Post Operatum

Acabaven de sotmetre'l a una operació de tiroides en la qual li havien extirpat tota la glàndula eliminant així una frenètica hiperfunció que en els darrers cinc anys el portava boig.

Començava a tenir consciència de com anava despertant-se de l'anestèsia i sentia de forma emboirada unes primeres sensacions que no deixaven de ser sorprenents. La primera va ser la d'un pensament d'ignorància en torn a si els morts despertaven d'aquell tràngol o bé s'hi quedaven per a l'eternitat, el que si sabia era que ell s'hi anava despertant, però sense tenir encara massa clar de què ni a on, de manera que en un primer neguit va voler cerciorar-se que no hi havia cap etiqueta penjada d'algun dels polzes dels seus peus; la diferència marcava la possibilitat de trobar-se en una sala postoperatòria o a la morgue i per sort no hi havia etiqueta de cap mena. La segona sensació, o impuls va ser el de tirar-se la mà a la gola, notava un lleu dolor i calia constatar que la ferida estava embenada i que el seu cap seguia adherit al seu coll, efectivament... Ho estava. La darrera sensació va ser la més curiosa, però la més agradable. Mai hagués imaginat que d'una anestèsia, algú pogués despertar com si es tractés d'un matí qualsevol en un dia normal, però allà estava, empalmat amb una contundent i feliç erecció.

No era necessari que el cirurgià o la infermera s'apropessin a ell per a dir-li que l'operació havia anat bé i que el patòleg havia dictaminat que la glàndula era neta d'elements malignes. Aquell senyal, aquell "símptoma", era la prova inequívoca de que tot havia sortit perfecte.