Porta'm a passar el dia a l'Empordà

Som a Calella de Palafrugell, a la Costa Brava. Són les 8 del vespre i no hi ha ningú a la platja. Pujo en una barca de pescadors literalment abandonada a la sorra. Fa calor, però l'airet de la vora del mar és refrescant. Porto un vestit verd i blanc d'aquells que es lliguen al coll, i tinc gran part de la meva pell vermelleta del sol d'aquest matí, però què hi farem?... Tu estàs assegut a la sorra al meu davant. Portes pantalons més o menys amples i samarreta clara. Jo estic molt sèria, inspirada, miro el mar Mediterrani i giro el cap cap a tu, que em mires aguantant el riure, per què negar-ho? Suposo que trobes que aquesta situació és molt còmica, però em veus tan concentrada que no goses interrompre el meu gran moment. Aleshores et miro, sèria, i esclates a riure, i m'enfado amb tu i poso morros i et demano que "em prenguis en sèrio"... cada cop rius més i al final jo també ric, i gairebé caic de la barca, fins que em canso i dic: "Prou. He de llegir el meu poema. L'he escrit per a tu". I el llegeixo. (...) Uooooo. Es fa el silenci i només se sent el soroll de les onades que moren a pocs metres de distància d'on estem. Comences a riure com un boig, i jo... vaja, he caigut de la barca... Ara encara rius més. I vinc a pegar-te una clatellada i encara tens la poca vergonya de començar a fer-me pessigolles!