Primavera de gener

A mitja tarda de dissabte, una llamborda llençada amb traça pels manifestants va esclafir contra el vidre de "L'ombrel·la blanca: mitjons, mitges i guants", i va encastar-se contra el dibuix de la noia de l'ombrel·la que havia decorat l'aparador durant més de trenta anys, que es diu aviat.
En Miquel Serra, el propietari, va netejar de vidres l'aparador i va treure el quadre esquinçat de la mirada impúdica dels vianants. Va deixar-lo sobre el taulell amb tota la cura què fou capaç. Va agafar la llamborda amb un guant i va desar-la en una bossa de plàstic a l'espera que la policia científica decidís un dia investigar el cas, que ja estava bé, que cada manifestació havia de trontollar el seu negoci i que tal i com anaven les coses qualsevol dia tancava i a prendre vent que, total, per quatre quartos..., que més es gastava en la reparació de la lluna de l'aparador que tot el que guanyava en un mes i que ara mira, ara el quadre, i ara com l'arregla, a veure, com, que li expliquin. Que ja no podia més, que si anarquistes, que si okupes, que si els veïns, que demà els pobres i a l'altre els capellans, que tothom es manifesta, hòstia!, i que ell ja estava fins als pebrots, fins als mateixos pebrots...
La veu d'una dona demanat unes mitges sense puntera, de color fum i talla mitjana li va retornar la compostura. Va eixugar-se el front de suor i de ràbia i va saludar la senyora tot dient miri, miri, com m‘han deixat la lluna, i això no és tot, miri el quadre, fixi's com me l'han deixat, i la dona que li diu que sempre l'havia vist aquell dibuix i que si era d'algú de la família i que la noia era prou maca i tant que sí, alguna nòvia que vostè devia tenir, senyor Miquel, li diu conciliadora, que vostè segur que ha fet molt de mal... Tregui, tregui, fa el senyor Miquel negant-ho amb el cap i dient-se a si mateix que prou que li hauria agradat i així, com vingut d'un temps antic, va tornar a sentir un murmuri de gent venia pel passadís de la facultat d'econòmiques, amb la intenció d'omplir mandrosament l'aula, com en fa de temps. La multitud va ocupar els bancs de fusta llargs i infinitament ratllats d'amors incurables, de consignes socials, de fórmules matemàtiques resoltes... i després es van ocupar els passadissos de l'aula, tot atapeït, tot.
En Miquel hi va assistir només per saber si l'endemà havia d'anar a classe, o bé podia quedar-se a casa ajudant a la ferreteria, poca consciència social ha tingut mai, ja ho sap, i què, què n'hauria tret? Encara té al cap tot allò que li deia el pare, que mira noi, una cosa és la filosofia i una altra el menjar diari, oi que m'entens? i bé, sí, l'entenia, de fet, es van entendre sempre, carn i ungla, i el que deia el pare, doncs a missa.
La gent va omplir els racons de l'assemblea de paraules i somnis, de cabells esbullats i grenyosos, de cabassos grans, plens de somriures, i de suor i tabac que s'infiltrava per qualsevol racó d'aquella aula en la qual semblava que mai no havia entrat una glopada d'aire. En Miquel es limitava a assistir en silenci a l'assemblea de la facultat, en vaga des que havien detingut el Cisco i l'Arnau per allò de les pintades al costat de la caserna, que també és tenir valor, i què s'haurà fet d'aquell parell de galifardeus, quins penques... i la dona mira les mitges i ara el color fum li sembla que té un no sé què de tristor, perquè vaja, amb el color del vestit que és una mica així com virolat, doncs no ho sap, mira que ho tenia clar, i ara veu que no, que potser el color visó serà més escaient i el senyor Miquel li treu el color visó i la dona s'ho mira ficant el puny clos dins la mitja per no ferir-la i el senyor Miquel ara sí que se sent ferit quan torna a mirar el dibuix que ell mateix va fer fa... no ho sap ni comptar, trenta... potser ja en són més, que mira, que ara no ho sabria dir.
Es va asseure ben a prop de la tarima, sota les veus dels caps visibles, ben atent a l'assemblea que ja començava amb aquell retard que sempre se li feia insostenible. Primer, el resum de la jornada anterior. Després les activitats de l'endemà: assemblea permanent que començaria a les deu; reunió al bar d'econòmiques i voluntaris, sempre demanant voluntaris, quina dèria. No hi hauria classe. Ara ja està clar. Encara no desconvoquen. No, és clar, no hi hauria classe, havien detingut en Cisco i l'Arnau. Fora la classe d'en Llopis i la d'estadística, aquesta li sabia greu, la potència oratòria de la professora sempre el deixava esmaperdut, ell no en tenia gens, d'oratòria.
Encara recorda com tothom escoltava la gent de la taula amb una certa eufòria continguda i feien propostes i aixecaven la mà, i ell no ho acabava d'entendre, el pare mateix li havia dit, mira noi, que si els han agafat per alguna cosa deu ser i en Miquel no podia pas dubtar-ho, alguna cosa havien fet, clar, i què feien tota aquella colla de babaus allà, no se n'adonaven? L'assemblea podia durar tot el matí, ho sabia, sempre passava, i al final no es concretava res, però vaja, demà no hi hauria classe, això segur, es quedaria ajudant el pare a la ferreteria. Pensà a marxar, però es quedà, per si de cas, per si al final hi havia notícies i es reprenien les classes. I sempre ho va agrair, haver-s'hi quedat, perquè de cop va entrar-hi ella.
La noia de l'ombrel·la blanca es va situar en el tercer banc, vora el passadís, i des del lloc on es trobava li veia el cos sencer. Duia faldilles llargues, fosques, hauria dit que quasi negres, i unes mitges violàcies amb ratlles de coloraines envoltant-li els turmells, mai a la vida n'ha trobat d'altres iguals i mira que n'ha buscat, no té cap comercial a qui no li hagi preguntat en més d'una ocasió. La noia duia uns mitons que li cobrien les mans i li arribaven fins el colze, com una balladora de sardanes, i aquella curiosa ombrel·la, tancada, que li donava un aspecte peculiar, estrany. Paradoxalment, ningú semblava adonar-se'n, però com podia ser, no la veien, no se n'adonaven?
Tothom estava immers en el discurs, en les activitats, en la formació de grups de treball, en les activitats de l'endemà, en les consignes, en les pintades... i en l'itinerari de la "mani", atractivament perillosa per la possible assistència policial i en la recollida de diners per a la compra de l'esprai i la roba per a les pancartes. I la noia mirava atentament tothom qui xerrava, tot girant cerimonialment l'ombrel·la blanca guarnida amb puntes amb aquelles mans abillades amb guants sense dits.
I de cop, en Miquel va començar a dibuixar en el seu bloc de notes els trets foscos de la noia, aquella cabellera negra en forma de cascada que li cobria les espatlles i la mirada espurnejada de fosc. I el llapis anava i venia i s'aturava en el plec dels ulls, que per ell havien esdevingut tan singulars en breus moments, i en l'escot que, sense ser prominent, contrastava amb els jerseis de coll alt de la majoria de les noies del voltant i amb les camises a quadres dels nois de l'assemblea que els donava un aire de llenyataires nòrdics.
De mica en mica, com si s'anés posant nerviosa, la noia va anar girant amb més empenta l'ombrel·la tancada i en Miquel ara ja dibuixava els braços i es començava a impacientar per si la noia marxava i li quedava el dibuix a mitges. Però no ho va fer, ell feia giravoltar encara més ràpid el llapis, igual que ella feia amb el puny esfèric de l'ombrel·la, de color d'ivori amb vetes esgrogueïdes i lluents. El puny era una bola que cabia entre les mans petites i els dits pàl·lids de la noia, coronats amb unes ungles de colors dispars, com ell mai no havia vist i que li feien conjunt amb les mitges. Ningú, a part d'ell, mirava la noia, o això pensava. Com era possible que ningú s'hagués adonat d'aquelles faccions? Com era possible que no s'adonessin de la singularitat de la seva vestimenta i de l'objecte que duia a la mà i que l'exhibia amb la mateixa naturalitat que si es tractés d'un d'aquells cabassos horribles que duien la resta de les noies? Però seguí dibuixant-la, ara ja ombrejant les faccions, els cos, fent aquell plec final de la faldilla que omplia de vida el dibuix.
I de cop, la noia aixecà la mà. Ensenyà a tota l'assemblea, sense cap mena de pudor, les seves ungles acolorides i el seu guant sense dits: volia parlar. Sorpresa i silenci general. En Miquel deixà el llapis. Se li encongí l'estómac pensant en la possibilitat que algú la increpés per interrompre l'assemblea en aquell punt tan vital: s'estava fent el comunicat de premsa. Ell la mirà tot sentint els batecs del seu propi cor, neguitejat davant la incertesa, i la sentí parlar sense que ningú la interrompés.
I la noia va parlar de solidaritat. I va proposar nous actes de suport que a ningú abans no se li havia acudit. I finalment va parlar de la llibertat, ja no sabria ara dir com s'ho va fer venir, ja no ho recorda, però no només parlava de la llibertat dels detinguts, no, parlava de la llibertat de tothom. Era un discurs segur, ferm, esquitxat de paraules poc usuals i que fins i tot li semblava que vorejaven el deliri, però que van deixar l'aula en un silenci que rarament es produïa. I de cop esmentà la primavera, per això recorda que eren al mes de gener, i va preguntar què feien tots allà amb tant de fum i sense llum, i reivindicava les assemblees a l'aire lliure, a la gespa del campus, envoltades de verd i amb l'olor de la primavera que no la deixàvem acostar-se... El seu discurs s'allargà fins que un aplaudiment imprevist, però no menys entusiasta, la feu callar. Hi va tornar el silenci, com aquells silencis d'abans de les tempestes. I de nou un esclat d'aplaudiments semblava enfonsar l'aula. En aquell moment la noia mirà en Miquel i ell va adonar-se que ni tan sols havia aplaudit a la desconeguda, s'havia limitat a mirar-la badant la boca amb el llapis suspès entre els dits i amb el dibuix aferrat al cos.
La noia s'aixecà, obrí l'ombrel·la tot estirant envers la taula els seus braços llargs i coberts pels mitons. Es girà i marxà lentament, oscil·lant com si caminés damunt d'un
matalàs de llana invisible, tot girant l'ombrel·la oberta mentre caminava i, encara, abans de marxar definitivament de la sala, es girà, mirà en Miquel, que se sentí confós per la mirada de la noia, i li regalà un somriure llunyà i imperceptible que en Miquel recollí i li tornà en forma d'esguard tímid i llunyà.
Quan la noia va marxar, va haver-hi un murmuri general en el qual tothom es preguntava quin curs feia aquella noia estranya, de quina facultat era i es demanava si hi havia algú que la conegués, però tothom semblava ignorar-la.
En Miquel, al vespre, ensenyà el dibuix a la seva mare que li va repetir, mira noi que hi tens traça i que t'hi hauries de dedicar, i que mira que això de les econòmiques poca falta ens fa amb això de la ferreteria, i que no hauries de fer tant de cas al teu pare i que si tomba i que si gira i que mira quina noia més maca i que aquest dibuix l'he d'emmarcar i posar-li un vidre i que mira quina imaginació tens perquè de noies així ja no se'n veuen, si sembla la dama del paraigües de la Ciutadella.
Amb el temps, el pare es jubilà i en Miquel no es va veure amb cor de continuar amb el negoci, que això dels claus i els cargols no feia gaire per a ell, tampoc feien per ell les econòmiques, que les deixà penjades en el darrer curs, i a més el negoci no donava tampoc gaire i mira, que li va passar pel cap de posar una botiga de guants i de mitges i el quadre de la noia li semblà el millor reclam, i vaja, no va reclamar gaire gent, però hi feia maco des del primer dia i feia conjunt... i la botiga per anar tirant, doncs ja en tenia prou. I finalment, després de remenar i remenar, ja era hora, la dona trobà unes mitges de color salmó que amb el vestit virolat afirmava que li vindrien molt de conjunt, llàstima que tenien puntera, però tot no es podia demanar. I la dona, després de pagar-li, li va dir, miri, que a veure si vostè torna a posar el quadre de la noia a l'aparador perquè trobo que fa molt per la botiga, de fet, no seria la mateixa sense el aquest dibuix.
Mentre la dona marxava amb un adéu bona tarda, en Miquel es va entretenir traient els vidres que esquinçaven el dibuix. Mirà els llavis de la noia i en tocar-los suaument pensà que encara parlaven de la primavera. Sense pensar-s'ho gaire, agafà la llamborda que havia guardat per lliurar-la a la policia, quina bajanada, pensà, i sortí al carrer i la deixà en un racó de la vorera. Un cop a fora, respirà a fons i pensà que potser ja era hora de prendre una mica d'aire sa, i ser una mica més lliure. Molt allunyada, veié la cua de la manifestació i va sentir les consignes que es perdien per l'aire del dissabte i de cop li van entrar ganes d'afegir-se a tota aquella gentada que se li esmunyia de la vista.

Lídice