Posa un gat a la teva vida

Un relat de: Mena Guiga
Era el carreró de les sorpreses (i tristeses?) felines que sovint, cada dos dimarts, dia de visita a la tia anciana de dos pobles més avall anant cap al sud. Em delia per passar-hi, itinerari d'infantesa d'unes setmanes, cada estiu, quan em convidava a fer-li companyia i els pares hi consentien, ocupadíssims en aquella estació, treballant la temporada.

Em dolia que antigues construccions estiguessin destinades -aquell avís informador- a menja del monstre enderrocs, per més que la crisi ho hagués alentit. Es construïrien blocs de pisos de qualitat alteta, zona cèntrica, barri antic. Els gats, jo volia creure i ben creure, tenien la immensa sort de no saber-ne res, d'aquelles imminents maleses que, a poc a poc, no obstant, s'anaven mostrant, cruels, manaires, irrespectuoses, escapçaires de poesia del pretèrit. Semblava estrany: cada vegada que hi passava hi trobava un o uns gats diferents. Em vaig alarmar: d'una quinzena per l'altra -assiduïtat gran- desapareixien? Serien enverinats per alguna ànima malparida? Els del veïnat no feien cara de respondre, ocupats netejant balcons farcidíssims de testos amb plantes ofegant-se i les que podien penjant, com traguent la llengua; o anant a la compra amb carros passats de moda amb l'estampat que demanava jubilació que ni per 'vintage' colaven.

Per a mi, l'encontre-visió d'un gat esdevenia màgia. Me'ls quedava mirant, abaixant els ulls i parpellejant, que sabessin que eren sagrats, que no els faria cap mal. Amb les mans, també, des d'on era, feia com si els acaronés resseguint el seu contorn. Mai fugien. Els restava un deix de desconfiança ancestral, que era protecció, defensa, supervivència. Ensumaven i no es notava. Orellaven i, sí, aquells òrgans triangulars esdeveien penells dels sons de l'aire.

En aquella època jo ja era bruixa, fada, deessa i guerrera prou ben mesclades. I complicada. La tia-àvia, un fòssil encantador, havia perdut l'ànsia de lluitar que ja no requeria, endinsada en un ingenu somrís de l'etapa final passejant amunt i avall en un pati curull de plantes florides i ben cuidades amb la destresa de l'amor que els professava.

En aquell tram existencial jo ja havia treballat en uns quants llocs sense trobar el què, il·lusament cercant una missió important, cosa que m'abstenia de contar: em prendrien per alternativo-new-age-estupideta amb un % de raó, però callava. Havia tingut un fill i una filla que havien sabut usar les ales. Havia plantat un llimoner quatre estacions, una olivera regada amb salivera dels bons propòsits i un pi pinyoner al qual vaig recitar un conjur contra la processionària un dia que em notava -i amb gust- llunada llunàtica amb la gola amb mucositat enganxada que feia un so de tigre bebè i de tant en tant, en el procés respiratori, com de bombolla com petava en exhalar i caldria, em van informar, liquidar-ho amb gotes d'equinàcia en aigua calenta.Jo ja havia...

Jo no havia gaudit prou de la contemplació dels gats. El carreró m'ho oferia, generós, humilment acollidor, humidament ennegrit en alguna llenca espurnejada de bells fongs que semblaven diminuts planetes plans, encisadors, amb aquelles formes i cromatisme. No gosava tocar-los. S'havia de fer com amb els felins: observar i agrair. Inspirar feliçment.

El dia abans que la tia-àvia fes el traspàs ràpid i indolor (com es podia saber? Per la pau del rostre?) vaig somiar un missatge:

"Posa un gat a la teva vida"

Més aviat es podria titllar d'eslògan? Com m'atrevia a ridiculitzar l'oníric? Influïa, que dormís amb flassades de llana de la posguerra?

Després de l'enterrament el meu fill i la meva filla em van dir que trigaria a ser àvia en captar el meu esguard pidolaire quan a la televisió del restaurant aparegué un bebè encisador i a mi em deuria caure certa baba. Però si jo els hagués dit que no procreessin hauria resultat pervers. El món no estava com cap bon Déu manava, feien bé. Em van abraçar llargament, un escalf que mai havíem de perdre, que partia del cordó umbilical i de l'atàvic alhora.

El carreró m'esperava, impacient, espantadís davant màquines demolidores. Jo hagués desitjat que tota la força de bruixa, fada, deessa i guerrera hagués creat un cercle indestructibles que l'emparés. Els gats s'hi estressaven, no els era convenient. Vaig fer llista mental dels que havia anat veient, epifanies per a l'ànima: el torradet cara-rodó amb el musell tacat de puntets negres, en una entradeta esquifida; el pelut grisenc tirant a linx salvatge, sota un banc; el de pèl curt blanc i gris fosc, en una finestra, entre testos; les dues tricolor xispejades, d'ulls verdosencs, una potser prenyada, situades al sostre d'una furgoneta;...

On eren?

Què se n'havia fet?

Els engolia, el carreró?

La tia-àvia, en un altre somni, em digué:

-Tenia flors, ara tinc els gats. Camino amb ells i no són ramat.

I, novament:

"Posa un gat a la teva vida"

Ineludible.


Vaig fer cap, caminant els quilòmetres entre les poblacions, a peu i amb un cabàs. El carreró m'estirava. Vaig percebre, ocularment, una brisa en forma de rajos que finaven dalt d'un garatge baix amb la persiana rovellada i la canonada de la paret torçada. Allà dalt era ell: el gat de color negre atzabeja i xocolata amb poca llet. Lluïa sota un sol tímid de preprimavera. El bell ser, estàtic, em va amarar de joia extàtica. Vaig gosar cridar-lo:

-Cacau!

No va caure: va fer un salt-vol majestuós, elegant, l'animal flexible fins ser al meu costat.

En Cacau va entrar al cabàs, que va trobar transport còmode.

Vam dir adéu al carreró, junts, amb una emoció profunda i agredolça.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434485 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com