Potser aviat aprengui a dir-la

Un relat de: Nurai

Algú m'ha pres una paraula del meu vocabulari. Busco desesperadament i no la trobo. Veig com alguns, o potser molts, la utilitzen. I jo no en sé.

Els observo minuciosament com si es tractés d'un científic cercant el resultat a un experiment absolutament innovador. Però no els acabo de copsar la fórmula adequada per saber com carai es fa.

I em perdo perquè sé ben bé qui sóc i què vull.

I segueixo indagant.

Busco aquells qui, tot fent ús d'aquest tan complex mot, segueixen tenint un somriure alegre i net. Però tampoc en trobo tants.

Sense massa esforç m'han vingut totes les lletres juntes com si em convidessin a ballar una sardana. Les entenc; no les veig alegres, però les entenc.

I tot i així em segueixo negant a pronunciar-les.

Semblen dòcils i certament pacífiques. Semblen inofensives però alguna d'elles somriu per sota el nas.

I, de sobte, en un tren de primeríssima hora del matí, les veig escrites en un munt d'ulls. Es pot llegir clarament: en algun cas en els iris, en altres casos s'han imprès en els braços creuats a la defensiva damunt els respectius pits i, algunes s'amaguen en els plecs dels pantalons.

Totes diuen el mateix: EM CONFORMO.

I jo segueixo sense saber com usar-les.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer