Cercador
Potser
Un relat de: Mª Lluïsa Vidal Salvat- Compartir:
No cal ser creient. O... potser sí, que cal ser-ho, per a parar-nos a reflexionar, aquests dies de Setmana Santa.
Potser sí que podríem deixar de córrer tant, de frenar el nostre caminar i redreçar les nostres passes.
Potser sí que podríem aprendre descobrir el silenci, ara que criden tantes veus i tantes consciències callen.
Potser sí que podríem fer-nos aquelles preguntes que tantes vegades defugim, les que ens fan tanta por de plantejar-nos.
Potser sí que, i ara que la crisi ens colpeja, podríem fer un viatge, gratuït, cap el nostre interior. Recorre els viaranys antics de les nostres tradicions i creences. Retrobar vells sentiments colgats pels anys.
Potser sí que, i amb un gest agosarat, podríem provar d’apagar el mòvil -aquesta tercera mà que ja gairebé forma part del nostre cos-. I potser, fins i tot, llençar-lo. Lluny, ben lluny!, perquè no impedeixi més de contemplar la bellesa de les coses que ens envolten. Les coses que ens fan viure, sentir, escoltar, pensar... i que, sobretot, ens fan lliures.
I, així, quan siguem capassos d'escoltar el silenci, podrem sentir la nostra veu.
I si, malgrat tot, encara som creients, podrem mirar de fit a fit a Aquell qui va morir. I en aquell esguard potser hi trobarem una resposta.
Potser sí que podríem deixar de córrer tant, de frenar el nostre caminar i redreçar les nostres passes.
Potser sí que podríem aprendre descobrir el silenci, ara que criden tantes veus i tantes consciències callen.
Potser sí que podríem fer-nos aquelles preguntes que tantes vegades defugim, les que ens fan tanta por de plantejar-nos.
Potser sí que, i ara que la crisi ens colpeja, podríem fer un viatge, gratuït, cap el nostre interior. Recorre els viaranys antics de les nostres tradicions i creences. Retrobar vells sentiments colgats pels anys.
Potser sí que, i amb un gest agosarat, podríem provar d’apagar el mòvil -aquesta tercera mà que ja gairebé forma part del nostre cos-. I potser, fins i tot, llençar-lo. Lluny, ben lluny!, perquè no impedeixi més de contemplar la bellesa de les coses que ens envolten. Les coses que ens fan viure, sentir, escoltar, pensar... i que, sobretot, ens fan lliures.
I, així, quan siguem capassos d'escoltar el silenci, podrem sentir la nostra veu.
I si, malgrat tot, encara som creients, podrem mirar de fit a fit a Aquell qui va morir. I en aquell esguard potser hi trobarem una resposta.
Comentaris
-
Potser... [Ofensiu]Eloi Miró | 02-04-2013 | Valoració: 10
Totalment d’acord!!
Potser si que hi ha alguna cosa més després de la vida, o potser no... en tot cas jo sóc partidari de que Déu existeix, perquè per mi: Déu = amor. Crec en l’amor i també sóc partidari que l’amor és l’únic que ens fa immortals. (per això Jesús va morir per nosaltres: per amor). És a dir que crec en l’amor verdader.
Jajaja una filosofada que m’ha aportat el teu petit relat que ens convida a fer ballar el cap! Gràcies.
I això del mòvil no estaria pas malament
Enhorabona! Una abraçada
Eloi