Posició letal

Estirat de boca terrosa, amb les mans emmanillades a l'esquena, la nou del coll se li clavava a la depressió central del cep que el subjectava. A la crueltat de la postura corporal se li afegia una visió depriment: el fons d'un cistell de cànem esquitxat amb unes taques resseques d'un color granatós fosc, restes d'esputs escumosos i algun que altre tros de cabell segrestat en aquest miasma de fluids d'origen més que repulsiu. El pitjor, però, era la fortor insuportable que arribava als narius del condemnat des del fons del receptacle, uns efluvis pestilents que provocaven unes basques quasi instantànies les quals, un cop vessades, es sumaven al brou orgànic que semblava talment com si bullís dins d'un gresol. Va adonar-se que a la suor que perlava el seu front s'hi unien, en el seu recorregut descendent cap al cove, unes gotes fresques de procedència macabre: la pica que brandava el botxí situat al seu costat punxava el cap escapçat del seu desgraciat predecessor, en la cara patibulària del qual es dibuixava una ganyota repugnant que semblava que resumís tota una vida delictiva en un únic darrer alè. No hi ha temps d'esmenar un passat esgarriat quan el fil vital s'escurça acceleradament davant del mecanisme implacable de la guillotina.
- Tens dret a unes darreres paraules abans de morir! - exclamà qui estava al capdavant del tribunal que presidia les execucions. La perruca li ballava sobre la calba prominent i li donava un aire grotesc que contrastava amb la tragèdia que s'estava vivint.
- Els peons són l'ànima dels escacs! - exclamà amb la poca força que podia extreure d'unes cordes vocal castigades pel martiri.
- Vaja, un altre intel·lectual que se'n vanta! - va cridar el president prou fort perquè el sentís la gent encuriosida que omplia la plaça, amb cares de poc convenciment davant del trist espectacle suposadament alliçonador. Decidit, va deixar de pedra a la resta de la taula judicial en aixecar-se d'una revolada i apropar-se a cau d'orella del condemnat.
- N'estàs segur que ets un jugador d'escacs? No ens estaràs mentint, oi? Ara ho comprovarem! - I es feu atansar un tauler i les peces del joc amb un gest resolutiu cap a un dels seus assistents.
El públic va quedar mut de cop en veure com el representant de l'autoritat enretirava amb les seves pròpies mans el cove que havia d'acollir el cap seccionat del reu i hi posava en el seu lloc l'escaquer amb una disposició de peces que ell mateix havia confeccionat en un tres i no res. Encara no s'havia fet càrrec del que estava succeint que la gent va sentir que el jutge deia:
- Tria el bàndol que vulguis, a veure com te'n surts! - bramà amb la fàcil seguretat de qui es burla de l'inferior sense opcions de rèplica i el xafa com el més insignificant dels insectes.
Els ulls del presoner amb prou feines entrellucaven les peces de tan difícil com li era de resseguir totes les caselles amb les dificultats de mobilitat evidents. Però, acostumat a l'elevat ritme de joc de les múltiples sessions de simultànies que havia viscut, de seguida va adonar-se dels secrets que amagava la posició. El rei blanc a d6 estava acompanyat d'un alfil a d1, un cavall a g4 i dos peons a d7 i g3, mentre que les negres tenien el seu monarca a h7, un alfil a b4, un cavall a a6 i un altre cavall a g5 i peons a c5, c3, e3 i h6.
- Blanques - va dir el condemnat amb un fil de veu quasi inaudible.
- Tries les blanques? Amb la inferioritat material que tenen? Que potser et solidaritzes amb elles perquè estan en una posició tan desesperada com la teva? - espetà amb sarcasme i esperà el ressò del públic acomboiant-lo amb una riota popular que recolzés la vergonya que feia passar al desgraciat - D'acord, ja pots començar, doncs. Si perds de manera ignominiosa voldrà dir que m'has mentit, i aleshores, abans de decapitar-te, et faré treure els budells en viu davant de tothom; si guanyes, podríem revisar el teu cas sempre que el teu triomf s'ho mereixi prou...
Davant d'una alternativa tan engrescadora, el presoner va pronunciar el seu primer moviment:
1.Cf6 escac, una jugada que semblà obvia per part d'un jugador tan apurat de temps en tots els sentits.
Evidentment, a 1. …, Rh8 les blanques fan mat en quatre amb 2.d8=D+, Rg7 3.Ch5+, Rg6 4.Df6+, Rh7 5.Dg7 mat. Si les negres juguen 1. …,Rg6 aleshores 2.Ah5+, i ara tant si trien 2.Rf5, com Rxf6 o bé Rg7 les blanques coronen 3.d8=D i guanyen. Per tant, s'imposa 1. …,Rg7, el que va moure l'home de la perruca després de revisar l'arbre de variants una i altra vegada.
Les blanques seguiren així: 2.Ch5+, Rg6 3.Ac2+, Rxh5 4.d8=D Cf7+ 5.Re6 Cxd8+ 6.Rf5 En aquest punt, les negres s'adonaren que les blanques feien mat amb Ad1 i l'única manera d'evitar-lo era jugant 6. …,e2. El rei negre romania acorralat a l'extrem del camp de batalla, sense sortida, talment com si es trobés arraulit tot esperant l'estocada final, un cop mortífer que només podia venir de l'única peça amb prou mobilitat que feia costat al rei blanc, el seu alfil. La situació del rei negre, presoner i a punt de rebre escac i mat, recordava la del jugador que anava a ser executat, en un paradoxal bescanvi de papers que només els capriciosos camins del destí coneixia. Amb 7.Ae4 les blanques renovaren l'amenaça de mat amb la intenció de jugar Af3, i el control de la casella f3 per part de les negres només s'assolia amb 7. …,e1=C. Les blanques buscaren noves vies per al seu alfil amb la mateixa xarxa de mat al cap i jugaren 8.Ad5 pensant en la maniobra Ab3-d1 i teló. La rèplica 8. ..., c2 ho evità momentàniament.
Un vailet eixerit que s'esmunyí prop del patíbul va aconseguir de reproduir la posició i d'ensenyar-la a un grup d'homes interessats pel joc. D'aquest grup passà a un altre, i encara a un altre, amb el resultat final de veure's la plaça pigallada de rotllanes d'homes i dones abocats sobre taulers duts des de casa i estudiant detingudament el que passava sobre l'escenari de les seixanta-quatre caselles, absents del vertader drama que es vivia dalt del cadafal. Si algun foraster hagués topat amb la munió de gent que omplia la plaça, en cap cas hauria deduït que es tractava d'una execució pública sinó més aviat d'un torneig d'escacs d'allò més popular en la modalitat de consulta.
El condemnat es decidí per 9.Ac4, i ara era la casella e2 la que duia maldecaps a les negres perquè si s'hi situava l'alfil blanc tornava a ser mat; per això es decidiren per coronar el peó i transformar-lo en cavall, l'única manera de controlar e2: 9. …,c1=C i ja teníem quatre cavalls negres sobre el tauler, un alfil i dos peons enfront a un trist peó i un solitari alfil per part de les blanques, un avantatge material aclaparador. Malgrat tot, les blanques mogueren 10.Ab5 i ara era e8 la casella que amenaçava de mort al rei negre, per la qual cosa les negres es veieren forçades a 10. …, Cc6. Després de la natural 11.Axc6, amb 11. …,Cc7 el president controlà de nou e8. L'amenaça blanca estava per fi aturada? Amb 12.Aa4 tornà a aparèixer la victòria blanca via d1, ara ja inaturable: 12. …,Cf3 13.Ad1 Ce2 14.Axe2 c4 15.Axf3 mat. Aquest mot de tres lletres va ser el darrer so gutural que va sentir-se amb força per tot l'espai comú que havia presenciat una lluita tan extraordinària. Seguidament, la testa amb els cabells esbullats del reu va deixar-se caure inerme, acusant un esforç titànic que l'havia deixat exhaust. La gent amb prou feines va alçar el cap del tauler des d'on havia seguit les evolucions de la partida, paralitzats per la seqüència del tot imprevista dels esdeveniments. El silenci era total, provocat per unes respiracions quasi aturades davant d'un joc tan extraordinari.
El president del tribunal restà ben callat davant la posició final, absort de tot el que l'envoltava, i contagiat per la inquietud de totes les ànimes que omplien la plaça, com expectants del que havia de succeir. I el que va passar després va impactar-los tant que la brutalitat d'aquells esdeveniments es va transmetre a les generacions posteriors fent ús del mateix silenci col·lectiu d'aquell dia. El fet és que, inesperadament, el jutge va trencar el seu estat catatònic cridant amb totes les seves forces "Philidor!" per abraonar-se seguidament sobre la guillotina i començar a manipular el cep que subjectava el condemnat amb la intenció d'alliberar-lo a l'acte amb les seves pròpies mans. Havia reconegut al geni dels escacs i volia rescatar-lo desesperadament de les urpes de la mort. Desconeixedor dels mecanismes del sinistre aparell executor i incapaç de raonar de tan llençat com anava pel neguit creixent que l'envaïa, la gent restava immòbil en veure com tota una autoritat judicial, ricament abillada amb casaca botonada, calces amb mitges estampades a joc i sabates xarolades, sacsejava com posseïda l'estructura de fusta de la menyspreable guillotina. Experimentava un estat nerviós descontrolat que en cap cas trobava un referent en tots i cadascuns dels cervells dels qui assistien a l'acte pel simple fet de venir d'una persona íntimament relacionada amb els posats més impàvids i greus, com corresponia a la flegmàtica i seriosa institució judicial. Enmig d'aquest espectacle de tensió que irònicament havia passat de la víctima al seu botxí, un desafortunat cop a la part superior que subjectava la fulla esbiaixada va desplaçar el pestell que la mantenia en alt i aquesta es precipità cap avall per les guies laterals, sense que res ni ningú pogués fer res per aturar-la. Unes fraccions de segon més tard, el que va quedar gravat en les ninetes dels presents fou una impressió visual tan corprenedora que va retardar qualsevol reacció lògica a una situació del tot inusual: la fulla esmolada de la guillotina s'endinsà en la perruca barroca i envaí el crani en un obrir i tancar d'ulls, tallant-ho en dos amb la mateixa facilitat amb la que un obrecartes esquinça un paper, deixant al descobert l'ensangonada massa encefàlica que, ironies del destí, en cap cas era del condemnat. El president del tribunal, en la seva frisança per alliber
ar el seu ídol dels escacs, s'havia autoimmolat involuntàriament en caure sota l'acció destralera de l'acer. Estava mal situat malgrat la seva infinita superioritat material respecte a l'home jutjat, el qual es trobava a l'esglaó més baix de l'escala social. Exactament el que havia passat durant el final de la partida: les negres tenien un avantatge material abusiu, tan evident com mal situats estaven tots i cadascun dels seus efectius, a diferència del que els passava a les blanques, amb les migrades peces exquisidament emplaçades per a derrotar a l'oponent en una demostració més d'un concepte clau en l'aprenentatge dels escacs i que quedà resumit en l'exabrupte que sortí de la gola del secretari del tribunal en ser interpel·lat per la reconstrucció dels fets: és la posició el que compta, estúpid!

llpages