aquest error i aquestes dues opinions ja s'ha sadollat la part miserable de la meva animeta i et puc tornar a dir que m'ha semblat un text breu magnífic i que espero amb ànsia llegir la continuació. Perquè espero que continuï!

Salutacions

Lluís

Hola Josep!

El primer que et volia dir, és el mateix que li he dit a l'home fosc: no has fet servir la primera persona, ens parles amb un narrador extern. No sentim la veu de la Sara.

En general, el relat m'ha semblat interessant per diversos motius. Un d'ells és la de la mossegada -el nucli de l'exercici-, un fet en principi insòlit que, encertadament, narres però no interpretes; deixes que el lector tregui les seves conclusions i que d'aquesta manera es faci una idea de la personalitat de la protagonista.

El vocabulari és ric, a vegades, pel meu gust, una mica massa poètic ("llàgrimes que li lliscaven galtes avall s'aiguabarrejaven" ). Tinc els meus dubtes respecte a la correcció d'alguna expressió ( "panxeta per amunt" ), els companys potser ens ho poden aclarir.

I arribem a la frase final. La reprodueixo:
"La Maria va néixer quan tenia deu mesos i llavors es deia Ming-Yue, .." .

Interpreto que ens expliques, sense dir-ho directament, que la nena és adoptada. Però que les nenes adoptades neixin el dia de l'adopció, ho pot pensar una mare adoptiva com la protagonista, no un narrador extern. La frase quedaria perfecte en primera persona, en la veu de la Sara. Per altra banda, i aquí penso que ho has clavat, el fet de la mossegada queda explicat per la hipertròfia emotiva que pateixen moltes mares adoptives, sobretot al principi.

Un text interessant, que fa pensar.

Li llegiré a la meva filla. Que es diu Laia Min.