PRESONER DEL DESTÍ

Un relat de: Fernando Cano Riudavets
Assegut a sobre d’un roquissar aspre i grisenc, observa les onades esfereïdores i el vol dels estornells que xisclen sobre un vel ennuvolat que cobreix el cel. És tardor i amb ell l’acompanya l’amargor de qui es troba sol a la vida. Per això, avui, empès per aquesta solitud, ha decidit fer una visita al mar, el seu únic company que l’escolta i el comprèn i que mai gosa a retreure-li res. Tanca els ulls i es relaxa. La ment es deixa endur per una mena d’aura fantasiosa que percep al seu voltant i que ve acompanyada pel trencament de les ones en aquell espigó. Obre els ulls. La mirada es dirigeix cap a les dunes on observa dos siluetes que caminen vorejant la platja agafades de la mà. Els desconeguts s’aturen i s’asseuen damunt la sorra humida mentre es besen en una tarda que agonitza lentament. S’adona d’aquell indret especial i se’ls queda mirant atentament. De sobte, gairebé sense poder evitar-ho, rumia una seqüència d’escenes amb els dos individus. Creu veure en la figura del noi la seva pròpia ombra, la seva ànima en un temps anterior. Quasi en un estat de deliri percep una estranya sensació: una mena de dèjà vu. És tardor. Els estornells continuen xisclant sobre un cel emboirinat al mateix temps que la remor del mar els acompanya en una música coral exquisida, equilibrada i quasi perfecta.
_________________________

- M’estimes?
- Bé que ho saps.
- Tanca els ulls i compta fins a deu. Quan ho hagis fet, obre’ls.
- Un, dos, tres,...
- T’ha agradat el meu regal?
- Molt! Tinc la pell de gallina. Ara tanca’ls tu. I no cal que comptis fins a deu. Abans ja t’hauré regalat el mateix bes mentre escoltes el brogit del mar.
- Què mires?
- T’has fixat que hi ha algú que ens està espiant darrera aquelles roques?
- Au va, deixa aquell pobre home. Et puc agafar la teva mà? Què et sembla aquest anell...?
_________________________

Entre la penombra, s’amaga una finestra entreoberta mentre la cortina de tela llisa i emblanquinada dansa sota els efectes d’un vent ajogassat. Al mig de la cambra roman un piano antic, de fusta vella, i que mostra les tecles desgastades per uns dits que l’han acariciat durant molts anys. A sobre d’ell, dos gots de vidre mig buits amb restes d’alcohol que evoquen una nit de passió i luxúria. Una nit d’amor desenfrenat entre dos amants. És de matinada i encara ressonen pels racons poemes breus de Pêssoa i el cant melangiós d’una musa que entona bells fados acompanyada per un contrapunt melòdic d’una guitarra. Dos cossos suats i units, frec a frec, descansen plàcidament mentre la tramuntana escombra les fulles cap a l’horitzó infinit. A l’alba, però, els amants marxaran entre una boirina enganxosa i les seves ànimes levitaran com vels de seda agitats per la marinada. L’amor professat, emperò, lliscarà entre la foscor d’una habitació que ha esdevingut còmplice i que anhela, impacient, acollir-los en plenitud.
_________________________

- Ho sé tot. Tot!
- El què?
- No et facis el ronsejaire, mala pècora!
- No sé de què em parles.
- Ella m’ho ha explicat tot, des que us vau conèixer fins ara. On eres ahir vespre?
- Ja t’ho he dit mil vegades.
- Jo també t’ho puc dir de mil formes. Marxa d’aquí i no tornis!
- Has embogit. Deixa’m que t’ho expliqui...
- Calla! Vull estar sola per pensar. M’has fet molt de mal!
- Ho sé. Perdona’m...
- No et vull ni veure! Ves-te’n, t’he dit!




______________________

Una onada impacta bruscament contra les roques, molt a prop d’on es troba. Això fa que surti de l’estat d’abaltiment en què es troba. No ha sabut dir quant de temps ha estat absort en aquells estranys pensaments. Li sembla haver vist passar mitja vida a davant seu.
Es concentra en la parella que resta a la platja, embaladida entre jocs amorosos i mostres d’afecte. Observa com el noi remena nerviós entre les seves butxaques mentre ella mira fixament cap a les roques i li xiuxiueja alguna cosa. De sobte, el noi li agafa la mà i li mostra un preciós anell. No pot ser, la mateixa història es torna a repetir. Això ja ha succeït molts temps abans, quan l’havia festejat, pensa.
Alhora que es va convencent que no pot defugir del seu propi passat i que ha esdevingut presoner de sí mateix i del seu propi destí, percep com el món se li’n va, que el va perdent de vista. Crida amb les poques forces que li queden mentre observa, desesperat, com els enamorats marxen entre petons i abraçades. Aquella escena també l’ha viscut. Aleshores perd el control i cau a la mar sense poder portar a terme el seu últim desig d’explicar-los la veritat.
Abans de morir engolit per les ones, veu com el noi es gira d’un revolt, el saluda amb una riallota i tots dos fugen d’allà. Recorda haver fet allò mateix en algun moment de la seva vida.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer