Preslav

Descriure aquesta història és dolorós per a mi. Vells i tristos records venen a la meva memòria. És la vivència de dues dones, la Roser i jo. Va ser una història d'amor per un home i la rivalitat entre nosaltres dues per ell.
La Roser era una dona gran que feia temps venia al taller on en Jans i jo ens dediquem a ensenyar les normes bàsiques a uns quants aficionats que ens ajuden a pagar uns models per a fer el que realment ens interessa.
La Roser era una gran aficionada a les plantes. Com que de pintura no en sabia massa, sempre pintava flors perquè deia que si volia pintar una rosa i no li sortia bé, sempre podia dissimular dient que era una rosella.
La Roser era instal.lada a la vora de la entrada on la llum entra directament per un finestró quan en Preslav va entrar al taller en resposta a la demanda de models que vam fer. Per la situació de la Roser va ser la primera en veure'l i, en mirar-se'l, li va semblar que veia un àngel.
En Preslav era un noi guapo, encara que aquest concepte es queda curt si el volem definir. Era un noi summament atractiu, però ell no donava la impressió que ho valorés com qualsevol noi normal ho faria. I es que en Preslav no era un ésser normal.
Era d'un país centre-europeu, crec que era de Bulgària. La seva pell era molt blanca, els seus ulls d'un blau esmorteït, cabell castany, tot plegat força corrent. Però la seva mirada, la inclinació del seu cap noble, el mig somriure, allò era tota una altra cosa, podia insinuar tant…
La seva personalitat era ambigua i en la seva ambigüitat hi havia quelcom d'inquietant i magnètic.
La Roser ho va copsar d'immediat. Veure'l la va colpejar per dins fortament.
Ultimats els detalls, en Preslav va posar per a mi. El vaig pintar nu, assegut al terra, les cames creuades, el tors inclinat i mirant descaradament cap a mi. La inclinació del seu cap orgullós li donava un aire d'àngel malèfic. Ell mateix va escollir la posa. Crec sincerament que hauria estat un gran retrat, doncs estava captant l'essència que emanava: innocent i diabòlica alhora.
En Preslav em va captivar.
I a la Roser també, doncs va deixar de pintar flors per contemplar-nos constantment, tant que, a vegades, em posava veritablement nerviosa. Furiosa.


(----En veure aquest home jove, m'ha remogut l'interior.
Sóc gran. Tinc massa anys, massa arrugues i massa quilos; les meves carns són toves, abundants i mal repartides, no obstant em sento jove per dins. Podria ser la seva àvia, però el desitjo com mai he desitjat ningú. Li daria tot allò més bo que se li pogués donar: el meu amor, la meva tendresa, les més expertes carícies. Li faria les coses més dolces que es poden fer i, també, li faria les més abjectes que es pugui imaginar; m'humiliaria per ell si m'ho demanés; faria qualsevol cosa per sentir les seves mans recorrent suaument la meva pell, qualsevol… )


Un dia el quadre, ja gairebé acabat, va desaparèixer. La Roser tampoc va venir al taller. No va ser difícil deduir que havia passat. La Roser s'havia endut el quadre d'en Preslav.
Naturalment, em vaig enfadar, de fet estava enfurismada. En Jans em va asserenar i vam decidir anar a casa seva a parlar-n'he tranquil.lament. Vam trucar una bona estona i no va obrir ningú. La vam trucar al telèfon i tampoc va contestar. Vam decidir esperar a l'endemà.
L'endemà tampoc era a casa seva ni contestava al telèfon i tenia el mòbil desconnectat.
L'alarma em va començar a envair. Al cap de tres o quatre dies de la desaparició del quadre i de la Roser vam denunciar els fets a la policia.
Tot va ser endebades. No es va trobar ni l'un ni a l'altra. Jo estava desesperada, no podia suportar la pèrdua, no podria viure sense el quadre, sense la imatge estimada d'en Preslav.
L'únic que em quedava d'ell era la seva mirada descarada que m'observava des del cavallet. I ara també l'havia perdut.


(----Tot el que tinc teu és la teva mirada descarada. Ho he donat tot per tu, tot, inclús la resta de la meva vida.)


Vaig rebre noticies de la Roser al cap d'un temps. M'enviava una nota i la clau d'una caixa de seguretat d'un banc. A la nota em demanava perdó pel robatori i també em demanava que anés al banc on trobaria l'explicació de tot.
A la caixa de seguretat hi vaig trobar una gran quantitat de diners i unes pàgines, com una mena de diari escrit per la Roser i una carta dirigida a mi.
A la carta em deia que aquells diners eren producte de la venda de totes les seves propietats i pertinences. Jo m'havia de cobrar la quantitat en que estava valorat el quadre i la resta l'havia de fer arribar a en Preslav.

El diari em va deixar el cor adolorit.


(----Sóc una vella, el meu cos reflecteix el pas dels anys però el meu cor és jove i estima amb tota la força i l'empenta de la joventut.
Quan vaig veure en Preslav em va semblar veure un àngel, o potser un diable, tant és. Sento una gran frustració per no poder-li oferir res millor que aquest cos gastat.
I sabia que no el tindria mai, que ell a mi ni em veia, per als seus ulls jo era invisible.
Vaig observar que per a la Paula havia deixat de ser un model per a convertir-se en una obsessió. Ho vaig veure aquell dia en que la Paula es mirava embadalida el quadre, ja gairebé acabat. Tenia en Preslav al darrere seu i ell la va agafar per les espatlles i li va fer un petó al coll, sota l'orella.
Ah! Si m'ho fes a mi…
Havia d'apropiar-me del quadre, no volia compartir amb la Paula aquella imatge desitjada.
La Paula és jove i bonica. I també és forta. Podrà suportar el buit que li deixarà, perquè ho farà, en Preslav encén fogueres i després se'n va.
Com la que va encendre en mi el dia que li vaig oferir tot el que tenia per uns instants d'amor. En Preslav en copsar les meves intencions, fent broma em va pessigar amistosament la cintura. Aquell pessic va ser molt dolorós doncs em vaig avergonyir de la poca esveltesa de la meva cintura, però no em vaig avergonyir del que volia d'ell, això ho desitjava massa.
En Preslav és un professional de l'amor. S'ofereix a qui el sol.liciti, li és igual el sexe, no té una moral definida, ha de sobreviure i ho fa de la millor manera que pot. És un ser amoral i és aquí on rau el seu vertader encant. Les persones s'enamoren d'ell, tots, tothom sense excepcions. És realment especial.
Jo li deuria fer molt fàstic o bé sentia per a mi un cert apreci, ja que, subtilment, em va rebutjar.
Jo vaig embogir.)


((((((***A l'habitació d'un petit hotel vora el mar, es va trobar el quadre, mig esborrat, d'un home nu. La pintura havia desaparegut d'algunes zones. No es veia la cara i en prou feines s'endevinava la silueta. Moltes mans l'havien tocat o era la mateixa mà que l'havia tocat moltes vegades.
El propietari de l'hotel es va desfer d'aquella andròmina ja que la dona que li havia llogat l'habitació feia molts dies que havia marxat sense deixar cap adreça.***))))))


(----Acariciava la seva cara, el seu cos… Plorava i suplicava que sortís i que m'abracés; que em mirés; que em fes l'amor. Una i mil vegades pregava a Déu i al Diable que el fes real.
Reflectida al mirall veia una vella boja, despentinada, amb ulls vermells, botits. Aquella desferra humana no podria ser jo!
Fins que un bon dia vaig recuperar el seny.

Ara ja ho saps, Paula, t'he envejat però també t'he compadit perquè has patit el mateix mal que jo, però tu tens de part teva la joventut i l'esperança i jo… Jo ja no tinc res.)