Primavera Sound

Un relat de: Olga Cervantes
PRIMAVERA SOUND

El mar d’avui té un color verdós a la riba i al voltant de l’espigó, un to que no puc trobar en cap bosc del meu Solsonès natal. Sembla com si el vent de ponent volgués posar sobre l’arena i les roques les algues que suren a l’aigua, tornar a la terra les deixalles que al mar han sigut abandonades i amagar el meu cos mort entre les roques del espigó.

Fa quinze dies vaig arribar a Barcelona amb una petita motxilla i dues entrades pels concerts del Primavera Sound. A la motxilla hi guardava una samarreta i unes calces netes, un jersei per si venia fresca i les dues entrades embolicades amb paper de plata. Una de les entrades és pel Carles i l’altra per a mi, encara que ens les havia regalat l’oncle Pere, una per a mi i l’altra per la meva bessona. Però la germaneta havia volgut que la seva fos pel meu xicot. M’ho havia dit mentre ens pentinàvem com cada matí, una davant de l’altra com si no ens calgués un mirall que ens retornés les mirades. És un joc divertit que fem des que érem petites, només havíem de trenar la trena contrària. Em pregunto amb qui es mirarà ara la meva germana.

En Carles és nascut a Barcelona, aquí només hi té una casa i passa la major part de l’any a Solsona perquè treballa com a tècnic de manteniment de la estació d’esquí del Port del Comte i també és monitor d’esquí de fons a Tuixent, on ens vam conèixer un hivern de fred. Quan la neu comença a fondre’s se’n va a la seva ciutat banyada pel mar i ens deixa a mi i a les muntanyes empresonades al cel estival. L’altre dia, quan el vaig veure caminant per la platja vaig comprendre que ell era lliure com la sorra que trepitjava. Vestia uns texans i una camisa blanca i me l’hagués menjat a petons de tan atractiu com estava. Em va agrair molt l’entrada als concerts, no gaire barata, però no em va preguntar per la meva germana perquè no sabia que existia, que, en realitat som dues gotes d’aigua.

A l’espigó han entrat dos camions de bombers amb grues, creant certa expectació al passeig, on la gent mira i passa. Un cotxe de policia està aparcat just a la bocana i un home petit i calb surt emprenyat del cotxe mirant les grues des de la porta estant. Se li escapa un sospir caminant amb recança fins les roques, quan veu que treuen un cos del aigua. L’home mira amb fàstic un farcell amb samarreta i calces que sembla un nadó de tan arrugat com està, en posició fetal, com si volgués tornar a la cavitat materna. És el meu cos que jau al ciment al costat duna pinya de rosa, tan morta com jo, perquè ara els vaixells els amarren en un altre lloc.
L’escanyolit policia em mira amb una barreja de fàstic i llàstima, però s’allunya corrent quan el mar li escup les onades. No farà res per a descobrir l’assassinat perquè no en té ganes i al seu informe dirà que ha sigut un accident d’una noia de muntanya. El seu gest, la seva actitud és el reflex de la seva pobra ànima i només pensa “quin jovent tan desagradable!”

A la plataforma marina han construït un escenari tan gran que només pot competir amb la placa fotovoltaica. El festival de música moderna vol enlluernar cada any la seva concurrència amb The Pixies i altres grups que ja comencen a assemblar-se als renaixentistes Fònix de la Caravaggia.
En Carles i jo passegem agafats de la mà, però de cop i volta m’estira, em parla però no se’l sent gaire, vol anar darrera l’escenari per veure la mar que està ignorada. Vet aquí que la bessona surt d’on estava amagada, m’estira de les trenes sense que se n’adoni en Carles i les lliga al aigua.
-Anem, Amanda, que això està molt fosc i ens perdrem l’espectacle, -diu en Carles temorós de sobte- ja veuré el mar en la teva mirada.
Però ja no era amb mi amb qui parlava, sinó amb la meva germana, que m’ha mort perquè desitja en Carles. El nostre secret d’identitat li ha facilitat la jugada.














Comentaris

  • M'agradaria [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 05-07-2014

    tenir la teva imaginació prodigiosa, Olga i saber expressar-me tan bé com tu.

    Sempre havia pensat que les germanes bessones s'estimaven més que les altres germanes però ai! quan s'hi fica un home pel mig.

    Una abraçada, Olga.

  • Pinya de rosa...[Ofensiu]
    Annalls | 03-07-2014

    he cercat la teva imatge a google i no le trobada... que és una pinya de rosa? Fins llegir el teu relat creia que era un seudonim.

    No entenc que diu l'Aleix de que has donat veu a uns personatges, i els hi has tret sinceritat... a banda de la malevola bessona, els altres no veig perquè no ho han de ser sincers.
    És una historia d'aquelles que quan acabes et dius: Qui ho havia de dir? La bessona!!! Un final que no t'esperes perquè el mirall estaba ben enterbolit i no ho semblava.
    Per sí de cas ara tornare a llegir-la !!

  • Trenes d'esquena[Ofensiu]
    Bonhomia | 26-06-2014 | Valoració: 10

    Molt bona trama amb fantàstics acoloriments de suspens i del temor final lligat al començament. El joc de les trenes s'enduu un esperit que haurà de renéixer, després d'aquesta derrota. M'ha agradat molt el relat.


    Sergi : )

  • MOLTES GRÀCIES OLGA[Ofensiu]
    joandemataro | 26-06-2014

    UN PETONÀS I BON INICI D'ESTIU !

    joan ;-)

  • un relat sorprenent[Ofensiu]
    joandemataro | 24-06-2014 | Valoració: 10

    i molt ben trenat, a més coincideixo de ple amb l'anàlisi del teu estil que fa el senyor Aleix, sembla que tens un gran seguidor eh ! ;-)

  • Do major![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-06-2014 | Valoració: 10

    Un relat perfectament ambientat per la zona del Fòrum de Barcelona, crec, amb ressons d'una notícia que em sona, la mort d'una noia trobada a l'espigó de Bac de Roda o del restaurant l'Oca, oi? Has posat noms i veus a uns protagonistes, despullant-los de sinceritat. El teu estil gòtic és lombard, preciós i precís, poètic i més poètic en cada relat. Felicitats Pinya de Rosa pel teu estil! Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Olga Cervantes

Olga Cervantes

43 Relats

250 Comentaris

35335 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Nascuda a Barcelona fa uns anys, he viscut gairebé sempre a l'Hospitalet de Llobregat, però la meva etapa literària va començar al Poblenou. Es veu que el mar m'inspira. Potser, algun dia faré arribar el mar fins la muntanya.