Cercador
PRESA DE NÚMERO
Un relat de: HORTÈNSIA GOTARRA i ALBERTÍ- Compartir:
Potser no hem posat mai atenció al nombre de xifres que es passegen per la nostra existència al llarg d’un dia qualsevol: per exemple, avui, 15 de maig de 1996, mes que ens evoca les inevitables desenes o dotzenes, no, centenars o milers de flors ... encara que, no sé per quin set sous, aquest any més aviat marceja.
Bé, us en faré cinc cèntims: m’he llevat a les set i disset minuts, m’he ficat a la dutxa. A les vuit he esmorzat: nou maduixots, un suc, una torrada i un cafè amb llet; no m’he posat de vint-i-un botó, però m’he arreglat; he buscat el mocador (no faré pas setze!) i he anat a “La Caixa” amb la declaració de la renda: m’han de tornar 56.097 ptes. M’atenen i me’n tornen tres fulls. Han passat deu minuts més. Som-hi: toquem el dos, que el tres ja és fora; sort que no cauen ni quatre gotes perquè fa mesos que plou cada dos per tres.
Me’n vaig al carrer Balmes, 19: a les 11h tinc la revisió mèdica de l’empresa; hi arribo a les 10.58h. A la sala d’espera som quatre gats. Després de deu minuts, una infermera em fa l’anàlisi de sang amb els cinc sentits; altre cop a la sala, quinze minuts més i em tornen a cridar; control de vista i oïda, no sé quantes lletres i xifres he vist ni quants sons he sentit; medeixo 1,56 cm i peso 56 quilos (vestida). Uns deu minuts més a la sala i em visita el doctor; no m’ha fet dir trenta-tres...
Surto d’allà a les 12h i 5 minuts; arribo al taller a les dotze i vint, i ara intento confegir aquestes absurdes quatre ratlles.
També passa que, de vegades, comprem números de loteria; mai no ens toquen els 30 milions. I quan ens hem deixat el DNI i ens els demanen? Per si de cas, em sé el meu de memòria. Sembla un número xinès: 37.577.357.
I quan telefonem i salta una maleïda xifra i una veu – desconeguda i malhumorada – ens diu a l’altra banda de l’aparell: “Perdoni, però s’ha equivocat de número”.
Ens agradi o no, vivim acompanyats de xifres. De vegades, tenim el dia sis i ens fem un set al vestit, o ens sentim com un zero a l’esquerra. I, si penseu que to això són vuits i nous i cartes que no lliguen, o sigui una presa de número, ja em podeu cantar les quaranta. No us espanteu, que en un tres i no res, acabo.
Bé, us en faré cinc cèntims: m’he llevat a les set i disset minuts, m’he ficat a la dutxa. A les vuit he esmorzat: nou maduixots, un suc, una torrada i un cafè amb llet; no m’he posat de vint-i-un botó, però m’he arreglat; he buscat el mocador (no faré pas setze!) i he anat a “La Caixa” amb la declaració de la renda: m’han de tornar 56.097 ptes. M’atenen i me’n tornen tres fulls. Han passat deu minuts més. Som-hi: toquem el dos, que el tres ja és fora; sort que no cauen ni quatre gotes perquè fa mesos que plou cada dos per tres.
Me’n vaig al carrer Balmes, 19: a les 11h tinc la revisió mèdica de l’empresa; hi arribo a les 10.58h. A la sala d’espera som quatre gats. Després de deu minuts, una infermera em fa l’anàlisi de sang amb els cinc sentits; altre cop a la sala, quinze minuts més i em tornen a cridar; control de vista i oïda, no sé quantes lletres i xifres he vist ni quants sons he sentit; medeixo 1,56 cm i peso 56 quilos (vestida). Uns deu minuts més a la sala i em visita el doctor; no m’ha fet dir trenta-tres...
Surto d’allà a les 12h i 5 minuts; arribo al taller a les dotze i vint, i ara intento confegir aquestes absurdes quatre ratlles.
També passa que, de vegades, comprem números de loteria; mai no ens toquen els 30 milions. I quan ens hem deixat el DNI i ens els demanen? Per si de cas, em sé el meu de memòria. Sembla un número xinès: 37.577.357.
I quan telefonem i salta una maleïda xifra i una veu – desconeguda i malhumorada – ens diu a l’altra banda de l’aparell: “Perdoni, però s’ha equivocat de número”.
Ens agradi o no, vivim acompanyats de xifres. De vegades, tenim el dia sis i ens fem un set al vestit, o ens sentim com un zero a l’esquerra. I, si penseu que to això són vuits i nous i cartes que no lliguen, o sigui una presa de número, ja em podeu cantar les quaranta. No us espanteu, que en un tres i no res, acabo.
Comentaris
-
Genial.[Ofensiu]cuidador_d-ossets | 10-08-2018 | Valoració: 9
Sí, vivim envoltats de xifres, ja era veritat abans de néixer i sempre ho serà. Ja ens ho va dir Pitàgores i, en certa manera, ens ho demostra Bill Gates.
El relat està molt bé, és molt entretingut alhora que ilustra la veritat de les xifres. Amè, simpàtic, coloquial, afectuós... i en certa manera, dramàtic. Et quedes expectant què dirà la següent línea. Almenys, és el meu cas com a lector.
Ja ens veurem per aquí.
Una abraçada!!