PORTES GIRATÒRIES

Vaig i vinc. Pujo i baixo. Tot plegat amb un cert desassossec. Torno a pujar. Com si del moviment m’hagués de venir la resposta. Tanta bellugadissa, i encara no he sortit de casa, i és que no goso. Entre les quatre parets, les meves, em sento protegida. Però, de què o de qui, cal protegir-me? D’una manera o altra és la pregunta que em faig des què m’he llevat, inclús d’abans. La resposta, em trobi a dalt o a baix, és sempre la mateixa : de mi.
La protecció que em cal no és exactament física. He de prendre una decisió; la que pot canviar la meva vida, i aquest moviment és el que em fa por. A vegades he tingut la percepció de què els canvis importants vénen de lluny; és quan espero que esdevingui quelcom d’excepcional. Error; perquè, justament, del que estic certa és del contrari. Arriben del nostre interior. I és d’allà on espero la resposta, i d’aquí on em ve el desassossec.
És per tal de no posar-me trampes, i d’encarar-me amb les pròpies pors, que m’he decidit a sortir de casa, de les parets que em fan de bombolla protectora. Un cop acceptat l’error, he deixat la zona de confort confiada. M’hi ha ajudat el cel. L’he mirat en trobar-me al carrer i he sentit que, també ell, m’agombolava.
M’he aturat davant del primer aparador. Ni sé què m’oferia; només comptava el meu jo personal. M’havia vestit de pressa, però, no m’havia posat qualsevol cosa que no harmonitzés, crec que no ho faig mai. La imatge que hi he vist reflectida m’ha deixat tranquil·la, era la meva en estat pur; ni massa “vestida”, ni deixada, un desenfadat quelcom sofisticat, com diuen que és el meu estil, on no hi falten els colors, en harmonia, per suposat.
Estava d’acord amb la meva imatge; em calia certa seguretat externa que m’impulsés a donar el pas. En alguna ocasió l’havia comparada, la vida, amb una porta giratòria, sobretot, en les situacions decisòries. Aquesta d’avui n’era la més contundent, fins ara.
L’aparent frivolitat per la qual m’he deixat encerclar, m’ha permès d’apaivagar el desassossec que sentia a primera hora del matí. Ara, la calma interior ha guanyat terreny i acudeixo a la cita menys temorosa. S’estarà a l’hotel fins que hi vagi; confiava que hi aniria més que no pas jo.
La proposta m’havia deixat atordida, per inesperada. Vaig caure en un estat emocional del que encara no he reeixit, tot i que la distància que em separa d’ell es va escurçant.
El cel no ha perdut calidesa; algun núvol juganer fa ganyotes al sol, o tal vegada sóc jo. Mentrestant camino, tornen a la meva memòria els jocs d’infantesa, uns amb cert gust de perill; en canvi, els de taula, els tranquils, no m’han proporcionat cap record. El camí més perillós, em dic, no és sempre el pitjor. Sense adonar-me’n he apressat el pas; inconscientment, dec tenir ganes d’arribar a l’hotel.
Ja sóc a l’entrada. M’aturo davant l’ampli espai que vigila el porter endiumenjat, com un Mosso amb uniforme de gala, penso, Hi passo de llarg; m’agraden més les portes giratòries, tal vegada pel que, per a mi, tenen de simbòliques. Hi entro i no en surto; les faig girar fins el carrer; en surto i torno a entrar. Em sorprenc de la criaturada comesa, m’enrojolo. Miro de reüll; sortosament, ningú m’observava. Just, en aquest precís moment, la porta s’ha bloquejat. Em sento atrapada. M’he quedat quieta; ben immòbil, les mans inertes als costats.
La postura ha durat tan sols uns instants, que se m’han fet llargs, i quan em decidia a picar les portes, ha aparegut ell amb un somriure als llavis i un gosset en braços. Se m’ha obert el cel i les portes.