PRESONS MENTALS

Asseguda a la taula del menjador, m’incorporo de nou a la realitat. Estic sola, fa fred i la llum de la sala fa pampallugues. A fora és fosc, plou i em concentro amb el so de les gotes quan reboten contra el terra. La casa és buida i necessita una mà de pintura. El rellotge no funciona, no sé quina hora és, no m’importa. Em concentro amb la meva respiració. Inhalo i exhalo, de forma constant, em sento el pols darrere les orelles. El diafragma es contrau i els meus pulmons s’omplen de l’aire ranci i amarg de l’habitació, a continuació allibero una bafarada de color blanc que va entelant la vidriera de la sala. Repeteixo el procés, una i altre vegada.

Tanco els ulls. Estic atrapada, vull escapar, no puc. Visualitzo els barrots de la meva presó mental, estan disposats un al costat de l’altre de forma paral·lela. Tots són simètrics, tot és perfecte. Em visualitzo a mi mateixa i amb les mans faig tota la força possible per poder-los separar. No puc, fa masses anys que s’han estat forjant. No em vull donar per vençuda, aquest cop no, jo controlo, em puc dominar. Em repeteixo aquesta frase una i altre vegada dintre del meu cap.

Segueixo asseguda a la taula del menjador, amb els ulls tancats. Els pensaments m’atrapen, és un espiral infinit, se’m repeteixen, no paren, si us plau, no aguanto més, no em puc concentrar. Crec que fa dies que no menjo, no ho sé, tampoc tinc gana, no importa. Em fa mal el cos, estic cansada, el cor se’m comença a accelerar, estic molt nerviosa. L’ansietat aterradora està tornant i es comença a apoderar de mi. La noto, ja és aquí. Com si unes mans invisibles m’estrangulessin el coll, ja la sento. No puc respirar, em falta l’aire, el cor se’m sortirà del pit, cada extremitat del meu insignificant cos està paralitzada i el terror ja m’ha posseït. Començo a tremolar, la suor em regalima pel front, m’estic marejant i tinc por, molta por. De cop i volta torno a visualitzar la meva presó mental, els barrots cada vegada s’apropen més, cada vegada és més hermètic, més claustrofòbic, m’aixafaran, no podré escapar.

No aguanto més, aquest serà l’últim cop. Un i prou, m’ho repeteixo una i altre vegada, ho faré un cop més i després tot serà diferent. M’aixeco de la cadira i corro a la cuina, agafo la cullera i amb l’encenedor l’escalfo una mica per sota. Si us plau, més ràpid, no m'aguanto més. Agafo una de les velles xeringues utilitzades, aspiro tot el líquid de la cullera mentre em col·loco la goma al braç. La vena està d’un color estrany, no té bona pinta, haure d’anar al metge. Sense donar-li més voltes clavo l’agulla directe al meu braç.

Quin plaer, torno a seure a la taula del menjador. No em sento sola i ja no fa tant de fred. La sala té una llum diferent, més càlida, més bonica. Tanco els ulls, torno a la meva presó mental. Visualitzo tots i cada un dels seus barrots, perfectes i paral·lels, simetria en estat pur. Em visualitzo a mi mateixa al darrere i aquest cop els puc trencar, puc escapar. Estic tranquil·la, les pors han marxat, sóc lliure.

I altre cop, aquí estic, asseguda a la taula del menjador, aquesta és la última vegada, ho prometo.