Cercador
Potser és cert.
Un relat de: joandeurgell- Compartir:
Ens trobem al saló de l’habitatge que ocupa la primera planta del número 221 bis de Baker Street. L’estança és àmplia i està plena d’objectes de la procedència més diversa; una pipa d’aigua, unes balances de precisió, un joc de lents d’augment, un estoig amb dues pistoles de petit calibre, un violí, i llibres i papers amuntegats per tot arreu. L’ambient està carregat i ple del fum provinent de les pipes que estan fumant els dos individus que s’estan al saló. Un, estirat al sofà, llegeix l’edició matinal del “Times”; és el Dr. John H. Watson, cirurgià de l’exèrcit retirar i que en l’actualitat es dedica a escriure especialment sobre temes històrics o cròniques ciutadanes, qüestions que l’apassionen. L’altre, assegut davant de la taula de despatx que hi ha en un angle de l’habitació, escriu notes en una petita llibreta de tapes negres; és el Sr. Sherlock Holmes, detectiu i investigador famós per la gran quantitat de casos criminals que ha resolt en aquests darrers anys. A través de les finestres que donen al carrer es pot veure l’ambient emboirat i dens que caracteritza la climatologia del Londres de finals del segle XIX.
—Ha llegit aquesta notícia Sherlock? Diu que a Barcelona hi ha
un home, un actor, que és capaç de canviar-se de roba davant del públic en menys d’un minut. Això li agradaria a vostè, tan aficionat a disfressar-vos.
—Benvolgut Watson, aquest home no s’anomena pas Fregoli?
—A veure; «A Barcelona, el passat diumenge, i en un teatre
Eldorado ple de gom a gom, el famós actor i transformista Leopold Fregoli va batre un nou record en adoptar diversos personatges en menys d’un minut entre cada un d’ells, únicament tapat per una cortina de fum i tot davant del públic». Com sabeu el nom? No em direu pas que el coneixeu.
—Estimat Watson, hi ha coses de la meva vida que encara no
sabeu. A la fi la nostra associació per la qual vostè, un eminent cirurgià de l’exèrcit, us heu convertit en el meu cronista i historiador, va néixer a partir d’aquell cas que vau batejar com “L’estudi en Escarlata”, però jo abans ja tenia vida pròpia.
—Teniu raó Holmes, però sorprengui’m una vegada més. Digueu, coneixeu o no al tal Fregoli?
—A l'any 1894 vaig ser convidat pel meu cosí, l’Estanly Payne del que ja li he parlat en alguna ocasió, a visitar Barcelona. Era el cònsol del Govern de sa Majestat a la ciutat catalana. En realitat volia consultar-me l’autenticitat d’uns documents de la guerra de successió i que tenien relació amb l’arxiduc Carles d’Anglaterra pretendent a la corona espanyola. Aquesta invitació em va permetre passar una temporada a la ciutat, i freqüentar els cercles intel·lectuals i artístics on es vivia una gran intensitat creadora amb la finalitat de recuperar la personalitat cosmopolita de Barcelona, una mica malmesa després de l’èxit que va tenir l’Exposició Universal de 1888. Aquest moviment li deien “renaixença”. Va ser en aquest context que l’Estanly em va portar a veure l’actuació d’un jove actor que, entre altres virtuts, tenia l’habilitat de disfressar-se i transformar-se amb un temps inversemblant i davant de tot el públic. El meu cosí em va presentar i ràpidament vaig congeniar amb en Leopold Frègoli que tingué l’amabilitat d’ensenyar-me les tècniques de la disfressa. En Frègoli és italià, nascut a Roma crec, i segons em va explicar ell mateix, es va dedicar al teatre des de molt jove, però va ser mentre feia el servei militar a Massawa, la capital de la colònia italiana d’Eritrea, que va començar a fer les seves primeres aparicions com a transformista. Les obres que representa tenen sempre una trama dramàtica, en el desenvolupament de la qual Frègoli va canviant d’aspecte, de veu i de registre, i tot d’una manera frenètica que dins d’una mateixa funció aconsegueix donar vida a dotzenes de personatges tant diferents com convincents. A Barcelona es convertí en un autèntic ídol de masses, fins l‘extrem que l’expressió “anar més de pressa que en Frègoli” era a tota hora vigent. És un geni, cuida fins a l’últim detall, de manera que resulta impossible reconèixer que es tracta d’una disfressa. Vós mateix heu pogut comprovar l’eficàcia de les meves disfresses.
—És cert Holmes, no es pot negar que sou un mestre.
—Doncs imagineu en Frègoli, canviant de personatge en un minut i amb una total perfecció. A més a més, aquest xicot, té altres aptituds interpretatives magistrals. És actor i cantant; penseu que és l’únic intèrpret dels seus espectacles, si bé treballa amb una bona colla de col·laboradors rere l’escenari.
—Caram, Holmes, sou un pou de sorpreses. Us llegeixo una notícia al diari i resulta que teniu relació amb el protagonista.
—Estimat Watson, ja sap com sóc jo d’imprevisible.
—I quant temps vau estar a Barcelona?
—Ben bé dos mesos. El meu cosí va ser molt amable allotjant-me a casa seva tot aquest temps. Per altra banda, ell estava molt connectat amb els moviments avantguardistes de la ciutat. Em va presentar autèntics genis. Recordo, per exemple, un jove pintor que es diu Picasso i que va tenir l’amabilitat de portar-me al seu estudi i ensenyar-me els seus treballs. Tenia unes obres excel·lents, i ja sabeu, Watson, que els meus coneixements de pintura són apreciats per la nostra societat londinenca.
—Holmes, m’heu deixat ben parat en conèixer la vostra relació
amb Barcelona. Però és clar, malgrat el temps que ja portem treballant junts, sempre teniu alguna cosa per sorprendre.
—Elemental, estimat Watson..., elemental. La nostra relació per mantenir l'interès, sempre ha de tenir quelcom de misteriós i desconegut, no ho creieu?
—Si vós penseu que ha de ser així, així serà.
—Per cert, em ve a la memòria un jove arquitecte que vaig conèixer a Barcelona. Tenia uns projectes d’edificis increïbles. Semblaven obres sortides de mons onírics i fantàstics. Em va ensenyar els esbossos d’una església que volia construir a la ciutat. Era immensa i majestuosa. Una obra colossal. Es diu Antoni Gaudí. Però bé, això és un altra història.
Els dos homes van continuar amb les seves tasques. El Dr.
Watson fullejant les pàgines del “Times” i Sherlock Holmes escrivint notes a la seva llibreta de tapes negres.
JoanDeUrgell
Bcn 22/06/2011
—Ha llegit aquesta notícia Sherlock? Diu que a Barcelona hi ha
un home, un actor, que és capaç de canviar-se de roba davant del públic en menys d’un minut. Això li agradaria a vostè, tan aficionat a disfressar-vos.
—Benvolgut Watson, aquest home no s’anomena pas Fregoli?
—A veure; «A Barcelona, el passat diumenge, i en un teatre
Eldorado ple de gom a gom, el famós actor i transformista Leopold Fregoli va batre un nou record en adoptar diversos personatges en menys d’un minut entre cada un d’ells, únicament tapat per una cortina de fum i tot davant del públic». Com sabeu el nom? No em direu pas que el coneixeu.
—Estimat Watson, hi ha coses de la meva vida que encara no
sabeu. A la fi la nostra associació per la qual vostè, un eminent cirurgià de l’exèrcit, us heu convertit en el meu cronista i historiador, va néixer a partir d’aquell cas que vau batejar com “L’estudi en Escarlata”, però jo abans ja tenia vida pròpia.
—Teniu raó Holmes, però sorprengui’m una vegada més. Digueu, coneixeu o no al tal Fregoli?
—A l'any 1894 vaig ser convidat pel meu cosí, l’Estanly Payne del que ja li he parlat en alguna ocasió, a visitar Barcelona. Era el cònsol del Govern de sa Majestat a la ciutat catalana. En realitat volia consultar-me l’autenticitat d’uns documents de la guerra de successió i que tenien relació amb l’arxiduc Carles d’Anglaterra pretendent a la corona espanyola. Aquesta invitació em va permetre passar una temporada a la ciutat, i freqüentar els cercles intel·lectuals i artístics on es vivia una gran intensitat creadora amb la finalitat de recuperar la personalitat cosmopolita de Barcelona, una mica malmesa després de l’èxit que va tenir l’Exposició Universal de 1888. Aquest moviment li deien “renaixença”. Va ser en aquest context que l’Estanly em va portar a veure l’actuació d’un jove actor que, entre altres virtuts, tenia l’habilitat de disfressar-se i transformar-se amb un temps inversemblant i davant de tot el públic. El meu cosí em va presentar i ràpidament vaig congeniar amb en Leopold Frègoli que tingué l’amabilitat d’ensenyar-me les tècniques de la disfressa. En Frègoli és italià, nascut a Roma crec, i segons em va explicar ell mateix, es va dedicar al teatre des de molt jove, però va ser mentre feia el servei militar a Massawa, la capital de la colònia italiana d’Eritrea, que va començar a fer les seves primeres aparicions com a transformista. Les obres que representa tenen sempre una trama dramàtica, en el desenvolupament de la qual Frègoli va canviant d’aspecte, de veu i de registre, i tot d’una manera frenètica que dins d’una mateixa funció aconsegueix donar vida a dotzenes de personatges tant diferents com convincents. A Barcelona es convertí en un autèntic ídol de masses, fins l‘extrem que l’expressió “anar més de pressa que en Frègoli” era a tota hora vigent. És un geni, cuida fins a l’últim detall, de manera que resulta impossible reconèixer que es tracta d’una disfressa. Vós mateix heu pogut comprovar l’eficàcia de les meves disfresses.
—És cert Holmes, no es pot negar que sou un mestre.
—Doncs imagineu en Frègoli, canviant de personatge en un minut i amb una total perfecció. A més a més, aquest xicot, té altres aptituds interpretatives magistrals. És actor i cantant; penseu que és l’únic intèrpret dels seus espectacles, si bé treballa amb una bona colla de col·laboradors rere l’escenari.
—Caram, Holmes, sou un pou de sorpreses. Us llegeixo una notícia al diari i resulta que teniu relació amb el protagonista.
—Estimat Watson, ja sap com sóc jo d’imprevisible.
—I quant temps vau estar a Barcelona?
—Ben bé dos mesos. El meu cosí va ser molt amable allotjant-me a casa seva tot aquest temps. Per altra banda, ell estava molt connectat amb els moviments avantguardistes de la ciutat. Em va presentar autèntics genis. Recordo, per exemple, un jove pintor que es diu Picasso i que va tenir l’amabilitat de portar-me al seu estudi i ensenyar-me els seus treballs. Tenia unes obres excel·lents, i ja sabeu, Watson, que els meus coneixements de pintura són apreciats per la nostra societat londinenca.
—Holmes, m’heu deixat ben parat en conèixer la vostra relació
amb Barcelona. Però és clar, malgrat el temps que ja portem treballant junts, sempre teniu alguna cosa per sorprendre.
—Elemental, estimat Watson..., elemental. La nostra relació per mantenir l'interès, sempre ha de tenir quelcom de misteriós i desconegut, no ho creieu?
—Si vós penseu que ha de ser així, així serà.
—Per cert, em ve a la memòria un jove arquitecte que vaig conèixer a Barcelona. Tenia uns projectes d’edificis increïbles. Semblaven obres sortides de mons onírics i fantàstics. Em va ensenyar els esbossos d’una església que volia construir a la ciutat. Era immensa i majestuosa. Una obra colossal. Es diu Antoni Gaudí. Però bé, això és un altra història.
Els dos homes van continuar amb les seves tasques. El Dr.
Watson fullejant les pàgines del “Times” i Sherlock Holmes escrivint notes a la seva llibreta de tapes negres.
JoanDeUrgell
Bcn 22/06/2011