Potser sóc jo

Tanco i obro els ulls. Escric un parell de paraules i torno a esborrar-les. Podria parlar de tantes coses, podria parlar de les injustícies i atrocitats que tan mal em fan al cor, que m'oprimeixen el pit i em fan un nus a la gola. Potser, podria parlar de la amargura i la impòtencia que es sent quan un home et demostra que sempre serà més fort que tu... Les dones lluitem tant per fer-nos valorar... però potser sóc jo, que sóc massa sensible. Giro el cap dos cops i no veig a ningú, no hi ha res. Jo continuo caminant, tinc por del que puc veure a la següent cantonada del camí anomenat vida. Tot és tan difícil? És a dir, tot costa tant? Ho veig reflexat al rostre de ma mare. La vida és dura i només els valents hi sobreviuen. Aquests valents són increïbles, sembla que no els espanta res. Els anomeno valents i potser m'equivoco, però ells semblen no patir. A mi, en canvi, el món i les accions de les persones em fan mal, m'empenten contra un mur, i tot per creure que en aquest món només existia la tendresa.