Primer dia d'agost

Un relat de: Montseblanc
U d’agost del dos mil divuit.

Em desperto i penso que tinc tot el dia per davant, per fer el que vulgui, sense cap obligació. He dormit nua i destapada i encara he suat. Han anunciat que avui arriba una onada de calor. M’agrada. Em sedueixen els dies d’estiu més calorosos, en que inclús la quotidianitat esdevé heroica. Penso que aniré a l’estació i agafaré el tren cap a Barcelona. A fer una volta per la capital. De fet, haig d’anar a canviar una samarreta que vaig comprar sense emprovar-me-la i em va petita.

Primer m’entretinc fent algunes fotografies, enviant-les per correu amb l’ordinador. Ja que el tinc obert, repasso els titulars dels diaris, contesto alguns correus i quan me n’adono veig que ja no sóc a temps d’agafar el tren de les deu menys deu perquè encara m’haig de dutxar, menjar un iogurt i tancar totes les finestres que he obert perquè entrin els vint-i-vuit graus que hi ha al carrer.

Un cop mig esmorzada, rentada, vestida i perfumada, agafo el cotxe i me’n vaig cap a l’estació. Busco aparcament, no val qualsevol, calculo que quan torni serà l’hora de dinar, miro els llocs que tindran ombra llavors. M’hi va la vida en un dia com avui. Estaciono el cotxe sota un plataner que ja deixa anar fulles seques. Hi ha una noia escombrant, esternuda, li dic “salut” però no em sent, me n’adono que està escoltant música.

Entro a l’edifici de color granatós. Falten cinc minuts perquè passi el tren, el de les deu i deu. Sento que algú protesta, li pregunto a la noia de la finestreta i resulta que el tren s’ha espatllat i l’han suprimit. El següent serà a tres quarts d’onze. No sé què fer, tornar a casa, tornar a aparcar... Al final decideixo asseure’m en un banc de l’estació i començar a llegir el llibre que havia agafat per llegir al tren. “Ficciones” de Jorge Luís Borges. Fa poc un amic em va fer adonar que jo no havia llegit absolutament res d’aquest home.

Així que començo, amb un relat que es diu “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius”. El títol no fa presagiar res bo, però intento concentrar-me. Se m’asseu al costat una noia que va tota esverada, pensant que el tren és a punt de passar. Li dic que s’ha espatllat. S’emprenya. Vull continuar llegint. Però ella em parla. Poso el dit índex senyalant la línia, per no perdre’m. Em diu que és el tercer cop que hi ha una averia aquesta setmana. Jo penso que si no m’hagués entretingut amb la tonteria de les fotos ja seria a Barcelona. Retorno al llibre. Està ple de noms estranys el relat aquest. La noia em diu que se’n va, entenc que a buscar un llibre a casa seva. “Que vagi bé” li dic.

Ostres, quin relat, per començar amb Borges. Quin merder. Capto que hi ha indicis d’una societat secreta que vol crear un planeta ideal. Però a la vegada és com si ja hagués existit, fora de la Terra, i en quedessin empremtes aquí i allà. És com que hi ha senyals arreu, pel que les sap veure. I al final sembla que la Terra tota, els humans, estem canviant per arribar a ser el que està escrit en una enciclopèdia. Em quedo amb una frase del principi sobre un home: “En vida padeció de irrealidad, como tantos ingleses; muerto, no es siquiera el fantasma que ya era entonces.”

L’aire profètic, lúgubre, misteriós; amb que està escrit, quan parla de proves, de llibres antics i fets gairebé paranormals; em recorda molt a Lovecraft i els seus relats.

Acabo el conte i la megafonia anuncia el tren. Ja m’ho pensava, està atapeït. És clar, porta el doble de gent, la dels dos trens... No puc seure, sort que ja he llegit a l’estació. Em quedo dreta a la vora de les portes de sortida. Davant meu, un noi d’uns disset o divuit anys llegeix dret. Això ja seria massa per a mi. Així que començo a fer exercicis de Kegel per passar l’estona. El comboi s’atura a totes les estacions. I a totes puja gent. Anem premsats, just avui, primer dia de l’onada de calor. Potser ja em començo a penedir dels meus plans. Sento la suor com rellisca en gotes calentes per la meva esquena, fins a la cintura, on la goma de la faldilla la frena i la xucla. No funcionen els panells lluminosos que indiquen les estacions i la megafonia és tan fluixa que la majoria de gent ha de mirar per les finestretes per saber si ja han arribat a destí. Una senyora em pregunta si ja hem passat Arc de Triomf, li contesto que és la propera, sense deixar d’estrènyer les meves parets vaginals. La dona, d’uns setanta anys, porta arracades, cadena al coll i tres o quatre anells, tot d’or. Por em faria a mi d’anar així...

La majoria baixem a la plaça de Catalunya, les escales mecàniques grinyolen d’esgotament quan ens pugen de l’andana al nivell superior. Mai havia vist unes cues tant llargues per passar el bitllet i sortir per fi d’allà dins. Un empleat de Renfe decideix aixecar les barreres, com a les autopistes, i sortim tots en massa, deu idiomes diferents donant-li les gràcies.

Quan ja començo a veure la llum del dia al final del passadís, el mateix pidolaire de sempre em desitja bon dia. És un home gran, molt amable, educat. Més d’una vegada he vist com diferents persones, sobretot joves, li porten menjar, li pregunten com està, conversen una estona amb ell. Es posa a llegir el diari mentre al platet que té als peus hi mig brillen unes quantes monedes.

I ja està, sóc a dalt, cel de color blau cel, fonts a ple funcionament, coloms a cents, rosers florits i turistes a dojo. Enfilo el Passeig de Gràcia amunt. Camino força ràpid perquè així enxampo tots els semàfors de vianants en verd i no m’haig d’aturar.

De cop es fa gairebé el silenci total. Què passa? Acabo d’arribar a la Gran Via, completament tallada, plena de taxis que semblen una processó d’abelles obeses. Penso que és bonica la combinació de negre i groc, que va d’un extrem a l’altra, tot el que abasta la meva mirada. No hi ha motors engegats. Entre els cotxes, tauletes de càmping, algunes lones, rotllanes d’homes i dones xerrant, alguns amb gots i termos a les mans. Tres o quatre càmeres amb tècnics i locutors situats al pas de vianants que continua canviat de verd a vermell innecessàriament. Travesso ràpid i penso que Barcelona sense soroll és com un poble.

I sucumbeixo a les rebaixes. Bé, per què enganyar-nos, ja hi havia sucumbit quan he sortit de casa. S’està bé a les botigues, amb el seu aire condicionat, però si hi estic massa estona, em dona gust tornar a sortir al carrer, la pell dels braços freda deixant-se escalfar de nou pel sol i el vent.

I a l’hora de dinar torno cap a casa, amb dues faldilles i dues bruses més (és que estaven regalades...). El tren ve a l’hora. M’assec vora la finestreta i miro. Primer foscor. Fins que de cop la llum rabiosa i viva d’agost em peta a la cara i haig de baixar les parpelles, per obrir-les de nou segons després. Faig un glop de l’aigua que he comprat per a no deshidratar-me. Els camps de rostolls desfilen a la meva dreta. Herbes seques i arbres mig desfullats. Gairebé ningú al carrer quan travessem els nuclis habitats. La visió d’una piscina pública, gran i plena d’aigua, aixeca exclamacions entre els passatgers, com si veiéssim un oasi. Només espero que els meus càlculs hagin estat correctes i el cotxe sigui a l’ombra...

Comentaris

  • Actualitat diferida[Ofensiu]
    llpages | 13-04-2020 | Valoració: 10

    No hauria dit mai que la lectura d'aquest relat em provoqués enyorament. En circumstàncies normals, el text ja és reeixit de per si pel conjunt de coses en què es va fixant la protagonista: la noia esverada, el llibre de contes de Borges, la dona enjoiada, el pidolaire, el cel, etc... Però, quan escric aquest comentari, fa temps que no agafo un tren, que no veig aglomeracions de gent, que no entro a cap botiga, que ningú es manifesta al carrer... tot plegat, unes ganes molt grans de poder reviure el que descrius! Amb l'atapeïment al transport i la suor implícita, tant me fa, desitjo recuperar la normalitat com el pa que menjo. Mentrestant, seguiré llegint-te, Montseblanc!

  • Molta calor...! uuuufff....[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-05-2019 | Valoració: 10

    Un relat descrit amb molta cura i amb molta decisió, on vius el primer dia d'agost.
    Realment ho descrius molt bé, Montseblanc.
    Quantes circumstàncies vas passant al transcurs d'un dia.
    Enhorabona per a tu...
    Una abraçada...
    Perla de vellut

    T'invite, quan pugues i tingues temps a la meua pàgina... Gràcies...

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 28-08-2018 | Valoració: 10

    Escrius molt be

  • M'encanta...[Ofensiu]
    Akeron343 | 28-08-2018 | Valoració: 10

    ...com descrius.

  • Mosques[Ofensiu]
    kefas | 13-08-2018

    Els teus magnífics relats sempre són danses a la vida, algunes vegades en forma d’amable ballet i d’altres en forma de convulsa sensualitat, sempre arrelats, però, a la terra d’on hem sortit.

    Com a relatora de pàgines viscudes impregnades de realitat sensorial, és curiós que per amenitzar aquest realista viatge hagis escollit un conte de Borges en el que la víctima és, precisament, la realitat. En ell hi ha una frase molt coneguda que diu, més o menys “Los espejos y la cópula son abominables por su común capacidad de multiplicar el número de los hombres”, perquè multipliquen la realitat.

    Perquè has tingut la mala sort de topar amb un dels seus contes menys reeixits, et recomano que no abandonis la lectura de Borges. Al mateix “Ficciones” o a “Historia universal de la infamia” en trobaràs que segurament t’agradaran. I quan arribis al “Hombre de la esquina rosada”, escrit en argot de suburbi, i llegeixis allò de “Tanta soberbia el hombre, y no sirve más que pa juntar moscas”, potser tindràs la mateixa sensació de quan ho vaig llegir jo.

  • Odisea[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 08-08-2018 | Valoració: 10

    No hi res com viure a Barcelona, perquè amb tota aquesta odissea per la qual has hagut de passar i tot plegat per comprar unes peses de roba... Però si després les lluiràs amb pler... doncs perfecte! No entenc la gent que baixa a Barcelona a comprar roba. Havent-t'hi ciutats mitjanes al voltant de la capital que tenen de tot. Badalona, Sabadell, Mataró...etc. Baixar o pujar a Barcelona és per gaudir de la seva arquitectura, de la seva gastronomia, del seu cosmopolitisme, de la seva diversitat d'oferta sexual, sigui de pagament, sigui de franc... Valdria més que t'haguessis anat a la piscina, almenys hauries estat fresqueta.

  • Primer[Ofensiu]
    SrGarcia | 08-08-2018

    Primer d'agost... i els que han de venir. Una petita odissea. Tot ho pots donar per bo si has llegit Borges. Sempre recordaràs aquests maleits dies, no per la calor, per la bona literatura.

Valoració mitja: 10