Porta 24

El cel era un mar de núvols esquinçat per lleus escletxes a través de les quals el Sol recordava a la Terra la seva existéncia. En Nil, amb una tassa de tè fumejant a la mà, observava aquest espectacle recolzat al breu mur que separava les escales que conduïen a la porta d'entrada a casa seva i la borera, molla i brillant a causa de les pluges. Ara ja no plovia.

En Nil vivia, en aquells moments, sol. Els seus dies eren eterns, rotundament avorrits i plens de silenci. La caseta l'havia heretat de la seva àvia i, en comptes de vendre-la o invertir-hi, va decidir viure-hi. Tot i així encara mantenia el seu pis i el llogava a estudiants que necessitaven passar-hi algun cap de setmana. Però això, lògicament, no li solucionava la vida. Treballava de redactor al Diari de Girona. Això tampoc li permetia grans luxes, però podia viure. I, ja que vivia sol, no tenia tantes despeses a pagar.

Mentre tancava els ulls i feia un ansiós glop a la tassa, el soroll d'algun objecte lleuger caient al terra, prop de la porta on es trobava ell, el va retornar a la realitat. Va dipositar la tassa sobre la rajola del petit mur i va observar, a través de la porteta de ferro, el terra de la borera. No gaire lluny d'on es trobava la bústia, un sobre blanc, ara una mica moll d'estar en contacte amb la humida borera, cridava l'atenció d'en Nil. Ell es va acostar a la porteta, la va obrir i es va ajupir a recollir el sobre. No hi havia remitent per enlloc; però a en Nil no li va caldre examinar gaire el sobre per determinar que hi havia un nom escrit a la part frontal.

Nil García Rafael

Com a reacció, en Nil va alçar bruscament la vista i va escrutar el seu voltant per tal d'assegurar-se que no veia ningú que pogués haver deixat aquell sobre davant de casa seva. I davant dels seus nassos! Feia temps que no rebia una visita que no fós del seu millor amic, en Martí, i aquell afer li semblava sospitós. Tot i així, la curiositat removia les seves entranyes i el va acabar obligant a fer almenys una ràpida inspecció dins el sobre. Es va llevar, va tancar la porteta, va recollir la tassa i va pujar els graons que conduïen a la porta d'entrada. Un cop dins, es va dirigir a la cuina, el lloc més proper on hi havia una cadira, i va seure. Després de fer un segon glop, que va trobar molt fred, ja que feia una estona que havia fet el primer, va dipositar la tassa sobre la taula i va centrar tota la seva atenció en el sobre que acabava d'arribar misteriosament a les seves mans. Després d'examinar-ne l'exterior per darrer cop i assegurar-se que no hi havia res més escrit, a part de la humitat que havia absorvit del terra moll, va exhalar un sospir i va arrencar la solapa del sobre, deixant al descobert el seu contingut. Era un full de paper doblegat dues vegades. El va extreure sorprès d'haver rebut una carta i el va desplegar per tal de fer-ne una ràpida lectura.

Benvolgut Nil,

He de fer-te saber que no és correcte, ni perdonable, el que has fet. Ella ha hagut de morir per culpa teva i tu hauràs de fer-ho per la meva, i de la mateixa manera. Has sigut tu mateix qui ha escollit el teu destí; jo no hi he tingut res a veure. Per tant, quedes avisat del mal que has causat i del preu que hauràs de pagar per haver-lo causat; una mort tan dolorosa de la qual si escapéssis no oblidaries mai.

El rostre d'en Nil va empal·lidir i gotes de gel van començar a emanar dels seus cabells. Els seus ulls es van convertir en pedres grises, perfectament esfèriques. L'impacte havia sigut màxim. El cor li bategava a cent per hora. I tot i així creia que era una simple broma. Això és! Una simple broma. Va esparrecar la carta i es va dirigir a la porta d'entrada amb la intenció de llençar-la. Després d'haver-ho fet, va tancar la porta i va respirar profundament, descansat. Llavors va mirar el rellotge i va recordar que havia d'anar a comprar la verdura per fer el sopar. Va agafar diners i va marxar en direcció al supermercat. Finíssimes gotes anunciaven que faltava poc perquè tornés a ploure. En Nil va alçar el cap per observar el cel; ja ni tan sols hi havia rastre de les petites i fines escletxes a través de les quals arribava la claror del Sol. Tot era fosc.

Quan tornava, amb una bossa del supermercat plena, va haver de córrer. Les gotes ara eren gruixudes i denses, i queien amb ràbia. En Nil va arribar a la porta d'entrada de casa seva i va dipositar la bossa a terra per tenir les dues mans per obrir la porta. Quan ho va fer, la seva atenció es va dirigir a un grapat de sobres blancs que hi havia ben bé davant la porta, a terra. ell va agafar-les amb desconfiança i va comprovar que totes duien el seu nom escrit sota la solapa. Va sentir el gel de les seves entranyes intentar travessar la seva pell. Després d'obrir bruscament la porta i entrar enrabiat a casa seva, amb el grapat de sobres a la mà, va seure a les escales que conduïen al pis de dalt i va obrir un sobre. Només va llegir tres mots, ja que es va adonar que era exactament igual que la que ja havia llegit. Va obrir la següent i va obtenir el mateix resultat. Per estar completament segur que totes eren exactament iguals, va obrir-les una a una, cada cop més neguitós i angoixat. Després de llençar la última al terra amb tota la ràbia de la que va ser capaç, va pujar les escales de dues en dues i va entrar a la seva habitació a buscar el mòbil. Però abans que el pogués agafar, un altre sobre que restava a l'escriptori el va aturar. Els seus ulls es van emplenar de llàgrimes que no volia deixar marxar així com així, acceptant que tenia por. Ara més a poc a poc, va agafar el sobre i el va obrir. La carta era diferent.

Benvolgut Nil,

He insistit perquè et quedés clar que no es tracta d'una simple broma. Et diré el que vull que facis: vés al carrer Oriol Martorell, nº 25, quart pis, primera porta. Si no ho fas, no podrem solucionar això amb una conversa i hauré d'utilitzar la violència com a recurs. No vinguis acompanyat, si us plau.

En Nil va parpellejar, deixant caure totes les llàgrimes que havia retingut. Ara no podia negar que tenia por.

Després d'una llarga nit d'insomni, en Nil va trucar el seu pare perquè l'acompanyés fina la porta, almenys fins la porta, de l'edifici on hauria d'entrar. Ell va accedir estranyat i preocupat i va arribar a casa en Nil de seguida.

-Què és el que passa, Nil?
-Res. Una broma. Arreglaré...aquest malentès i ja està.
-Escolta...Si necessites ajuda o qualsevol cosa truca'm. Jo pujaré.
-Gràcies, de debó, però t'asseguro que no serà necessari.

Quan s'havien plantat davant la porta, sobre la qual brillaven les xifres 25, en Nil va dir al seu pare que l'esperés allà i va pujar les escales. L'home es va quedar pensatiu, plantat davant la porta. De sobte, una idea va passar pel seu cap.

En Nil es va aturar davant l'ascensor. <>, va decidir. No era gaire agradable quedar-se tancat dins un ascensor i en aquelles circumstàncies encara menys. Va començar a còrrer, pujant les escales de dues en dues. Una porta amb un 1r li va indicar que faltaven tres pisos per arribar.

El pare d'en Nil va arronsar les celles. Alguna cosa no quadrava. Va observar la porta de l'esquerra. A sobre, hi havia un 24. Estranyat i preocupat va mirar la de la dreta. 26. <>. El vint-i-cinc sobrava. Allò era gairebé surrealista. L'home no va dubtar a agafar el mòbil i trucar el seu fill. Després de cinc tuts, una veu robòtica va informar-lo que el mòbil d'en Nil es trobava sense cobertura.

En Nil encara pujava ràpidament les escales, ansiós per conèixer el que passava. Ara, passava per la porta del 2n. Va somriure. Faltava poc. Ara va veure el 3r. Va seguir pujant les escales; estava a punt d'arribat. A punt...Però...

L'home observava l'edifici com si seguís amb la mirada els passos del seu fill. Un soroll darrere seu el va fer girar. De sobte, l'home va desaparèixer, literalment, d'allà. Com si hagués deixat d'existir.

A en Nil li faltaven tres escales per arribar a veure el número quatre. Una...i...Es va aturar de cop. Davant els seus ulls perplexos, la porta anunciava: 3r. Un error? Una broma? Per saber-ho, va pujar un pis més. 3r. De sobte, el Sol va desaparèixer, va deixar d'entrar pel vidre translúcid de l'escala. En Nil va temptejar les parets fins que va trobar l'interruptor de la llum. Quan aquesta es va obrir, no deixava de pampalluguejar, deixant-lo a les fosques durant fugaços espais de temps. Va recordar que es trobava, segons el número de pisos que havia pujat, al cinquè pis. Però unes escales pujaven més amunt. Ell les va pujar, aquest cop, lentament. Un 3r va fer esgotar les seves esperances. Alguna cosa havia sortit malament. De sobte, un gemec esfereïdor va trancar el silenci. No hauria sabut dir quina de les dues coses era pitjor que l'altra. Aquell gemec era estrany. Semblava sortit d'una pel·lícula de terror zombi per adolescents. Va baixar un pis. El rostre que va veure, el va fer cridar de terror.

En Nil es va despertar sobresaltat. Estava estirat al sofà de la sala d'estar de casa seva. Va sentir una estranya i càlida humitat al front. Amb la mà, va palpar la tovalloleta calenta que hi tenia. Un soroll de passes es va intensificar fins que els seus ulls van veure la figura d'una noia. Era la Mariona, la seva amiga.

-Et trobes millor?

Després d'aquella pregunta, van aparèixer dos amics més. En Martí i en Pol. Eren els seus tres únics amics. En Nil es va treure la tovalloleta del front i es va incorporar.

-Què ha passat?
-Hem vingut a fer-te una visita. La porta era oberta i t'hem trobat aquí, a la sala, a terra. Estaves inconscient.-Va respondre en Martí.
-Un malson?
-Què dius?
-Res. És que estava patint un malson.

Els tres amics es van mirar.

-Nil...-Digué la Mariona, gairebé sense saber quines paraules utilitzar.-El teu pare...
-Què li passa, al meu pare!-En Nil imaginava, encara que no ho podia creure, què li estaven a punt d'explicar.
-Han trobat el teu p
are. Era mort.
-On?!
-Al carrer Oriol Martorell i Codina. Davant el número vint-i-quatre.

En Nil va alçar el cap i va obrir els ulls. <>. Després d'explicar que es trobava bé, els seus amics es van acomiadar i van marxar. El primer que va fer després que haguéssin marxat, va ser anar a buscar les cartes. Sogons recordava, les havia deixat sobre el seu escriptori. Però ja no hi eren. El primer que va imaginar era que els seus amics...<>.

En Nil va despertar del feliç somni. Era a l'escala. Era fosc. Va palpar les parets fins a trobar l'interruptor de la llum. Recordava la darrera cosa que havia vist. Era una persona. Una persona que coneixia molt bé. En Nil es va veure obligat a tapar-se les orelles. Acabava de sentir un gemec com els d'abans; però aquest cop era just darrera seu. Va fer mitja volta per encarar-se a aquella persona. Davant seu hi havia un home baix, amb la barba grisa i mal cuidada. El seu pare. Tenia el rostre desencaixat. No semblava el seu. Un color pàl·lid li donava un aspecte sinistre. I els vidres de les ulleres eren trencats. Va ofegar un crit d'horror. L'home es va acostar. Els seus llavis es van separar per proferir un nou gemec, impossible de relacionar amb la seva veu. En Nil no tenia més remei que còrrer escales avall. Va passar pel 3r, el 3r, el 3r... Era inútil. Pugés o baixés, sempre era al tercer pis. Un menys que el pis on anava. Amb un gest de desesperació, es va deixar caure al terra i va maleïr amb els crits més forts que va poder emetre amb la seva veu. Una idea li va passar pel cap.<>. Es va llevar i va obrir la porta que conduïa a les portes 3r-1 i 3r-2. Va prémer ambdós timbres sense obtenir resposta. Va tornar a l'escala i va proferir un crit desesperat.

En Nil va despertar. Es trobava assegut al seu llit. La suor acaparava el seu cap i el seu rostre. Necessitava situar-se. <>. Sospitava que els seus amics havien fet mal el seu pare. Eren ells. Havien de ser ells! Va sortir de casa i va entrar al cotxe. Es va dirigir al carrer Oriol Martorell i Codina, nº25. Però quan va arribar va veure que dos agents vestits amb armilles reflectants estudiaven el terra del davant de la porta vint-i-quatre. El vint-i-cinc, com ja imaginava, no existia.

-Perdonin.-Va dir als dos homes.-Sabeu què ha passat aquí?
-Hi ha hagut un assassinat. Vagi-se'n.
-Només vull preguntar-li...és possible que aquest home es digui Oriol García?
-No ha dit que no en sap res, del que ha passat?
-Respongui, si us plau, i marxaré.

L'home va reflexionar.

-Si. Aquest és el seu nom.

Després de marxar corrent, entrar al cotxe i arrencar, en Nil va anar a casa dels seus pares...Casa de la seva mare. Ella el va obrir amb llàgrimes als ulls. En Nil no va tardar a explicar-li que els seus amics havien mort el seu pare. Aquells somnis semblaven ser un avís, informació per a en Nil. La seva mare no s'ho va agafar gens bé i ell va marxar a buscar els seus amics per aclarir-ho tot. De sobte, va despertar...

En Nil era a l'escala. Ja estava fart de tants somnis. Però la seva pregunta era molt preocupant.<>. Ja no sabia què fer. Els seus ossos es queixaven i l'obligaven a seure. Els seus pulmons li feien obrir i tancar la boca exageradament per respirar. Només la seva ment era desperta. Hi havia alguna cosa que no encaixava. Alguna cosa que encara no havia fet.<>. Recordava que no havia volgut pujar per l'ascensor. Amb una mica més d'esperança a l'ànima, en Nil es va alçar i va travessar la porta que conduïa als dos habitacles que ja havia comprovat que eren buits i a l'ascensor. Va prémer el botó i va esperar fins que la porta metàlica es va obrir. Un cop dins, va prémer el 4. La porta es va tancar. En Nil va respirar fons. L'ascensor va començar a pujar, lentament, amb parsimónia. Un soroll desagradable va fer sospitar en Nil que alguna cosa no anava bé. De sobte, l'ascensor es va aturar i la llum es va apagar. El silenci va acompanyar l'escena. Per aliviar en Nil, la porta es va obrir i davant seu va poder veure un número i una lletra: 4t. No va ser necessari que ningú l'animés a sortir. De seguida es va plantar davant la porta que duia el número u. Després de dubtar un segon, va prémer el timbre i va sospirar. Només faltava esperar. No hi havia resposta. En Nil, enrabiat, va copejar la porta. Sorprenentment, la porta es va obrir.<>. El pis era fosc. L'interruptor de la llum, segons va comprovar, no funcionava. En Nil va avançar lentament pel pis i va arribar a una porta. La va obrir. Davant seu hi havia una sala d'estar, ampla i lleument il·luminada. Un noi, el rostre del qual no va poder veure bé del tot, seia al sofà. L'observava sota una caputxa negra.

-Veig que has arribat!

En Nil es va sobresaltar.

-On he...arribat...exactament?
-Aquí.-Va respondre el noi amb naturalitat.-Veig que encara no ho entens.
-No...
-Ets aquí perquè has fet cas de les cartes. Ets aquí perquè m'has fet cas a mí. Tu sol no ho haguéssis fet. No entens que una decisió així, sense cap conciéncia, sense cap remordiment, no l'haguéssis pres?
-I el meu pare?
-El teu pare? Què li passa? No et vaig dir que vinguéssis sol?
-Si. Però els meus amics l'han mort. Ells van escriure les cartes, oi? No era això, el que volíen? Tu deus ser amic seu. Per què creuen que he fet mal a una persona.
-Vaja...Encara no ho entens! Pel que jo sé els teus amics no tenen res a veure amb això. Espera. Crec que això...et farà recordar...
-Què?!

Per tota resposta, el noi es va alçar del sofà i va descobrir el seu rostre. En Nil va veure com el noi desapareixia del tot davant seu. L'habitació va començar a donar voltes al seu voltant i un munt de records van atacar la seva ment. Recordava que havia marxat d'aquell pis, abandonant-la a ella. Sentia ràbia pel que ell mateix havia fet. Sentia por d'ell mateix. Recordava una trucada dels seus pares dient-li que ella s'havia suïcidat. Recordava com patia per ella i es retorçava de remordiment al terra de la seva habitació. De sobte, els records es van començar a invertir. Les imatges van retrocedir, com si rebobinés una pel·lícula de vídeo; els remordiments, la trucada, el dia que l'havia abandonat...

Llavors, en Nil es va adonar que era davant la Marina. Ella lluïa un somriure preciós. Li agraïa la seva decisió. Una abraçada els va unir per un moment; de fet, era com si els unís per sempre. Es van besar com a acomiadament.

-Torno d'aquí a uns minuts. Vaig a buscar les coses.-Va dir ell.

Després de tancar la porta, en Nil va baixar amb l'ascensor i va arribar a la porta de sortida. El seu pare l'esperava allà.

-Ha acceptat les teves disculpes?
-Totalment.

Sota les parpelles d'en Nil van començar a brillar llàgrimes de felicitat. I, abans de perdre de vista la porta d'entrada, va fer una ullada al número que hi havia a sobre.

24