PREMONICIÓ IMPRECIOSA

Un relat de: Israel Satienz
Llançat en una revolta
de baldufa trencaclosques,
he pres la decisió més muda
de la meva existència sorollosa.
M’ha captivat, de cop i volta,
sota una volta de creueria
d’una catedral gòtica tàntrica,
que m’ha induït a un coma
profund del Kama Sutra
inconfusible, en un sotrac
catastròfic, com a criptògraf
del boligràfic escapisme,
que sempre he dut a dintre,
a pesar del què diran a fora.
El tètric ésser del meu aparador
d’horrors de joguina, guillotinat
m’ha deixat l’alè de la rutina,
duent-se el metafísic dilema
amb el meu cap, que rodolava
afaitat per la gàrgola degolladora
dels instants bellugadissos.
Aquesta és la sentència del silenci:
En pocs segons, potser minuts,
a l’econòmic manicomi mímic,
deixaré definitivament l’escriure
habitual i qualsevol escriure
d’altre mena, encomanat inútilment
al pas dels anys, de tant ferir-me
públicament, insistentment,
la guitza de la meva mula trepadora,
que m’empenyia els curts destins
sens demanar l’allargat permís
del meu innecessari home difícil.
Amb pany i clau tancaré l’origen
d’aquesta versió meva, embolicada,
que mai va ser diversió complerta,
en cap moment del fracàs quotidià
de la vida dibuixada dels demés,
ni de l’èxit sospitós que gairebé m’arriba
un dia que jo no hi era a casa,
fent una becaina, al clavegueram
invertebrat d’un altre cos humà
que no sabia que em vivia per dins,
quan jo no el veia respirar per fora.
Tornaré a ser lector ocasional
dels altres. Que imaginin per mi
tots aquest malparits voyeurs
de l’altre cantó d’aquesta plana!
Deixaré de cridar l’atenció
amb la intenció despullada meva,
com un fill que plora a l’aire lliure
d’una mare difunta, que no escolta
la metralladora de la cremallera
abaixada del patiment imbatible
del llenguatge impotent del nen,
que no sap dir-li com l’estima
encara, per lluny que mori ella,
amb el seu coi d’amor ennuvolat
i el cor incomprensible del pit
lligat a l’esquelet que ja tremola,
a punt d’esdevenir fòssil il•legible.
No miraré d’entretenir-vos més,
contaminant el meu viatjar sonor
amb les vostres orelles inservibles,
incapaces de sentir el murmuri fàl•lic
que neix com una tija de plaer,
dirigint els gira-sols neuròtics
que esclaten com fanals acústics,
trencant miralls d’estels assolellats
als palaus mentals emmurallats,
dels vostres intelectorals governs,
de despatxos empatxats de prosa
engominada i corbatí dòcil.
No mereixeu que us il•luminin els ulls
fètids que us pengen com ostres
podrides de les closques buides
d’aquestes mirades infectades,
de maleïts intèrprets fidels
de la realitat oficial més obeïda.
Que us follin el tall de la boca
plena de cucs acadèmics afligits,
com mitocondris esgotats i decrèpits
en sucs citoplasmàtics universitaris!
Que jo me’n vaig a fer la migdiada,
amb la meva veu somiada als catàlegs
imperials dels prínceps blaus estàndard,
i us deixo verds acudits feréstecs, ara,
fent-me el gripau garrí al jardí distret,
d’aquest convent adjacent al temple
que al principi del poema mencionava,
parlant com porcí babau, del copular
manifest, entre els seminaristes oberts
que aquí passen l’estona, fent manetes
entre ells, amb el pretext juganer
de pregar el rosari a quatre mans
o més, entrecreuades.
No puc suportar més dies seguits,
el bes untuós de les babes cursis
d’aquesta noblesa d’hamburguesa
d’encèfals de bonyiga cultural.
En pocs mesos, potser anys...,
a l’econòmic manicomi mímic
deixaré definitivament l’escriure
habitual i qualsevol escriure
d’altre mena, i em contagiaré
en la fugida inexpressiva
dels qui ja no tenim res a dir,
de cap de les maneres conegudes.
Si torno a mirar enrera...
que em converteixi en la sal
absent del meu poeta.

Comentaris

  • Collons![Ofensiu]
    Montseblanc | 11-01-2017 | Valoració: 10

    Jo només tinc una neurona. Sempre li explico al meu fill. Una, però grossa, grassa. Viu dins el meu cervell, com en un menjador antic, la majoria del temps asseguda a un sofà atrotinat que té. Porta un mocador de flors lligat al cap i un davantal ple de taques. Seu i fuma, de vegades s’adorm, altres em fa escriure. Gairebé no pot caminar, però li és igual. I espanto al meu fill dient-li que per la nit em sortirà per l’orella i potser es ficarà a la seva...
    La neurona ha entès que renuncies. Que ja estàs fins els collons de regalar l’ànima i que ni tan sols se la mirin, ja no parlem d’entendre-la, d’estimar-la. És això? Ja no vols trenar paraules de la manera tan magistral com ho fas? Tu creus que tot això que portes a dins, que pel treball es continua reproduint i cada vegada és més gran, ho pots deixar tancat? Has arribat al punt “margarides als porcs”? Aquesta bruta i gandula neurona meva només et vol dir una cosa “Escriu per a tu, poeta” i de tant en tant trobaràs algú que es faci un ram de margarides i les ensumi i deixi que la seva olor penetri un cop més dins seu.
    (avui tinc un dia...)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Israel Satienz

Israel Satienz

42 Relats

158 Comentaris

9856 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
f. Història de la vida d’algú.

----------------------------------------------

De vegades experimento amb altres tipus de plaers:

http://lavozalreves.blogspot.com.es/