Pots sentir els seus crits?

El sol ja fa hores que s'ha post. El rellotge de cucut sona. A la taverna, amb l'ambient carregat pel fum del tabac i aroma d'alcohol sols hi ha tres ànimes. La primera ànima és un client habitual. Les cicatrius a les mans i l'olor casi perpetua a sang i mort revelen que es el carnisser del poble. Té la mirada penetrant d'aquell qui sap veure la qualitat del que li interessa i per jutjar a qui li compra. Entre les mans sosté un parell de cartes i un got de vidre amb poteen i un parell de glaçons.
Davant seu, 3 cartes sobre la taula que no li convenen, amb la meitat dels diners que duu a sobre a un costat. A l'altra banda de la taula hi ha la segona ànima. Un vailet pel-roig, nebot seu. S'esforça en mantenir la cara serena per a no expressar emocions i donar pistes a son rival. Fa un glop de la gerra de guiness i segueix pensant en que fer.
Des de la barra se'ls mira de reüll la tercera anima. Una ànima fosca, deprimida, una ànima que no fa altra cosa que veure passar els dies esperant que li arribi l'hora. L'home aparenta tenir molts més anys dels que tenia. Per a mantenir-se ocupat neteja la barra i les gerres, fins que la clientela li marxi del local i pugui anar a dormir.
Quan el cucut toca les dues, oncle i nebot s'aixequen de ses cadires, paguen les consumicions de la nit i s'acomiaden del taverner.
Altre cop sol, pensa.
Anys enrere no era així. Va haver un temps en que era l'home més alegre i actiu del poble. Aquell temps en que vivia amb la seua dona i la seua filla.
Ja farà gairebé vint anys des que la malaltia que va assolar Irlanda i bona part d'Europa se les va endur. A elles i bona part de les seves amistats. Ara ja no tenia ningú. Sols la taverna heretada de son pare i una desena de clients a la setmana.

Puja al pis de dalt i es gita a son llit. Un llit gran, fred. Un llit amb un buit. Però mes gran és el buit que té l'home dins seu, que ni tant sols l'alcohol de tota la taverna podia omplir. El metge ja l'ha vingut a salvar un parell d'ocasions en que havia begut massa. I es que, per a un irlandès com ell, beure massa era beure molt i molt, fins a tocar les portes de la mort. Acluca els ulls entre llàgrimes, com quasi cada nit dels últims vint anys, recordant a tots i cadascun dels qui havia perdut, fins que el cansament pot amb ell.
Pel matí es lleva amb pluja, però no li afecta per a repetir el que feia cada diumenge. Es vesteix, agafa un paraigües vell i camina fins als afores, al costat de la petita església, just on hi ha el cementiri. Visita les lapides de sempre. Darrere les tombes de sons pares hi ha les de sa dona i sa filla. Comença a parlar amb elles i els explica les poques noves de la setmana, no sense sentir aquelles punxades a la gola i al cor que el volen provocar que plori. Algú que no fora d'allà pensaria que aquell home no hi tocava, però la gent d'allà el respectava i li deixaven fer degut a la seua desgràcia. Una desgràcia que ell no ha explicat a ningú, però que, com sol passar en els pobles petits com aquell, tothom sap.
Quan acaba de parlar amb la família va a visitar les tombes dels amics. Es posa melancòlic pels bons temps que varen passar junts i li regalimen llàgrimes cara avall, que en caure a terra es mesclen amb l'aigua de la pluja i el fang. Plora una bona estona en silenci, allà tot sol sota la pluja.
De cop i volta, comença a sentir una serie de crits. No són ni de nen, ni d'home ni de dona. Ni tan sols són de cap bestia dels voltants que ell conegués. N'escolta fins a set seguits... i després, altre cop sols se sent la pluja caure. L'home alça el cap i mira pel seu voltant. Veu una dona un centenar de metres enllà, amb la pell molt blanca i rossa. No en recorda cap així pel poble, però no en fa cas. Fa un pensament i es dirigeix cap a la taverna de nou.

Poca estona després d'obrir, li apareix un home estrany que no era de per allà. Després de dinar i un parell de gerres, l'home comença a parlar. Li explica sa vida, dels seus viatges, histories que el taverner escolta sense gaire interès. Aleshores l'estranger menciona que li quedaven pocs dies de vida degut a que havia escoltat els crits d'una banshee, i que estava empaitant-la perquè havia sentit una llegenda de petit que deia que, si es caça una d'aquestes criatures, no sols es podria evadir la mort un temps més, sinó que també es pot aconseguir que un desig es realitzi.
El taverner no en fa gaire cas, pensant que l'estranger no hi toca i que açò sols eren contes de velles... fins que s'en recorda dels crits que havia escoltat unes hores ans.
Aleshores li pregunta a l'estranger si mai ha vist una banshee i com es que era tan difícil d'atrapar si tothom podia escoltar com xisclava, degut a que ell l'havia sentit al matí els xisclets que li llançava.
Aleshores, l'estranger se li canvia la cara de la curiositat a l'horror. Es va posar molt nerviós, va mirar la resta del local i li va dir al taverner que la fada solia ser una dona jove de pell molt blanca i rossa, i que els crits sols els acostumen a sentir aquells qui estaven condemnats: cada xisclet era un dia de vida, i ella aniria fent el compte enrere... fins que el dia en que faci sols un crit, en que el condemnat moriria aquella mateixa nit.

El taverner no s'ho acaba de creure. Sorpresa, rabia, por, ansietat i, finalment, resignació i acceptació del destí que l'esperava. De sobte se li acut una idea... i si pogués caçar la criatura i tornar temps enrere per a canviar el passat i salvar als seus? No hi perdia res per intentar-ho. Ja estava condemnat i l'única cosa que el lligava era la taverna, la qual en una setmana quedaria sens amo.
Aleshores es posa d'acord amb l'estranger de anar amb ell a la recerca de la banshee: un volia seguir vivint; l'altre volia tornar a viure. Baixa a la bodega i treu un vell trabuc de caça que tenia desat en un bagul. Una bossa amb algunes provisions, menjar i alcohol. Li dona via lliure a l'estranger per a que agafi el que vulgui també. Quan ja són a punt per marxar, bossa a l'esquena, ganivet al cinturó i trabuc sota el braç, el taverner dóna un últim cop d'ull a l'interior des de la porta. Enyora els bons temps i té nostàlgia de veure els racons on van succeir fets en el passat, que ara sols ell recorda. Tanca la porta i tanca amb clau. Abans de marxar del poble passa per la carnisseria. El seu habitual client era allà tallant peces de carn d'un bou. El va sorprendre que el taverner es deixés caure per allà. El taverner li va posar la clau i el títol de propietat al mostrador, demanant-li que la cuidés bé. Abans de que el carnisser pogués preguntar, el taverner el va interrompre amb una sola paraula: banshee. Al carnisser se li va fer un nus a la gola, va esbufegar, mirar a terra i, al cap d'uns segons, li va donar unes peces d'embotit i li va desitjar molta sort, alhora que es va lamentar del fet. El taverner li ho va agrair i va marxar junt amb l'estranger.

Varen passar dos dies, on el taverner va conèixer millor l'estranger. Resulta que era un comerciant bastant hàbil natiu del sud d'Irlanda, no molt lluny d'on es trobaven segons va entendre... però ell mai havia sortir de viatge més enllà d'alguns pobles i masos veïns. Cada dia ambdós sentien menys crits. En aquells moments, al comerciant li quedaven sols un parell de dies, mentre que al taverner encara en tenia quatre. La fada es molt fugissera i durant aquells parell de dies sols la van arribar a mig veure en un bosc després dels crits.
Son conscients de que se'ls acaba el temps i a dures penes dormen aquests darrers dies, però no es deixen endur per la desesperació: ambdós ja es donen per morts i són conscients que persegueixen una esperança que potser ni tant sols és certa. De fet, no saben ni si es possible caçar una banshee, però s'ha d'intentar... o morir en l'intent. I com morts ja ho estan pràcticament, doncs ara volen procurar que no sia així.

Segueixen buscant. El dia els vola com si res. Lamentablement, arriba el dia següent, en que el comerciant sent sols un crit. Aquesta es l'última oportunitat que té de sobreviure, però té temps fins al final del dia. Segueixen com els dies anteriors, removent cel i terra. Res, ni un rastre, ni una pista. El comerciant ja sent la mort a l'esquena. Sap que l'hora li arriba i que no en pot escapar. Aleshores li proposa al taverner de parar un parany a la banshee. La idea resulta ser absurda, degut a que no saben com se li pot parar un parany a una criatura que sols anuncia la mort amb antelació, i que ho fa amb xisclets de lluny i oculta dels qui la cerquen. El comerciant desespera. Les hores passen. Veu com el sol es va ponent poc a poc. Amb totes les energies que li queden busca desesperadament la criatura. No apareix. La seua salvació no es possible. No viurà per veure sortir de nou el sol. No tornarà a veure la seua gent ni son poble. Morirà allà, en algun indret muntanyós del centre d'Irlanda. L'home cau a terra cridant d'horror i s'arrauleix en posició fetal. El taverner s'hi apropa corrents tractant de calmar-lo, però és inútil. Com més intenta tranquil·litzar-lo, més desesperat està. Aleshores abandona tota esperança. Bramant i remugant que açò que li passava a ell era una injustícia, el comerciant agafa el trabuc i es dispara un tret al cap. El taverner queda paralitzat davant el panorama. “No he pogut salvar una vida una altra vegada” pensa. Aprofita un sot cavat possiblement per senglars i hi enterra al comerciant, posant una llosa al damunt i abocant la resta de guiness que duia per a que marxés en pau.
Li va costar aclucar l'ull aquella nit. Ara es trobava sol de nou, enmig d'un bosc a la muntanya, i sols amb un parell de dies de vida.

Es va llevar a trenc d'alba. La boira era prou espesa com per a no veure més enllà de quatre passes. “Merda” pensa el taverner. Si prou difícil era trobar la criatura a ple sol i amb bona visibilitat, cercar-la amb boira seria una tasca impossible de dur a terme.
De sobte, el que ja s'ha pres com una costum. 2 crits. Lamentablement ja tenia comprovat de sobres que els crits semblaven venir de qualsevol lloc, així que era impossible saber cap on havia de començar a cercar... i estant sol, més encara.

Comença a avançar per la boira. De poc no cau daltabaix d'un barranc en un parell d'ocasions, però alguna branca l'ha colpejat el cap mentre intentava veure més enllà. Ja devia ser migdia, ja que els budells li rugien. La boira segueix igual d'espesa que pel matí. Lamenta no tenir a ningú amb qui parlar en aquell moment. Torna a recordar els bons temps i de nou se li inunden els ulls.
De cop, una rafega de decisió li ve al cap. Trobar la criatura si o si, costi el que costi. Aleshores sent una branca seca que cruix. Ell no ha estat. S'atura de cop i mira cap a la direcció on creu haver sentit el so, apuntant amb el trabuc. Passa una bona estona. Silenci. Ni els ocells canten. Ni els arbres es mouen. Res. Simple i pur silenci. Hi ha tanta calma que sent el seu cor bategar. La respiració se li torna cada cop més forta. Està molt tens, però en el fons sap que s'ha de relaxar. Esbufega lleugerament per a procurar tranquil·litzar-se, i a dures penes ho aconsegueix.
Segueix esperant. El braç se li comença a cansar de tant aguantar el trabuc en la mateixa postura.
Sembla que ja hagi passat una eternitat. Res no canvia. Al final desisteix de seguir esperant i avança poc a poc cap al soroll. Veu la branca trencada. Segueix avançant poc a poc. Sens adonar-se, veu que ha tornat al punt on havia passat la nit, ja que veu les restes de menjar a terra. Però també veu quelcom que l'esgarrifa. I molt.

Davant seu hi ha un gran clot. Just on el dia ans havia enterrat al comerciant. Hi ha taques de sang a la terra del voltant del clot i pedaços de roba. Fos el que fos el que havia fet allò no podia ser humà. Va pensar en que potser es tractava d'una altra criatura diferent, algun tipus de necròfag. Es va sacsejar el cap. Rucades. Ell cercava una criatura que sols sabia que existia perquè l'havia vist i sentit. Potser havia estat un ós. Va seure un moment per a relaxar-se. Un ós l'havia deixat paralitzat i s'havia endut el cadàver d'un home que havia estat amic seu per un temps breu. Es sent com un idiota. Fa un parell de glops d'aigua de la cantimplora. La boira segueix igual d'espessa. No tenia pensat anar a cercar el cos del comerciant, donat que creia que un cop donada la sepultura, acabes devorat per besties, ja siguin cucs o óssos. El cicle de la vida. D'aquí unes hores ell es trobaria en la mateixa situació...

S'alça i torna a caminar travessant la boira. Cap pista. Cap senyal. Cap rastre.
La boira es torna mes fosca. Ja es pon el sol. Té una esgarrifança. De cop es gira i es troba a un pam seu la mateixa dona de pell blanca i rossa cabellera. Te els ulls completament negres. No té una cara serena. Al contrari. Te la cara trista, amb senyals d'haver plorat fa poc.

El taverner s'espanta. Per un moment es queda bocabadat de veure la criatura. A la que pot reaccionar, agafa el trabuc i apunta a la fada. Aquesta se'l queda mirant igual, amb els ulls negats. Amb un braç s'aparta el canó de l'arma del davant. Xiuxiueja quelcom que l'home no aconsegueix entendre. Senyala en una direcció. El taverner hi mira. Sols boira. Quan torna la vista cap a la banshee, la fada havia desaparegut. Mira pels voltants. Havia desaparegut altre cop davant del seu nas. Deixa anar un renec, però no s'hi pot fer res. La vesprada avança i en poc temps es quedarà sens llum, així que fa una foguera i fa nit pràcticament al mateix lloc que la nit anterior.

Es lleva tard. El cansament dels darrers dies ha fet que hagi dormit molt. Massa, tenint en compte que és son ultim dia. El darrer dia de la seua vida. Es notava cansat. L'única oportunitat de sobreviure i de complir son desig s'havia escapat la nit anterior de la manera mes ximple. Pensa que no es necessari cercar la fada. Abandona. Deixa el trabuc a terra i qualsevol cosa que no li faci servei en un clot a terra. A sobre, hi deixa una lapida a nom seu. “A saber qui i quan la trobarà, però allà tindrà un bon botí” pensa.

La boira del dia anterior gairebé s'ha dissipat, i hi ha força claror. L'home veu un cim proper, i es proposa pujar-hi a morir. Morir en el cim d'una muntanya sense companyia ni ningú que pugui explicar-ho. Morir a l'oblivió.

Hi arriba poc més tard del migdia. Al cim hi fa una mica de fred. No li preocupa. No tindrà temps d'emmalaltir ni d'agafar un refredat. Troba un racó on pot quedar una mica a resguard del vent i seu allà. Agafa una llosa de pedra i comença a ratllar-la per a escriure-hi un parell de coses. Primer, qui era. Després, perquè era allà. Finalment, una petició per a qui trobi el seu cos: si pot ser, que el que quedi d'ell sia enterrat a son poble natal, entre les tombes de sa dona i sa filla. A saber si mai trobarien el seu cos allà dalt.

De cop alça la vista i veu la banshee. Segueix amb cara de tristesa i per sa cara brollen unes llàgrimes. L'home se la mira i, sens pensar-s'ho gaire, la convida a jaure a son costat. La fada assenteix amb el cap i s'asseu al seu costat. Es miren l'un a l'altre. Llavors l'home li pregunta el perquè. La fada es mira als peus. Nega amb el cap. No te resposta. Ella sabia que havia de cridar per ell i lamentava haver de fer-ho. Sobretot amb algú que ni tant sols havia viscut bé la meitat de la seua vida d'una forma gairebé injusta. L'home va preguntar si la llegenda de la mort de la banshee era certa, cosa que va negar de nou amb el cap. “Ximpleries d'homes” va pensar el taverner. Va posar la mirada perduda cap a l'horitzó. Mig somreia, per l'absurda idea del viatge que havien fet ell i el comerciant per un mite fals, creient que podia tornar a besar sa dona i abraçar sa filla un cop més.
La fada seguia mirant-se'l amb gran tristesa. De cop decideix abraçar-lo. L'home queda sorprès, però la deixa fer. Era càlida, i notava una tendresa que feia anys que no sentia. De sobte va somriure. Moriria. Moriria en poques hores. I aleshores s'hauria acabat tot. Adéu-siau al patiment de la soledat, a la tortura dels records, al suplici de viure els foscos dies en que la taverna es trobava buida i ell sol buidava ampolles d'alcohol per provar d'evadir-se i tornar als bons temps. I tornaria a ser amb qui s'estimava: sons pares, sons amics, sa filla i sa dona...

I la banshee arrenca a plorar. El cos de l'home queda inert. Ja no respira. Son cor ja no batega. Sols tremola degut als sanglots del plor de la fada. Però la cara de l'home ja no era ombrívola. Havia mort amb un somriure. El somriure de qui per fi podia descansar després de tots aquells llargs anys de soledat...


---Fi---