Prescripció Facultativa.

Un relat de: Marc Burriel Allo
Barcelona, 4018. Tot ha canviat des que vaig hivernar. Puc confirmar que la raça humana ja no és el que va ser. On imperava la confusió ara tothom viu en harmonia. Les persones conviuen entre elles sense importar sexe, edat o nacionalitat. El canvi s’ha produït.

Sóc una noia normal com qualsevol altra de la meva edat. Molt sensitiva i delicada, filla única d’uns pares que visqueren escanyats per arribar a final de mes.

Com la resta de gent d’aquella època vivia amb molt estrès a causa de l’estil de vida que hi regnava. Ens creiem molt avançats i inevitablement vam sucumbir a la nostra pròpia cobdícia. La tecnologia la qual ens vanagloriàvem: mòbils, ordinadors, etcètera, va veure com anava tot a dida amb la presència d’una nova capaç de pensar: edificis intel·ligents, robots de tota mena, absolutament tot estava controlat per les màquines amb criteri propi.

La Barcelona gris i fosca de cel enterbolit per la negror on quasi no arribava la llum solar a la superfície, va donar pas a un panorama molt més lluminós, amb perspectives d’esperança. Ara es pot respirar aire pur i és que les màquines el fabriquen. Sí, produeixen oxigen, ja que les indústries, automòbils de l’època i altres van acabar amb l’atmosfera ennegrida per la contaminació.

Aquí tot està en ordre, no hi ha alteracions de cap mena. El clima és suau tot l'any i la població camina pel carrer amb un somriure als llavis. Tampoc cal preocupar-se per l’escalfament de la Terra, les màquines ho han arreglat en un parell de mil·lennis.. Elles han fet el que els humans no van saber fer, salvar al planeta i els seus habitants de la autoaniquilació.

Què devia succeir durant aquests dos mil·lennis? Com va poder ser que els habitants de la Terra i l’amenaça del canvi climàtic, hagin pogut girar la truita així? La resposta: la tecnologia. Súper ordinadors intel·ligents que al seu torn creen uns altres i aquests uns altres i així successivament, deixant a l’home i a la dona fora de circulació o simplement regulant alguna cosa aquí o allà.

Però jo sabia qui tenia la resposta a les meves preguntes, la Metgessa. Ella em va ajudar a prendre la decisió de hivernar per prescripció facultativa i evitar que la meva salut psíquica empitjores amb tant soroll irritant i atacs directes al subconscient de tota mena provinent de la excitada societat. La Metgessa era una dona gran amb cabell blanc i ulls blaus i visqué a les muntanyes amb el seu marit en una caseta allunada de la voràgine. Ara, tant ella com ell són morts, naturalment, però vam acordar deixar una nota manuscrita en un indret estipulat per quan despertés. En aquest aquesta nota estan les respostes a les meves preguntes, ja que, clar està, estic fora del meu mil·lenni.

Quan vaig llegir el contingut, no ho podia creure! Vaig adonar-me que el viatge en el temps no va ser una bona idea. No és que els humans evolucionessin ni que sortissin de la letargia, és que simplement van desaparèixer, van ser esborrats de la faç de la Terra, envaïts per una raça extraterrestre molt més avançada espiritual i tecnològicament. Com va dur-se a terme aquesta invasió, no ho sé, però sí que sé que els humans malgrat les seves ombres, les atrocitats que van ser capaços de dur a terme i la massiva procreació, també tingueren les seves llums. Hi va haver bona gent, gent amable, gent disposada a ajudar al veí i gent que, sent conscients de la barbàrie i coneixedors de el mal que es va infligí al planeta, sabia que no hi havia retrocés. Van intentar frenar la tendència decadent creant associacions i altres mecanismes sense gaire èxit.

I així, finalment, va acabar tot. La Terra colonitzada i jo, aquí, fora de lloc i de temps, sense poder tornar a la meva època en una societat alienígena .. I sola.
.
Que Déu m’ajudi!.


Fi.

Marc Burriel Allo

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

27 Relats

35 Comentaris

20864 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona perquè en alguna banda havia de néixer..
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic.

Marc Burriel Allo

bloc