POSTAL DE NADAL

POSTAL DE NADAL
En Rafa està assegut al pedrís de l’oficina de Bankia . Mira al seu davant i veu com la gent passeja carregada de bosses . Diuen al menjador de les monges que s’acosta el Nadal.
I què és el Nadal? - es planteja més d’una vegada-

Treu d’una de les bosses de plàstic un cartró encetat de vi. Diuen que això alimenta , al menys ell ho vol pensar així. Aixeca l’envàs i s’hi amorra. Pel costat dels llavis un regalim color magrana llisca coll avall i una nova taca s’afegeix a la confosa samarreta . Deixa l’envàs un altre cop dins la bossa de plàstic i ho replega tot, per jeure tranquil·lament repenjat a la porta de l’entitat.

Ja fa temps va decidir que aquella seria la seva llar. No va ser una decisió capriciosa, sinó conseqüència del lligam econòmic que mantenia amb l’oficina.
Com molts d’altres desnonats, que no van poder complir amb els compromisos contrets mitjançant contracte notarial amb les entitats financeres, ell va quedar-se al carrer , sense saber quin camí agafar. Millor dit, no tenia cap camí per prendre.
Pel camí que fins feia poc havia transitat, havia perdut la feina , els diners , la família i les il·lusions. Poc a poc s’anava fonent tot el món per el que ell havia lluitat, un mon que li havien ensenyat que funcionava així , i que tot anava rodat si formaves part de l’engranatge.
Però va arribar el dia en que es va veure expulsat del circuit , sense possibilitats d’incorporar-s’hi. On les portes d’entrada per poder viure al món legal eren molt restrictives per un home com ell, d’edat madura, a qui els deutes seguien penjant de la seva esquena, marcant-lo com un proscrit de per vida.
Els primers dies , en perdre la casa, va decidir anar a viure a les portes d’aquells que en tenien les claus de la seva, amb l’esperança incerta de que un atzar miraculós li resolgués la papereta. Es va anar acostumant a que la gent s’adaptés a la seva presència, i l’ignorés , com si formés part del mobiliari urbà. I mica en mica, ell va anar acceptant la nova situació, amb normalitat, i va anar veien com la gent del carrer vivia una realitat molt llunyana a la seva.
Va aprendre , que com no podia entrar en l’engranatge de la societat, acceptava l’exclusió i la vivia amb normalitat.
Va veure que la consciència social, en aquestes dates, veu de manera incòmoda la seva presència en llocs públics molt transitats, i li van oferir de manera caritativa i generosa la possibilitat de viure temporalment en pisos tutelats on intentarien reinserir-lo i que visqués en el món legal ,i de manera legal.
I això el feia pensar, en les normes que la societat te establertes, en l’engranatge que moltes vegades grinyola, i en la caritat d’alguns que volen tapar els plats bruts d’algunes males consciències.
I ell , allà arraulit, a tocar del caixer automàtic, al costat de la font d’on ragen els diners, jeu amb les seves bosses de plàstic i una flassada vella, mentre veu la gent atabalada , comprant fòtils i regals que no serveixen per res, perquè l’engranatge ho ha establert així.
Se sent lliure, perquè està fora del circuit, però alhora , no deixa de ser un marginat . Està marcat per la societat com un asocial, i pensa què podia fer per sentir-se millor. Necessita tenir contacte amb els demés, però els demés el rebutjaran mentre no canviï la seva actitud d’auto- marginació.
Doncs Nadal es.... Una segona oportunitat per engegar de nou , una nova manera de viure, una nova manera de conviure.

Bon Nadal.