Presumptuoses cireres cor de colom

Un relat de: Mena Guiga
Una caixa plena a vessar de cireres cor de colom, esplèndides, sucoses, acabades de collir, intactes, lliures de picades d'ocells desitjosos d'àpat selecte o si més no nodridor, una caixa plena d'aquesta mena de cireres era transportada per una motocicleta un dia semiplujós per un carrer mig ample amb el conductor prou amoïnat perquè tenia exàmens i havia de treballar.
Rodolant carrer avall, avall, una ampolla de plàstic baixava embalada. Havia estat xutada ,segurament, per algú que no se'n va poder estar.
L'ampolla va xocar contra una galleda que què hi feia omplint-se enmig del pas (potser algú necessitava aigua de pluja pel motor del cotxe) i de resultes va volar una mica i va anar a parar a la caixa sobre les cireres. Si ho hagués assajat, no li hauria surtit.

Les cireres de seguida van mostrar el seu disgust per la intrusió amb comentaris ofensius i molt directes. L'ampolla no deia res, educada i humil.

El trajecte acabava en una masia llogada per unes parelles que cada any hi anaven a fer un tallo-amb-tot. El noi de la moto els va fer entrega de la fruita, va cobrar i va marxar accelerant. Encara podria repassar el tema 5.

L'ampolla ja no era a la caixa. El motorista l'havia llençada. I, novament voladora, havia aterrat a l'uralita-sostre d'un galliner. S'hi estava bé i descansaria de veuetes vermelles punxaires i pocasoltes. Les gallines cantussejaven el seu dia a dia aqueferat de pica i pica i menja i menja i defeca i defeca a la garjola amb el terra per escatar ple de gallinassa i el somieig rutinari de cova que covaràs.

De sobte, l'ampolla va tenir un senyor ensurt. Sentia aquelles cireres que no feia gaire l'ostiaven amb la seva bellesa, la seva gràcia, el seu èxit, la seva importància. Aquelles cireres estaven xisclant. Estaven essent menjades. A mitja tarda, bon berenar. L'ampolla no se'n va alegrar. Però no hi podia fer res.

Anava sentint copets quasi imperceptibles. Eren els pinyols de les cor de colom, que eren tirats com si es jugués a llençar baletes. El goig d'aquells fruits havia estat mutilat dràsticament. Ploraven desconsoladament, víctimes de la sorpresa i del dolor. L'ampolla no podia fer-hi res.

I va passar la nit, serena i plenillúnica. Els estels, magnífics i lluents, allargassaven les llàgrimes dels pinyols despullats com pollastres mal plomats.

El nou dia duia sol i calor, molta calor. Feinejadores al súmmum, les formigues farien la seva feina. L'ampolla no veia els pinyols. Veia la seva forma ocupada per una munió d'aquells insectes, escuradors polidors. Això va durar hores. Els pinyols reien, però, per les pessigolles. Totes les operacions fossin igual!

El nou aspecte dels pinyols era pulcre i alhora força llustrós. Impecables formigues!

Un nen va surtir a jugar. Els ulls observadors de l'infant van trobar l'ampolla i van trobar els pinyols.

Tots adins l'ampolla. La taparia i seria un instrument musical. Sonava molt bé. El nen, una mica músic, fruïa amb l'inventat. I pinyols i ampolla es retrobaven en harmonia.



Comentaris

  • Quina allau d'imaginació![Ofensiu]
    brins | 14-04-2012

    Us esclat de color i de sabor!!! Una història digna de ser il·lustrada i explicada en un conte infantil.

    Jo en tinc un, de cirerer, que també fa cireres molt vermelletes i sucoses, tot i que no sé si són de "cor de colom"... La llàstima és que me les devoren els ocells perquè creuen que jo amb els pinyols ja en tinc prou. Del paper de plata, no en fan cas, pensen "mira que n'és d'innocent aquesta..."

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com