Presonera al Ministeri de l'Amor

Un relat de: wynelland
Avui, després de molts dies d’espera, he hagut d’anar al despatx del senyor O’Brien. Tot i l’absència de finestres, he trobat que es tractava d’un lloc força confortable, amb un fluorescent molt potent al sostre, unes prestatgeries plenes de llibres escrupolosament ordenats, i fins i tot un ficus de plàstic de fulles molsudes en un racó de l’estança. Jo he segut en una cadira blava d’aquelles d’oficina, i he de dir que en un primer moment m’hi he sentit la mar de còmoda. El mateix senyor O’Brien m’ha inspirat tranquil·litat. Serenor. Té una mirada intel·ligent i una manera de somriure que fa que el bigoti se li estiri sobre els seus llavis prims d’una manera fins i tot amable.
M’ha mirat amb condescendència des de l’altra banda de l’escriptori, on no hi havia res més que el retrat del seu fill petit i uns quants papers en blanc.
—Saps per què estàs aquí? —m’ha preguntat, i m’ha clavat els seus ulls foscos a sobre com si volgués entrar dins del meu cap.
No he sabut què respondre. Els agents de l’ordre em van dir que estava detinguda per delicte de sedició, però no he tingut mai clar què deu voler dir aquesta paraula. M’he quedat en silenci una estona. L’O’Brien, però, seguia mirant-me tan fixament, que al final he hagut de dir alguna cosa.
—Per voler escriure els meus pensaments en un diari? —he aconseguit tartamudejar.
L’O’brien ha somrigut breument, i al final ha deixat de mirar-me.
—Veig que no ho has entès —m’ha dit—. Penses que en el nostre estat està prohibit escriure pensaments, oi? —Ha remenat el cap—. No, no és escriure el que és perillós. Ho és el fet de pensar. Ho és quan el qui pensa és un insignificant ciutadà. Entens ara el que vull dir?
He remenat el cap.
—Segur que pots comprendre que el teu únic deure amb la societat és contribuir a les arques públiques, m’equivoco? —L’O’Brien no ha esperat resposta—. Per tant també pots comprendre com de perillós és que tu puguis pensar. Que puguis arribar a creure que les teves idees són vàlides. Òbviament és impensable que una ciutadana com tu pugui tenir idees, és clar. Però podria ser que tu et pensessis que sí. Que val la pena que pensis.
—No m’ho havia plantejat així... —he començat a dir.
—Escolta i calla —m’ha interromput—. Segurament creus que no m’hauria de preocupar pels teus pensaments, doncs, com acabo de dir, no poden ser vàlids de cap manera, oi? —Ha tornat a fixar els ulls sobre mi abans de seguir parlant—. Doncs t’equivoques. Que algú com tu pugui arribar a pensar que pot tenir idees és un delicte de pensament. I un de molt perillós, perquè atempta contra els principis més bàsics del partit. Per això estàs detinguda en una cel·la del Ministeri de l’Amor, ho entens ara? Perquè el teu delicte de pensament posa en perill al partit. El teu delicte és fruit de l’odi. Has oblidat que el partit t’estima i té cura de tu. Però no pateixis; ara mateix estàs perduda. Molt. Però hi posarem remei. Jo mateix t’ensenyaré a tornar a sentir amor cap al partit. T’ensenyaré que en Goldstein és el líder dels sediciosos i que menteix. I que l’únic governant possible és el Gran Germà.
L’O’Brien m’ha deixat tornar a la meva cel·la al cap d’uns minuts. Jo no he dit res, però crec que és impossible que pugui arribar a estimar mai el Gran Germà. Veig la seva cara a la telepantalla i només puc sentir por. Tot i així diré que sí; que és l’únic líder que hi ha. Espero que d’aquesta manera em deixin sortir abans.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: