Por a la foscor.

Un relat de: Jota de trèvols
- Mamà, no marxis… no vull estar sola.
- He de marxar amor, has de dormir, i si estic aquí no dormiràs.
- Però em fa por el monstre de sota el llit.
- No t’ha de fer por, no ve pas per tu.
- Ah, no? Llavors?
- Està enamorat.
- Enamorat? De mi?
- No carinyo, de tu no, de la Lluna.
- La Lluna? Però si la Lluna està molt lluny...
- Sí que ho està sí, i vols saber per què?
- Per què?
- Feia molt de temps, la Lluna vivia aquí, a la Terra, amb nosaltres, els homes i les dones.
- I el monstre de l’armari també?
- No. Ell vivia com ara, sota els llits dels nens. Ho feia perquè sou els únics que hi creieu.
- I els grans no creieu en ell?
- No amor, els adults arriba un moment en el qual deixem de creure en les coses fantàstiques, i comencem a viure tal qual creiem que és la realitat, o ens han ensenyat que és...
- I què hi te a veure el monstre amb la Lluna? Com es va enamorar?
- Ella va creure en ell tot i ser ja adulta. I va ser l’única que el va fer sortir del soterrani del món.
- Llavors es van fer molt amics, no? Com és que ara es troben tan allunyats?
- Es van apropar massa. Tant, que la Lluna, amb la seva claror, va enlluernar molt al monstre, que es va convertir en un home, i no en un qualsevol, si no un molt especial. Però a la Lluna estava promesa amb el Sol, que li havia promès llum eterna, i al qual coneixia des de ben petita, a més, a la Lluna li havien ensenyat que els monstres no existeixen, i en veure’l transformat en home, va deixar de creure en ell.
- Ella no es va enamorar d’ell? Vols dir això?
- No ben bé, si que ho va fer, però era massa complicat, i no ho va poder veure. Estava massa estabornida per tants anys de sentir altres coses, tants anys amb el Sol, i tot i que la seva vida abans de conèixer el monstre no era tan feliç com quan estava amb ell, va decidir que era millor marxar ben lluny.
- Però ell no voldria, oi?
- Bé, és clar que no, ell la estimava amb totes les seves forces, i tot i que podia fer qualsevol cosa per ella, no se la podia treure del cap.
- I ella a ell?
- Tampoc amor, tampoc. Ella volia allunyar-se, ja que així pensava que seria millor per a tothom. Però en el fons del seu cor, sabia que no volia això. Que ella podia ser molt feliç amb el monstre.
- Llavors?
- Va marxar.
- Va marxar?
- Sí, molt i molt lluny. Tant com va poder, va agafar l’escala més alta que va trobar, va pujar la muntanya més gran que va poder, i en arribar a dalt de tot d’aquella escala, d’un cop de peu la va fer caure i es va quedar allà a dalt, al cel, ben lluny del monstre, només amb el Sol, que havia pujat amb ella, per tal de celebrar el seu matrimoni.
- I el monstre?
- Ara que ja no creien en ell, va tornar a ser un monstre, i acostumat ja a ser un home, es va esgarrifar i va tornar sota els llits, tot amagant-se més que mai.
- Però la llavors la Lluna, ara que estava casada, va ser feliç, oi?
- Bé, no sabria que dir-te... pensa que quan la Lluna marxa a dormir, el Sol s’aixeca, i a l’inrevés...
- I per què no surten alhora?
- Perquè cadascú és com és, i ells dos són ben diferents. El Sol és sempre el mateix, i sempre es ben puntual, fa les coses com cal, potser de vegades massa i tot.
En canvi la Lluna és canviant, de vegades està plena i de vegades ni es veu tota ella és art, i sempre ha estat la musa de milers de poetes.
- I ja li està bé a ella, això?
- Ella sempre ha viscut això, no ha vist res més, i no pot saber com seria d’una altra manera, és normal tenir por d’allò desconegut. Desconfia perquè no sap com podrien anar les coses si tot fos diferent.
- Però llavors...
- Sé que diràs ara, i no, no l’ha oblidat, n’estic ben segura. El monstre surt cada nit pels llits dels creients, per observar la Lluna i pregar-li que baixi amb ell.
- I ella què li diu?
- Ella encara s’estima al monstre i voldria estar amb ell, però no pot. Va fer un viatge sense retorn i ara ja és massa tard. I ella canta al monstre, perquè vagi amb ella, i ell li canta perquè ella es llenci, tot prometent-li que la recollirà amb els seus braços.
I la força del que senten l’un per l’altre, aquesta connexió, la senten molts éssers vius del planeta. I moltes vegades el món s’uneix al cant dels dos. És per això que en les nits de Lluna plena, els llops udolen i el mar es torna boig.
Volen que el monstre torni a caminar per la terra amb l’aspecte d’un home. Volen que la Lluna torni a creure en la màgia. Volen que deixin els seus mons i s’alliberin per tal de sentir tot el que sentien.
Tothom vol que el monstre de sota dels llits i la Lluna es retrobin.
Tothom menys la realitat.

Comentaris

  • El petit monstre.[Ofensiu]
    Jota de trèvols | 21-06-2012

    jajaja gràcies però no, no tinc fills encara, tinc 27 anys i encara sóc un petit monstre sota el llit.

    L'amor existeix, però s'ha d'explorar per poder trobar-lo, no es troba a primera vista. Han de creure en tu, i que et concedeixin l'oportunitat.

    De fet faig una mica de trampa eh... sóc mestre de primària i el meu català hauria de ser molt millor del que és avui dia... no pateixis en corregir-me que tothom comet errades. A més, sóc nervi pur, i això ho vaig escriure potser en 30 min. de cop i com sóc fill del meu pare i la meva mare, ho penjo tal qual, gairebé sense corregir... gran errada, ho sé...

    Espero arreglar-ho aviat =)

  • És un conte d'amor poètic[Ofensiu]
    Mena Guiga | 21-06-2012

    Un estil que m'agrada. Et felicito per la teva sensibilitat i capacitat contaire. Si tens fills, segur que n'estan encantats (o ho estaran!).

    El fragment TOTAL és, per a mi:
    "I la força del que senten l'un per l'altre, aquesta connexió, la senten molts éssers del planeta".
    I altres frases que fan pensar en l'amor absolut que, encara que ens ensenyen que no existeix, o que existeix com a les pel·lícules, no és res d'això. Deu ser el que tu proposes o t'ha inspirat: un amor de monstre-home i lluna.

    Et comento errades que he trobat al relat (jo també en faig):
    'No ben bé, si...' El 'si' ha de dur accent.
    'la estimava', cal apostrofar el pronom davant del verb.
    'i en veure'l...' la coma va abans de la 'i'
    ' I no en qualevol, si no...' crec que seria 'i no en UN de qualsevol, SINÓ...'
    'petita a més' petita. A més
    'Sé que diràs' el 'que' va amb accent obert.
    'a vegades ni ess veu tota ella és art'. A vegades ni es veu. Tota ella...
    ' com seria d'una altra manera, és normal...' Punt abans de 'és normal'

    Però espero que algú més entès ho corrobori.

    Et felicito per com escrius en català. No paris,no paris...com l'anunci de les 'Natillas D....'.

    Mena (si haguessis posat el mail -no en tens cap obligació- hauria preferit no escriure aquí les 'errades'. No m'agrada haver-ho de fer. Té més força l'admiració pel que fas.

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

18246 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)