Por de perdre tot el que sóc

Un final encisador!!?

Com d'indefensos quedem davant del sentiment de poder perdre a algú estimat... Segurament és de les pors més grans...

Una abraçada

i és clar que tenim pors i potser les pitjors són, com tu molt bé has dit, les que encara no tenim classificades. Bé el ser el de sempre: que no ens coneixem prou bé a nosaltres mateixos. I un altre de sempre: not enim fe en nosaltres mateixos. Quan aprenguis a tenir fe en tu i que tu ets la teva més gran amiga i aliada, veuràs que ja no et farà por dependre de ningú.
Ànims, maca. Un dia, un amic em va dir: només puc arribar a ser fort si sóc dèbil. Coneixent les limitacions , ens posarem les lluites.
Un petó
Glòria

hi ha una cançó que diu: "solo le pido a diós que el futuro no me sea indiferente..." més o menys (crec que me n'he inventat la meitat!) que vindria a ser el que ens dius tu que et fa por, perdre la sensibilitat, la capacitat d'estimar i patir... És una por que comparteixo, com gairebé totes les idees que surten al relat.

Des del punt de vista formal, trobo que està molt ben escrit, amb frases curtes i directes, transmetent sentiments. Si hi ha algun petit defecte de forma, la veritat és que no val la pena comentar-lo.

felicitats noia!

Jo crec que les millors poesies, la millor narrativa, la millor literatura és aquella que fa reflexionar. Un pot construir un relat fantàstic, però quan provoca reflexió ja és una altra cosa molt diferent. Jo no t'havia llegit mai, crec haver-me posat content amb el fet de llegir-te. Naturalment allò que dius ens porta en un lloc molt diferent, però d'això es tracta. Per altra banda literatura i música són dos aficions que tinc una al costat de l'altra. Felicitats pel teu text. Cal provocar la reflexió, no?

de veure el món des dels seus ulls i oblidar-ne els colors quan ja no hi és... de perdre passes de gegant iq ue siguin petites, insignificants iq ue tot i així, hagim après a no patir. La indiferència...

Thalassa

com traiem forces d'on sigui!! Te n'adonaries que si et passés el que dius a l'última frase "si se n'anés no sé què em passaria", doncs, continuar, respirar, viure i tiranr endavant!! Llavors hauries de fer un altre assaig amb unes altres argumentacions i dir com has reaccionat i per què, però no voldria que ho fessis, no cal, de debò. D'assajos sobre aquesta experiència ja n'hi ha massa.

Estructuralment, l'escrit està ben construït amb un plantejament, un desenvolupament i la conclusió obre una incògnita que dóna per escriure sobre un altre tema.

Benvolguda març, avui he començat a llegir-te i he decidit comentar-te aquest relat , tan real i dolorós en quant a les pors. La por, aquest sentiment que molts cops ens impideix reacciona. El teu escrit esta molt bem desenvolupat, els sentiments son clars i transparents. En quan al texte molt bé. En quan el missatge t'envio una frase: "Un dia la por va tocar a la porta, la fe va obrir i no hi havia ningú". Fe amb tu mateixa, fe en que sempre te'n sortiràs malgrat el dolor es faci insuportable, fe de que sempre trobaràs un àngel una mà amiga (et recoman un relat de Tona "Fallen"), fe que sempre tindràs un suport per a passar el mal tràngol i sortir-ne més forta.
Apa amunt i anims
i Segueix excrivint per favor
(Et deix el meu email: jkeops@hotmail.com) per si necessites algun dia una ma amiga)
Una aferrada pel coll. Josep

ja havia llegit aquest comentari, i ara l'entenc del tot!!!després d'aquella xerrada al coro, ara l'entenc...

buff!!!!mai hauria pensat que algu en la teva situació s'arribés a plantejar això, és molt fred i molt realista, massa per mi, sempre queda una incertesa que no coneixem i en la qual alguns cop confio massa.T'admiro...

Però pensa que fa 3 anys si t'aguessin predit el que passaria ara, haguessis fet el mateix escrit, i mira't estas lluitant i de segur que no t'ho haguessis imaginat..el dolor fa fortes a les persones, i a tu encara et queden llagrimes per vessar, encara et queda il·lusions per viure, encara et queden amors per descobrir i alhora patir, encara et queden situacions de felicitat i també de tristesa.
No et nego que et sera molt dificil reaccionar d'una manera coherent amb tu mateixa, i que aquetsa inchoerencia et trasvalsara, però tas d'entendre a tu mateixa, les persones ens sorprenem davant de situacions que pensavem afrontar d'una manera i que en canvi les passem ben al contrari. Deixa't sorprendte. I no et castiguis abans d'hora. Quan arribi el dia que vegis que no pots mes, que creguis que se t'ha enfonsat el mon, plora, canta, escriu o emborratxe't, dorm, crida, fes el que el cor et demani, sigui o no coherent, la gent ho respectara o no, però la unica que que no pot jutjar-te, ets tu mateixa.

anims reina!!!que el temps afronta!!!

la humanitat vessa por per totes bandes. Tos i totes som productes de les nostres pors. Unes heretades. D'altres arreplegades pel camí de la nostra existència. I és ben curiós, perquè el que per a alguns significa una por sense mesura, per a d'altres és una sensació, una reacció insignificant davant els esdeveniments que trobem.

Feta aquesta premissa, que potser no era necessària però que m'ha vingut de gust col·locar, passem a mirar una mica el teu relat.

En primer lloc, dius que no saps segur si el relat està ben catalogat sota l'epígraf de "Assaig". Bé, per respondre al teu dubte, m'he permès la llibertat de consultar el diccionari el significat "oficial" de la paraula assaig (és allò de que saps perfectament què vol dir, però que si ho consultes de vegades tens sorpreses). I el resultat és aquest:

Assaig: Gènere en prosa no narratiu, que aborda d'una manera lliure els problemes més diversos.

O sigui que, pel que fa a la meva opinió, sí, correspon a assaig.

A veure. Tot patim pors. Com tu dius: ""Tinc por de veure'm sola en el camí, por de no poder seguir, de perdre la força, el somriure, de perdre, jo també, la vida, les ganes de respirar, de caminar, de cantar a l'amor, a la llibertat, a la vida. Tinc por d'adonar-me que la força, la passió, el cor, el cap que he mantingut fins ara em vencin, em derrotin, m'anul·lin.""

En aquest paràgraf que he copiat fas una bona enumeració de les pors més freqüents. Però sobretot, la gran por, penso que és la que assenyales en el penúltim paràgraf: ""Por que el dolor m'apagui la vida a mi també i no em deixi estimar, ni il·lusionar-me, ni riure, ni plorar, que el dolor no em deixi patir, ni espantar-me, ni enfadar-me.""

Particularment, penso que si hi ha esperit de supervivència, malgrat visquis immersa en una espiral de dolor que et xucli i et xucli com un cicló, mai no s'arriba a perdre la capacitat de veure la llum, d'il·lusionar-se, de sorprendre's!!! És cert que de vegades resulta difícil deixar-se anar, quan et trobes en una època fosca d'aquest estil, i sovint és més per la sensació de falsedat, el sentiment que no tens dret a estar bé si la persona estimada està patint. Però aquella petita i breu guspira que alena el cor actua pel seu compte i sap que també necessites respirar l'aire pur.

Sé que no m'he explicat gaire bé, que he estat imprecisa o poc clara, però... suposo que sabràs llegir entre línies i entendre'm. Espero.

I per acabar, la por de perdre la pròpia essència amb l'anada de la persona estimada... és "normal". Però crec, tal com deia abans, que si hi ha un cert esperit de supervivència, aquella petita espurna torna a encendre's i ens fa viure de nou amb la intensitat d'una vida completa. Sempre amb el record del que s'ha perdut, però mirant endavant.

Dir-te que no tinguis por és molt senzill, i no sóc jo la persona més indicada, carregada de dubtes i pors, igual que tothom. Però sí penso que et puc dir que miris endavant i que escriguis. Escriure és una teràpia increïble. Si més no, per a mi ho és.

Endavant!

LLIBRE

PD.- Lamento no haver-te comentat abans el relat, tal com em demanaves, però és que he estat una mica enfeinada. Salut!