Precioses

Imaginem un lloc molt fosc. Provablement sense cap límit físic, sec i humit alhora. No se exactament on, però hi soc i només s'hi escolta música. Forta, però pausada; tranquila i obscura, perfectament obscura i tendra. És tan fosc que allò que veus, no és més que allò que penses, tot el que et passa pel cap, sense pauses ni interludis, imatges que se succeeixen amb, o sense, sentit, descarregant amb força innata sensacions que tothom creia mortes. Oblidades, inmorals. No ètiques. Precioses, aspres, desagradables i eternes. Intactes. Verges, precioses, angoixants i encantadores. Asfixiants, precioses. És fàcil atemorir-se i plorar, desesperar-se o cridar. Tot allò que penses, i com més ho penses, ho veus, està passant, és cert, i somiar i envoltar-se de colors mai vistos jugant a contemplar-ne les danses, danses abstractes, que juguen entre elles. Es transformen i esdevenen ocells, grossos i estilitzats, blancs, que volen a velocitats desesperades; desesperació que prové de l'ànsia, del desig i recerca de plaers, plaers constants no repetits. Plaers constants mai oprimits. Alliberats.